A hora da estrela

1a edició catalana: novembre de 2020

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Joana Castells, Catalina Serra, Maria Bohigas
Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-732-9286-3

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Clarice Lispector

L’hora de l’estrella

Traduït per Josep
Domènech Ponsatí
Amb un postfaci
de Nora Catelli

CLUB EDITOR

BARCELONA

L’HORA DE L’ESTRELLA

La culpa és meva
o

L’hora de l’estrella
o

Ella que s’espavili
o

El dret al crit

. Pel que fa al futur.
o

Lament d’un blues
o

Ella no sap cridar
o

Una sensació de pèrdua
o

Xiulet en el vent fosc
o

Jo no puc fer-hi res
o

Registre dels fets antecedents
o

Història lacrimògena de canya i cordill
o

Sortida discreta per la porta del darrere

DEDICATÒRIA DE L’AUTOR

(en realitat Clarice Lispector)

Així doncs, dedico aquesta cosa a l’antic Schumann i la seva dolça Clara, que avui són ossos, pobres de nosaltres. Em dedico al color vermell, molt escarlata com la meva sang d’home en plena edat i per tant em dedico a la meva sang. Em dedico sobretot als gnoms, nans, sílfides i nimfes que m’habiten la vida. Em dedico a l’enyorança de la meva antiga pobresa, quan tot era més sobri i digne i jo no havia menjat mai llagosta. Em dedico a la tempesta de Beethoven. A la vibració dels colors neutres de Bach. A Chopin que m’estova els ossos. A Stravinsky que em va sorprendre i amb qui vaig volar en foc. ¿A “Mort i transfiguració”, en què Richard Strauss em revela un destí? Sobretot em dedico a les vigílies d’avui i a avui, al transparent vel de Debussy, a Marlos Nobre, a Prokofiev, a Carl Orff, a Schönberg, als dodecafònics, als crits aspres dels electrònics —a tots aquests que en mi han arribat a zones esgarrifosament inesperades, tots aquests profetes del present i que a mi em van vaticinar a mi mateix fins al punt que en aquest instant esclato en: jo. Aquest jo que és vosaltres perquè no aguanto ser només mi, necessito els altres per aguantar-me dret, de tan burro que sóc, jo esbiaixat, al cap i a la fi què és el que s’ha de fer sinó meditar per caure en aquell buit ple que sols s’aconsegueix amb la meditació. Meditar no necessita tenir resultats: la meditació pot tenir com a finalitat tan sols ella mateixa. Jo medito sense paraules i sobre el no-res. El que em pertorba la vida és escriure.

I —i cal no oblidar que l’estructura de l’àtom no es veu però es coneix. Sé moltes coses que no he vist. I vosaltres també. No es pot donar una prova d’existència del que és més veritable, la manera és creure-hi: creure-hi plorant.

Aquesta història passa en estat d’emergència i de calamitat pública. Es tracta d’un llibre inacabat perquè li falta la resposta. Resposta que espero que algú al món em doni. ¿Vosaltres? És una història en tecnicolor per tenir algun luxe, per Déu, que jo també ho necessito. Amén per a tots nosaltres.

TOT EN EL MÓN va començar amb un sí. Una molècula va dir sí a una altra molècula i va néixer la vida. Però abans de la prehistòria hi havia la prehistòria de la prehistòria i hi havia el mai i hi havia el sí. Sempre hi ha sigut. No sé pas què, però sé que l’univers mai no ha començat.

Que ningú no s’equivoqui, només assoleixo la senzillesa amb molt d’esforç.

Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint. ¿Com començar pel principi, si les coses passen abans de passar? ¿Si abans de la pre-prehistòria ja hi havia els monstres apocalíptics? Si aquesta història no existeix, començarà a existir. Pensar és un acte. Sentir és un fet. Tots dos junts —sóc jo qui escric el que estic escrivint. Déu és el món. La veritat és sempre un contacte interior i inexplicable. La meva vida més veritable és irreconeixible, extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. El cor se m’ha buidat de tot desig i es redueix al propi últim o primer batec. El mal de queixal que recorre aquesta història ens ha fet una fiblada fonda en plena boca. Aleshores canto, alt i agut, una melodia sincopada i estrident —és el meu propi dolor, jo que carrego el món i hi ha manca de felicitat. ¿Felicitat? No he vist mai una paraula més boja, inventada per les nordestines que van per aquests mons de Déu a cabassos.

Com ara diré, aquesta història serà el resultat d’una visió gradual —fa dos anys i mig que vaig a poc a poc descobrint-ne els perquès. És visió de la imminència de. ¿De què? Qui sap si més endavant ho sabré. Com que escric en el mateix moment en què em llegeixen. Només no començo pel final que justificaria l’inici —com la mort sembla dir sobre la vida— perquè he de registrar els fets antecedents.

Escric en aquest instant amb un cert pudor previ pel fet d’estar-vos envaint amb aquesta narració tan exterior i explícita. Des d’on, tanmateix, fins i tot panteixant de tan viva de vida, la sang podrà potser regalimar i després quallar en cubs de gelea trèmula. ¿Serà aquesta història un dia el meu coàgul? Vés a saber. Si hi ha veracitat —i és evident que la història és veritable encara que sigui inventada— que cadascú la reconegui en si mateix, perquè tots nosaltres som un i qui no té pobresa de diners té pobresa d’esperit o enyorança perquè li falta una cosa més preciosa que l’or. Hi ha gent a qui li falta això tan delicat que és l’essencial.

¿Com és que sé tot el que seguirà i que encara ho desconec, ja que mai no ho he viscut? És que en un carrer de Rio de Janeiro he copsat en l’aire, de cop i volta, el sentiment de perdició en la cara d’una noia nordestina. No cal dir que jo de petit em vaig criar en el Nord-est. També sé coses pel fet d’estar vivint. Qui viu ho sap, fins i tot sense saber que ho sap. És així que vosaltres sabeu més del que us penseu i us feu passar per beneits.

Em proposo escriure alguna cosa que no sigui complexa, tot i que estic obligat a fer servir les paraules que us sostenen a vosaltres. La història —determino amb un fals lliure albir— tindrà set personatges i jo en sóc un dels més importants, esclar. Jo, Rodrigo S. M. Aquest serà un relat antic, perquè no vull ser modernet ni inventar modismes per ser més original. Per tant, provaré de fer, contra el meu costum, una història amb inici, mig i gran finale seguit de silenci i de pluja que cau.

Sí, una història exterior i explícita, però plena de secrets —començant per un dels títols, “Pel que fa al futur”, que va precedit per un punt final i seguit d’un altre punt final. No es tracta d’un caprici meu —al final potser s’entén la necessitat de la delimitació. (Amb prou feines albiro el final que, si la meva pobresa ho permet, vull que sigui grandiós.) Si en comptes de punt anés seguit de punts suspensius, el títol estaria obert a possibles imaginacions per part de tots vosaltres, potser fins i tot malsanes i despietades. Bé, és veritat que tampoc no tinc pietat del meu personatge principal, la nordestina: és un relat que vull fred. Però tinc el dret de ser dolorosament fred, i vosaltres no. És per tot això que no us dono el torn de paraula. No es tracta només de narrativa, sinó de vida primària que respira, respira, respira. Material porós, un dia viuré aquí la vida d’una molècula amb el seu estrèpit possible d’àtoms. El que escric és més que una invenció, és la meva obligació parlar d’aquesta noia entre milers. És el meu deure, encara que sigui amb poca traça, revelar-li la vida.

Perquè hi ha el dret al crit.

Aleshores crido.

Crit pur i sense demanar almoina. Sé que hi ha noies que venen el cos, única possessió real, a canvi d’un bon sopar en comptes d’un entrepà de mortadel·la. Però la persona de qui parlaré amb prou feines té un cos per vendre, ningú no la vol, és verge i innòcua, ningú no la troba a faltar. D’altra banda —ara ho descobreixo— a mi ningú tampoc no em troba a faltar, i fins i tot el que escric algú altre ho podria escriure. Sí, un altre escriptor, però hauria de ser home perquè una escriptora dona pot llagrimejar, cursi.

Com la nordestina, hi ha milers de noies escampades per casinyots, sense llit ni habitació, treballant darrere de taulells fins a l’extenuació. Ni tan sols noten que són fàcilment substituïbles i que tant podrien existir com no existir. Poques es queixen, i que jo sàpiga cap no es queixa perquè no sap a qui fer-ho. ¿Existeix, aquest qui?

Estic escalfant el cos per començar, fregant-me les mans per ser prou valent. Ara m’he enrecordat que hi va haver un temps en què per escalfar-me l’esperit resava: el moviment és esperit. La pregària era un mitjà de, calladament i amagat de tothom, arribar a mi mateix. Quan resava aconseguia un buit d’ànima —i aquest buit és el tot que puc tenir. Més que això, res. Però el buit té el valor i la semblança d’allò que és ple. Un mitjà d’obtenir és no buscar, un mitjà de tenir és no demanar i tan sols creure que el silenci que crec en mi és la resposta al meu —al meu misteri.

Pretenc, com ja he insinuat, escriure de manera cada vegada més senzilla. A més, el material de què disposo és mínim i massa simple, les informacions sobre els personatges són poques i no gaire aclaridores. Aquestes informacions vénen penosament de mi a mi mateix, és qüestió de tècnica.

Sí, però cal no oblidar que per escriure el-que-sigui el meu material bàsic és la paraula. És per això que aquesta història serà feta de paraules que s’agrupen en frases i d’aquestes es desprèn un sentit secret que va més enllà de les paraules i les frases. Esclar que, com tot escriptor, tinc la temptació de fer servir termes suculents: conec adjectius esplendorosos, carnosos substantius i verbs tan esvelts que travessen aguts l’aire en vies d’acció, ja que la paraula és acció, ¿hi estan d’acord? Però no adornaré la paraula perquè si toco el pa de la noia aquest pa es convertirà en or, i la jove (té dinou anys), i la jove no podria mossegar-lo, i es moriria de gana. Així doncs, he de parlar senzill per copsar la seva delicada i vaga existència. Em limito humilment —però sense fer ostentació de la meva humilitat, perquè això ja no seria humil— em limito a explicar les febles aventures d’una noia en una ciutat tota feta contra ella. Ella que s’hauria d’haver quedat al sertão d’Alagoas, amb un vestit d’indiana i sense saber gens de mecanografia, ja que escrivia molt malament i només havia estudiat fins a tercer de primària. Pel fet de ser ignorant era obligada, a les classes de mecanografia, a copiar a poc a poc lletra per lletra. La seva tia li havia fet un curs elemental de com escriure a màquina. I la noia havia guanyat una dignitat: per fi era mecanògrafa. Tot i que, pel que sembla, no aprovés en el llenguatge les variants d’una mateixa paraula, i copiava de la lletra bonica i rodona del seu estimat patró la paraula “llavors” de la manera com en la llengua parlada diria “allavontes”.

Perdoneu-me, però continuaré parlant de mi, que sóc el meu desconegut, i quan escric em sorprenc una mica perquè he descobert que tinc un destí. Qui no s’ha preguntat mai: ¿sóc un monstre o això és ser una persona?

Abans vull afirmar que aquesta noia només es coneix perquè viu a la bona de Déu. Si tingués l’estupidesa de preguntar-se “¿qui sóc?”, cauria estesa i rodona a terra. Perquè “¿qui sóc?” provoca necessitat. ¿I com satisfer la necessitat? Qui s’interroga és incomplet.

La persona de qui parlaré és tan estúpida que de vegades somriu als altres pel carrer. Ningú no respon al somriure perquè ni tan sols la miren.

Tornant a mi: el que escriuré no pot ser absorbit per ments gaire exigents i àvides de preciosismes. Perquè el que diré serà només nu. Encara que tingui com a teló de fons, i ara mateix, la penombra turmentada que sempre hi ha en els meus somnis quan de nit, turmentat, dormo. Que no esperin, doncs, estrelles en el que ve tot seguit: res no brillarà, es tracta de matèria opaca i per la seva pròpia naturalesa menyspreable per tothom. És que a aquesta història li falta melodia cantabile. El seu ritme de vegades és descompassat. I té fets. De cop i volta m’he enamorat de fets sense literatura —els fets són pedres dures i actuar m’interessa més que no pas pensar; dels fets no hi ha com fugir-ne.

Em pregunto si hauria de caminar davant del temps i esbossar després un final. El que passa, però, és que jo mateix encara no sé ben bé com acabarà tot plegat. I també perquè entenc que he de caminar pas a pas d’acord amb un termini determinat per hores: fins i tot un animal se les ha de manegar amb el temps. I aquesta és també la meva condició més primària: la de caminar a poc a poc malgrat la impaciència que tinc en relació amb aquesta noia.

Amb aquesta història em sensibilitzaré, i sé perfectament que cada dia és un dia robat a la mort. No sóc pas un intel·lectual, escric amb el cos. I el que escric és una boira humida. Les paraules són sons travessats d’ombres que s’entrecreuen desiguals, estalactites, randa, música transfigurada d’orgue. Amb prou feines goso clamar paraules a aquesta xarxa vibrant i rica, mòrbida i obscura, que té com a contrapunt el baix continu del dolor. Allegro con brio. Miraré de treure or del carbó. Sé que estic ajornant la història i que jugo a pilota sense la pilota. ¿El fet és un acte? Juro que aquest llibre és fet sense paraules. És una fotografia muda. Aquest llibre és un silenci. Aquest llibre és una pregunta.

Però sospito que tota aquesta xerrameca la faig només per ajornar la pobresa de la història, perquè tinc por. Abans d’haver aparegut a la meva vida aquesta mecanògrafa, jo era un home un pèl content i tot, malgrat el poc èxit de la meva literatura. Les coses estaven, en certa manera, tan bé que podien anar de mal borràs, perquè el que madura del tot es pot podrir.

Transgredir, però, els meus propis límits tot d’una em va fascinar. I va ser quan vaig pensar a escriure sobre la realitat, ja que aquesta em supera. Sigui el que sigui el que vol dir “realitat”. ¿El que narraré serà melós? En té la tirada, però aleshores, ara mateix, sec, i m’endureixo tot. I com a mínim el que escric no demana cap favor a ningú i no implora socors: s’aguanta en el seu anomenat dolor amb una dignitat de baró.

Sí. Sembla que estic canviant de manera d’escriure. Però passa que només escric el que vull, no sóc un professional —i necessito parlar d’aquesta nordestina; si no, m’ofego. Ella m’acusa i la manera de defensar-me és escriure sobre ella. Escric amb traços vius i aspres de pintura. Abordaré els fets com si fossin les irremeiables pedres de què he parlat. Encara que vulgui, per animar-me, que repiquin les campanes mentre endevino la realitat. I que els àngels voletegin com vespes transparents al voltant del meu cap calent, perquè aquest vol, a fi de comptes, transformar-se en objecte-cosa, és més fàcil.

¿L’acció supera de debò la paraula?

Però quan s’escriu —que el nom real es doni a les coses. Cada cosa és una paraula. I quan no es té, s’inventa. Aquest vostre Déu que ens ha manat inventar.

¿Per què escric? Abans de res perquè he copsat el geni de la llengua i així de vegades la forma és la que fa el contingut. Escric, per tant, no per culpa de la nordestina sinó per un motiu greu de “força major”. Com es diu en els documents, per “la força de la llei”.