El crepuscle del món
Títol original: Das Dämmern der Welt
© Carl Hanser Verlag GmbH & Co. KG, München, 2021
Primera edició: març del 2021
© de la traducció: Mercè Ubach Dorca, 2022
© del mapa de l’annex: Òscar Sarramia
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Correcció: Alba Gort
Compost en Dante 12,5/15 per EditaPiaf
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-125086-8-0
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.
El 1197 vaig posar en escena...
Lubang, un camí a la selva · 20 de febrer de 1974
Lubang, afluent del Wakayama · 21 de febrer de 1974
Camp d’aviació de Lubang · desembre del 1944
Lubang · gener del 1945
Lubang, Tilik · gener del 1945
Lubang, selva verge · finals de gener del 1945
Lubang · febrer del 1945
Lubang, voltants de Tilik · finals de febrer del 1945
Lubang, punt d’observació de Looc · octubre del 1945
Lubang, jungla, riu Agcawayan · novembre del 1945
Lubang, selva verge, muntanya de la Serp · desembre del 1945
Lubang, muntanya Cinc-cents · últims mesos del 1945
Arrossar, plana septentrional de Lubang · començament del 1946
Lubang · estació de les pluges del 1954
Lubang, als confins de la selva · 1954
Lubang, costa occidental · 1971
Lubang, muntanya Cinc-cents · 1971
Lubang, plana pels voltants de Looc · 1971
Lubang, costa meridional · 1971
Lubang, muntanya Cinc-cents · 1971
Lubang, camí a la selva · 19 d’octubre de 1972
Lubang · a partir de la fi del 1972
Lubang, afluent del Wakayama · 9 de març de 1974, 8 h
Lubang, muntanya Cinc-cents · 9 de març de 1974, 10.30 h
Després que l’Onoda es rendís...
Annex: mapa de l’illa de Lubang
Molts detalls són certs, molts d’altres no. El que era realment important per a l’autor, com va haver de reconèixer durant la seva trobada amb el protagonista, era una altra cosa: l’essència de la història.
EL CREPUSCLE DEL MÓN
El 1997 vaig posar en escena, a Tòquio, Chushingura, l’òpera del compositor Shigeaki Saegusa, que amb motiu de l’estrena mundial m’havia demanat diverses vegades que me n’ocupés. Chushingura és la més japonesa de totes les històries japoneses. Va d’un senyor feudal que, després d’haver estat provocat i insultat durant una cerimònia, desembeina l’espasa. Per aquest gest es veu obligat a cometre seppuku, el suïcidi ritual. Al cap de dos anys, quaranta-set dels seus servents el vengen atacant i matant, de nit, el noble que havia insultat injustament el seu senyor. Del tot conscients que hauran de morir per la seva acció, tots i cadascun dels quaranta-set fidels servents, sense excepció, es lleven la vida el mateix dia.
Shigeaki Saegusa és un compositor molt apreciat i respectat al Japó. A l’època de la nostra posada en escena tenia un xou televisiu, i molta gent estava al corrent de la nostra feina. Al vespre, els col·laboradors més estrets es reunien per sopar junts en una taula llarga. Una vegada, en Saegusa va arribar tard, fora de si de tan excitat com estava. Herzog-san, va dir. L’emperador havia fet saber que estaria molt content de rebre’m en una audiència privada, sempre que la tensió prèvia a l’estrena no em desbordés. Per l’amor de Déu, vaig respondre, no tinc ni la més petita idea sobre els temes de què puc parlar amb l’emperador, només serà un buit intercanvi de formalitats. Vaig notar la mà de la meva dona que m’estrenyia fort la meva, però ja era massa tard. Havia declinat la invitació.
Va ser una reacció tan terriblement estúpida que només de pensar-hi, encara avui, voldria que la terra se m’empassés. Les persones assegudes al voltant de la taula es van quedar de pedra, semblava que se’ls hagués tallat la respiració. Amb els ulls baixos, per evitar coincidir amb la meva mirada, a la sala regnava un silenci que feia venir calfreds. Vaig pensar que tot el Japó havia deixat de respirar. Fins que, d’aquell silenci, es va alçar una veu que em va preguntar qui del Japó, si no era l’emperador, m’agradaria conèixer. Sense reflexionar-hi, vaig respondre: l’Onoda.
L’Onoda? L’Onoda?
Sí, vaig dir, Hiroo Onoda. Una setmana més tard el vaig conèixer.
La nit es descabdella entre somnis febrils i, a punta de dia, com un gèlid calfred, el paisatge és un somni esdevingut dia, que no vol esvair-se, tremolós com llums fluorescents mal connectats. Des del matí, l’espurneig de llum es filtra a través del fullatge del bosc en les agonies rituals d’un èxtasi elèctric. Plou. El temporal és tan lluny que ni se senten els trons. És un somni? Un sender ample, a dreta i esquerra un sotabosc dens, el sòl està cobert de fulles podrides, les capçades dels arbres degoten. La jungla s’està immòbil, en pacient humilitat, mentre espera que la missa solemne de la pluja sigui celebrada fins al final.
Després, de cop, és com si jo mateix em trobés allà: el soroll confús de veus en la llunyania, crits d’alegria que s’acosten. Del vapor indistint de la jungla, un cos pren forma. Un jove filipí arriba corrent pel sender, en lleuger pendent. És estrany, mentre corre sosté amb la mà dreta, damunt del cap, el que en altres temps devia haver estat un paraigua i que ara no és sinó l’esquelet d’un filferro i una peça de roba esparracada, i amb l’esquerra un ganivet bolo molt gros. Darrere seu, molt a prop, una dona amb un nadó als braços, i a continuació set o vuit habitants més del poble. Impossible saber què ha provocat aquesta eufòria joiosa. Passen de pressa, no succeeix res més. Dels arbres les fulles continuen degotant, el camí està sumit en el silenci.
És tan sols un sender. Al costat dret, just davant meu, unes quantes fulles podrides es mouen damunt la terra. Què ha estat? Per un instant tot està immòbil. Després, el mur de fulles que tinc al davant, més o menys a l’altura dels ulls, comença a moure’s. Lentament, molt lentament, les fulles adquireixen la fisonomia d’un home. Un fantasma? El que durant tota l’estona havia vist i no havia estat capaç de reconèixer, a pesar de tenir-lo just al davant, és un soldat japonès. Hiroo Onoda. Encara que hagués sabut on es trobava, immòbil, no l’hauria vist, de tan bé que s’havia camuflat. Es treu les fulles molles de les cames, després els branquillons verds que s’havia enganxat al cos amb tanta cura. Del dens sotabosc, agafa el fusell, al costat del qual ha amagat la motxilla de camuflatge. Em trobo al davant d’un soldat que passa de poc de la cinquantena, prim i fort, extraordinàriament alerta en cada moviment. El seu uniforme consisteix només en pegats cosits, la culata del fusell està embolicada amb tires d’escorça. Para l’orella amb la màxima atenció. Després, sense fer soroll, desapareix en la direcció en què corrien els habitants del poble. Davant meu encara hi ha el sender argilós, però ara és nou, diferent, si bé continua sent el mateix, però ple de misteris. Ha estat un somni?
En aquest punt, el camí s’eixampla i fa més pendent. De la pluja no n’ha quedat més que un lleuger degoteig. L’Onoda estudia les petjades al terreny argilós, està en estat d’alerta constant, constantment en guàrdia. Els seus ulls, vigilants, ho escruten tot sense treva a dreta i esquerra. Les veus dels ocells es comencen a sentir, és un cant assossegat, com si el volguessin tranquil·litzar dient-li que en aquest moment el perill és tan sols una paraula del diccionari, una condició misteriosa i discreta del paisatge. També el zumzeig dels insectes és regular. Començo a sentir, juntament amb l’Onoda, que el zumzeig no és agressiu, no és alarmant. Al lluny, el murmuri d’un rierol, tot i que encara no n’he vist ni un, com si jo també, com fa l’Onoda, comencés a traduir els sons en imatges.
En aquest punt, un estret curs d’aigua queda amagat per l’espessa vegetació de la jungla. Una aigua cristal·lina llisca sobre les pedres polides. Des de l’esquerra, on s’eleven escarpats els turons en la selva verge, desemboca un rierol. Més avall, al dessota de l’afluent, s’obre el paisatge. Bambús, palmeres, canyes palustres altes. Allà on els dos torrents conflueixen, s’estén un banc de sorra ben pla. L’Onoda travessa la sorra caminant de reculons, intentant despistar així els seus potencials perseguidors. Entre les canyes que oscil·len a poc a poc albira una petita bandera japonesa. L’Onoda aixeca amb molta cautela els binocles, ja gastats pels molts anys que ha passat a la jungla. De debò que encara en té, de binocles? Les lents, que no haurien d’haver estat atacades per un fong ja des de fa temps? O és simplement impossible imaginar l’Onoda sense binocles? La bandera oneja violentament en el vent de la tarda. És d’una roba tan nova que s’hi veuen molt bé els secs del plec.
Al costat de la bandera hi ha una tenda nova de trinca, semblant a les que els turistes fan servir els caps de setmana per anar d’excursió. Amb molta prudència, l’Onoda s’aixeca. Veu un home jove ajupit a terra, mirant cap a una altra banda, concentrat a encendre un foc en un fogonet d’acampada. Ningú més a la vista. Una motxilla de plàstic a l’entrada de la tenda. Quan el noi l’agafa per utilitzar-la com a paravent per al foguet, l’Onoda li veu el rostre: és en Norio Suzuki.
De sobte, l’Onoda surt d’un bot de l’amagatall. Espantat, en Suzuki es posa dret, veu la carabina apuntada contra ell. Triga un moment a recuperar la parla.
–Soc japonès... Soc japonès.
–De genolls –li ordena l’Onoda.
En Suzuki es posa de genolls, a poc a poc.
–Tregui’s les sabates. Tiri-les lluny.
En Suzuki obeeix l’ordre. Tremolant lleugerament, li costa descordar-se les sabates.
–Estic desarmat. Això és només un ganivet de cuina.
L’Onoda ni s’hi havia fixat, en el ganivet, i en Suzuki l’empeny lluny de si amb cura.
–Vostè és l’Onoda? En Hiroo Onoda?
–Sí. Jo mateix. El tinent Onoda.
L’Onoda apunta el canó del fusell al pit d’en Suzuki, amb gest estoic, impenetrable. Però el rostre d’en Suzuki de seguida recupera la vida.
–Que somio? Estic veient el que estic veient?
La llum del dia ha deixat pas a les ombres del vespre. L’Onoda i en Suzuki estan arraulits a la vora del foc, no gaire lluny de la tenda d’en Suzuki. Els grills comencen a cantar. L’Onoda s’ha col·locat d’una manera que li permet seguir amb la mirada tot el que passa al seu voltant i en els encontorns. És desconfiat, està alerta, amb el fusell encara apuntat a en Suzuki. Segur que han xerrat una mica. Després d’una pausa, en Suzuki reprèn la conversa.
–Com podria ser un agent americà? Només tinc vint-i-dos anys.
L’Onoda no queda gens impressionat per aquestes paraules.
–Quan vaig arribar aquí, al començament de la guerra, només tenia un any més que vostè. Totes les temptatives de dissuadir-me de la meva missió no eren sinó una trampa per part d’agents enemics.
–Jo no soc enemic seu. L’únic desig que jo tenia era trobar-lo.
–A l’illa han vingut persones vestides de civil, amb totes les disfresses possibles i imaginables. Però tots volien el mateix: fer-me’n fora, capturar-me. He sobreviscut a cent onze emboscades. M’han atacat moltes vegades. No puc ni comptar quants cops m’han disparat. Tothom en aquesta illa és enemic meu.
En Suzuki es queda callat. L’Onoda mira cap al retall de cel per on es filtra encara una mica de llum.
–Sap quin aspecte té un projectil quan l’hi disparen en una llum com aquesta?
–No. De fet no.
–Té una resplendor blavosa, semblant a una bala traçadora.
–De veritat?
–La veus arribar nítidament cap a tu, encara que vingui des de molt lluny, des d’una gran distància.
–I a vostè no l’han ferit mai –observa estranyat en Suzuki.
–Ha anat de ben poc, però vaig ser a temps de girar-me i el projectil només em va passar a prop.
–Les bales xiulen?
–No, el soroll que fan recorda bastant una vibració. Un zumzeig profund.
En Suzuki es queda impressionat.
Una veu s’interposa entre ells. A la llunyania, una tremolor de llums en el cel nocturn. La veu canta una cançó.
–Qui és? –En Suzuki no aconsegueix veure ningú.
–És en Shimada, el caporal Shimada. Va caure just aquí.
–Si no m’equivoco va passar abans de mitjan anys cinquanta. Me’n recordo bé. Al Japó tothom coneix la seva història.
–Va morir fa dinou anys, nou mesos i catorze dies. Li van parar una trampa, just en aquest punt, on es troba l’afluent del Wakayama.
–Del Wakayama? –pregunta en Suzuki–. És un nom japonès.
–És el nom amb què el meu batalló va batejar, des del començament dels nostres combats a Lubang, aquesta confluència en honor de la prefectura de Wakayama, on vaig néixer.
Els grills reprenen el seu cant encara més fort, i amb aquest so omplen el paisatge. Els dos homes continuen conversant. En Suzuki reflexiona llargament. Al final, els grills emeten, tots alhora, un crit estrident, com d’indignació col·lectiva.
–Onoda-san?
–Tinent.
–Tinent, voldria evitar donar voltes en el buit.
En Suzuki calla. Amb la canya del fusell, l’Onoda toca delicadament en Suzuki al pit, no de manera amenaçadora, sinó més que res per empènyer-lo a mantenir encès el foc.
–Però si vostè no és un agent, qui és aleshores?
–Em dic Norio Suzuki. Abans era un estudiant de la Universitat de Tòquio.
–Com vol dir, abans?
–He deixat els estudis.
–Ningú no deixa sense motiu la millor universitat del país.
–El que em va espantar va ser veure, de sobte, tot el meu futur perfectament dibuixat davant meu, una carrera construïda pas a pas fins a la jubilació.
–I aleshores? –L’Onoda no l’entén.
–Necessitava uns quants anys de llibertat abans de sacrificar la meva vida com a home de negocis.
–I?
–Vaig començar a viatjar, fent autoestop. He estat en quaranta països.
–Què vol dir «fent autoestop»?
–Fent aturar els cotxes, esperant que algú et deixi pujar. Sense una meta definida. Fins al dia que vaig trobar la meta.
–I quina era?
–En realitat n’eren tres. En primer lloc el volia conèixer a vostè, tinent Onoda.
–Ningú no ha aconseguit trobar-me. En vint-i-nou anys no m’ha trobat ningú.
En Suzuki se sent encoratjat a prosseguir.
–Jo he arribat fa menys de dos dies, i tanmateix l’he trobat.