La mort i la primavera
1ª edició: març de 1986
1ª edició en aquesta col·lecció: octubre de 2017
4ª reimpressió: juny de 2020
Edició digital: març de 2021
© Institut d’Estudis Catalans, pels textos de Mercè Rodoreda
© hereus de Núria Folch de Sales, per l’edició
© Arnau Pons, pel text del postfaci
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
El retrat de la primera guarda és una foto de Pilar Aymerich.
El croquis del poble (p. 203-204) es conserva a la Fundació Mercè Rodoreda, que amablement ens ha donat permís per reproduir-lo.
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Producció de l’ebook: booqlab
ISBN: 978-84-7329-261-0
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Edició a cura de Núria Folch de Sales
revisada per Arnau Pons
Amb un postfaci
d’Arnau Pons
CLUB EDITOR
BARCELONA
…ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.
RONSARD
El misteri d’aquest pes que porto a dintre,
que no em deixa respirar
M. R. G.
Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... Em vaig ficar a l’aigua molt a poc a poc i sense gosar respirar perquè sempre tenia por quan em ficava en el món de l’aigua, que l’aire, buidat de la nosa que jo era, no s’enrabiés, i, convertit en vent, no bufés tan fort com bufava a l’hivern que gairebé s’enduia les cases, els arbres i la gent. Havia buscat la part més ampla del riu, la que era més lluny del poble i on gairebé no anava mai ningú perquè no volia que em veiessin. L’aigua passava segura d’ella mateixa, d’aquell pes que li venia de les muntanyes, de la neu i de les fonts que fugien de l’ombra per un forat de la roca. I tota l’aigua ajuntada per aquell delit d’ajuntar-se caminava sense parar amb terra a banda i banda.
Així que vaig haver passat els estables i el tancat dels cavalls em vaig adonar que una abella em seguia junt amb la pudor dels fems i l’olor de mel de les glicines que ja florien. L’aigua era freda i la tallava amb els braços i la picava amb els peus i de tant en tant en bevia, aigua blanca d’hivern esquitxada pel sol que sortia més enllà de les Pedres Altes amb el seu delit de volar. Em vaig enfonsar perquè si l’abella em seguia em perdés, i, enganyada, no sapigués què fer. Jo sabia que hi havia abelles velles de set anys tossudes i amb enteniment. A dintre tot era tèrbol: un núvol de vidre, i vaig pensar en les boles de vidre de les eixides entre les enramades de glicina forta, d’aquelles glicines que amb els anys s’enduien amunt les cases del poble.
Les cases del poble eren totes de color de rosa. A la primavera les pintàvem i potser per això la llum era diferent: perquè agafava el rosa de les cases com a vora del riu tot agafava color de fulles i de sol. A l’hivern, tancats, fèiem els pinzells amb cues de cavall, amb mànecs de fusta i filferros, i quan els teníem fets els guardàvem al cobert de la plaça fins que el temps era bo, i aleshores anàvem tots, homes i nois, a buscar la pols vermella per fer la pintura rosa, a la cova de la Maraldina: la muntanya coberta de bruguera amb l’arbre mort a l’acabament i amb el vent per entre els matolls. Baixàvem a la cova amb una corda de nusos lligada a una estaca. L’home que anava al davant duia un fanal. Baixàvem avall del pou humit i negre amb vetes que lluïen si feia sol i que de mica en mica s’apagaven perquè, més endins, en la caiguda de la fosca, la fosca se les anava menjant. I pel pou entràvem a la cova, vermella i molla com la boca d’un malalt. Omplíem els sacs de pols i els ben lligàvem i els qui s’havien quedat a dalt els estiraven i els anaven apilotant els uns damunt dels altres. Quan tornàvem al poble barrejàvem la pols amb aigua i fèiem la pintura rosa que l’hivern esborrava. I a la primavera, amb les glicines florides i l’anar i venir de les abelles, amb les glicines en flor que colgaven les cases, pintàvem i tot d’una la llum era diferent.
Sortíem a mort de nit i sempre feia vent a la muntanya de la Maraldina; ens costava de pujar. Entràvem a la cova del pou i en sortíem carregats amb els sacs com si fóssim formigues i baixàvem la muntanya i des del vessant vèiem els cavalls en el prat. Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem cuits damunt d’un foc de llenya, sobretot a les festes d’enterrament. I de la manera que mataven els cavalls els homes de l’escorxador, amb l’home de la sang que els manava, i que només servien per matar cavalls perquè s’havien fet vells i no servien per res més, no els quedava ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort de no res i d’estella. Quan baixàvem de la Maraldina amb els sacs a coll, el vent, que ens havia empès avall quan pujàvem, ens empenyia cap a dalt. Tant si pujàvem com si baixàvem sempre ens empenyia com si ens posés les mans amples damunt del pit. I els vells explicaven que el vent de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat d’ànimes que voltaven per la muntanya només per fer el vent més fort quan era l’hora d’anar a buscar la pols, per fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho deien amb la veu del vent.
Deixàvem els sacs al mig de la plaça i aviat començava la feina de barrejar la pols amb l’aigua i de pintar-ho tot de color de rosa, que era el color de totes les cases menys d’una: la del senyor que vivia a dalt de tot de la muntanya partida que era una muntanya petita i queia en espadat damunt del poble i l’amenaçava i el protegia. I l’espadat, amb la casa del senyor a dalt de tot, estava cobert d’heura que a la tardor s’encenia per morir.
Vaig treure el cap fora de l’aigua i la llum s’havia fet més forta. Nedava a poc a poc per fer trigar el moment de sortir. L’aigua m’abraçava, m’hauria pres si jo hagués volgut i, empès i xuclat, hauria anat a parar allà on no se sap què són les coses... Dintre de l’aigua hi havia herbes; el corrent les decantava i es deixaven gronxar per aquella aigua que duia la força del cel, de la terra, i de la neu. Vaig sortir. L’aigua em regalava cos avall, em feia lluent. L’abella m’havia perdut després de tanta estona d’haver-me seguit. Em vaig asseure damunt de l’herba a tocar de la pedra del boig; abans dreta ara ajaguda, amb un sot que havia fet un home picant-la amb el cap, servia de banyera, després d’una pluja, a l’ocell de la cresta negra. L’ombra del bosc, al meu davant, era negra i tremolava. D’aquella herba en deien rosa de gos... Les aranyes feien teranyina de fulla a fulla i tot de bestioles petites, mortes i seques, havien quedat enganxades als fils que quan estava ennuvolat eren grisos. Vaig arrencar una mata d’herba. Tenia les arrels blanques i en penjaven motes de terra. Una, a la punta d’una arrel arrissada, gairebé era rodona. Agafada pels brins vaig fer ballar l’herba, ara cap a un costat, ara cap a l’altre, i la terra no queia. Em vaig posar l’herba damunt del genoll com si hi estigués plantada. Era fresca. Quan la vaig treure del genoll al cap d’una estona, s’havia escalfat i la vaig espolsar fort per veure caure la terra. I la vaig tornar a plantar. El bosc era el bosc on les persones grans anaven de tant en tant. I quan hi anaven ens tancaven a l’armari de fusta de la cuina i només podíem respirar per les estrelles dels batents que eren unes estrelles buides, com unes finestres que tinguessin forma d’estrella. Un dia vaig preguntar a un noi del costat de casa si també el tancaven a l’armari de la cuina i va dir que sí. Li vaig preguntar si la porta de l’armari era de dos batents i si a cada batent hi havia una estrella buida i va dir, hi ha una estrella buida però no és prou per poder respirar bé i si els grans triguen massa ens trobem malament perquè és com si ens ofeguéssim. I va dir que pel forat de l’estrella veia marxar els grans i després només veia les parets i la cendra, tot molt sol i encomanant tristesa, per aquella tristesa que tenien les parets de fer-se velles quan les persones les deixaven soles amb tots els nois tancats en els armaris com bestioles. I el que em va dir de les coses era veritat: es feien velles de pressa totes soles, però ben acompanyades per les persones trigaven més i es feien velles d’una manera molt diferent, com si en comptes de fer-se lletges es fessin boniques. I els grans tornaven a la matinada cridant i cantant pels carrers i s’adormien per terra i moltes vegades no es recordaven d’obrir els armaris on tenien les criatures tancades i quan els obrien en sortien mig malaltes i amb l’esquena més adolorida que quan els pares i les mares les apallissaven per culpa del mal humor. Perquè encara que fos pintat de color de rosa, el poble de vegades era ple de malestar per culpa dels cavalls, per culpa del pres, per culpa del temps, per culpa de les glicines, per culpa de les abelles, per culpa del senyor que vivia sol a la casa amb l’espadat cobert d’heura que a les tardes d’acabament d’estiu semblava una onada de sang. I per culpa dels caramens. Quan naixia un cavall també feien una festa però no ens tancaven als armaris, ni ens hi tancaven per la festa major que començava amb el ball dels guaites i després amb la feina de córrer davant d’ells mateixos. Deien que el dia que un home passaria corrent davant d’ell mateix, aquell dia aquell home ho tindria tot guanyat o gairebé tot; que és molt. I abans de sopar, després del ball i de les corregudes, un home, sol i nu, es ficava al riu i travessava el poble per sota per vigilar que l’aigua no descalcés les pedres i no s’endugués el poble avall. I aquest home de vegades sortia amb la cara feta malbé i de vegades amb la cara arrencada.
L’heura que pujava espadat amunt fins a la casa del senyor moria cada any. El vent de tardor la despullava i totes les eixides quedaven sembrades de fulles vermelles. És l’única cosa que el senyor ens dóna, deien, i criatures quan era jove. Ara ja no. I reien i miraven enlaire cap a les finestres. Quan totes les fulles de l’heura havien caigut, els nois n’omplíem cabassos i les deixàvem assecar i més tard les apilàvem a la plaça i quan les cremàvem miràvem enlaire perquè pel temps de la crema el senyor treia el cap per la finestra del mig, que era estreta i llarga, i tots li fèiem llengotes. Estava quiet com si fos de pedra; i quan el fum blau s’acabava, tancava la finestra i fins a l’any que ve.
La casa del senyor era a la punta de la muntanya i la muntanya era petita. Semblava que l’haguessin partida d’un cop de destral. A l’altra banda de muntanya no hi anava mai ningú. Havien fet el poble damunt del riu i a l’hora de la fosa de les neus tothom tenia por que s’endugués el poble. I per això cada any un home es ficava al riu per la part alta, passava per sota del poble i sortia per la part baixa. De vegades mort. De vegades sense cara: les roques que aguantaven el poble la hi havien arrencada perquè l’aigua, desesperada, el tirava amunt.
A la nit se sentia el gemec del riu sota dels llits com si fos un gemec de la terra i s’ho hagués d’endur tot arrossegat, com si tot hagués de fugir amb l’aigua. I no. El poble quedava i només l’aigua fugia amagada. Entrava llisa i sortia boja de bromera per l’estona que havia hagut de viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. Jo dormia, i abans d’adormir-me, o quan dormia sense dormir, pensava en les coses. Em recordava de la meva mare, sense voler-ho: dreta i prima i amb un ribet vermell als ulls. Pegava les criatures. Feia malbé la nit dels nuvis. Quan dos es posaven a viure sota del mateix sostre es passava la nit cridant al peu de la seva finestra: com un gos. Fins que la llum malalta del dematí la feia callar. Dels crits de la meva mare no en feia cas ningú, perquè ella havia explicat que la mare de la seva mare també ho feia i que totes les dones de la part de la seva família ho havien fet. Sortia com un llampec així que els nuvis es tancaven a casa i, amb la boca esquinçada, crida que cridaràs. I quan la meva mare ja era morta, quan ja feia temps que estava enterrada, el primer dia que el meu pare i la meva marastra van dormir junts, jo, només jo, vaig sentir els crits de la meva mare al peu de la finestra del meu pare: fins a glop de llum.
La meva marastra tenia un braç molt més petit que l’altre. I abans d’adormir-me pensava en el braç petit de la meva marastra i pensava en l’estrella buida de l’armari quan m’hi tancaven per anar a ballar i a riure als enterraments. Pensava en la pols vermella i en el núvol de les ànimes i en els brucs que florien petit i d’un morat vermell a la tardor per tota la Maraldina. Pensava en els sacs que quan pujaven amunt pel pou de la cova topaven contra la paret. Els vells del poble, els de l’escorxador, venien a casa quan el meu pare havia sortit a treballar al camp. Duien coses. I la meva marastra em deia, vés a ajudar el teu pare... I jo me n’anava i em girava a mirar la meva casa i em semblava que, de totes bandes, les arrels de les glicines l’empenyien amunt. Caminava clavant puntades de peu a la pols i de vegades m’aturava a tirar pedres a les sargantanes per tallar-los la cua i veure-la viure sola i desesperada fins que no podia més.
Quan vaig sortir de l’aigua em vaig quedar encantat amb la pols de sofre que fa els casaments de les flors. N’hi havia una estesa damunt de l’aigua arraconada. El sol era tan fort que feia menys blau el blau del seu voltant. Una mica de boira dormia i es desfeia damunt de les roses de gos. Després d’haver plantat l’herba encara vaig pensar en la casa del senyor. La veia de costat i de costat no tenia finestres. Acabava en punxa. I veia el senyor, amb el pensament, tossint i menjant mel; sempre esperant que el riu s’endugués el poble. L’heura, roquisser amunt, era verda. De tant en tant, dos homes amb unes canyes molt llargues picaven els brots que volien enfilar-se per la casa. Les fulles esmicolades queien espadat avall amb brins molt tendres plens de manetes arrencades... avall... Fins als terrats i fins a les eixides. S’havia de fer caure l’heura perquè si no s’hauria menjat les parets. I cada vegada que un dels homes donava un cop de canya amb fúria i saltava fulla a miques, el senyor treia el cos més enfora i mirava a baix amb les mans arrapades a l’ampit de la finestra.
Em vaig posar a caminar per l’herba molla amunt i de darrera d’uns matolls a l’acabament del pendís va sortir l’estesa dels planters. Tenien les soques tendres i no tenien fulles, però tots tindrien el seu mort a dintre quan els haurien trasplantat al bosc i serien arbres grossos. Vaig travessar-los i semblaven coses que només es veuen quan estàs adormit. A l’entrada del bosc em vaig aturar, al peu del tallat que fa el sol de l’ombra. Ja havia vist el núvol de papallones feia estona. Els arbres del bosc eren molt alts i molt fullats amb fulles de cinc puntes i, tal com m’havia dit el ferrer moltes vegades, tots els arbres tenien al peu la placa i l’argolla. Les papallones eren blanques i n’hi havia a milers. Volaven neguitoses i moltes semblaven flors mal obertes amb el blanc una mica trencat de verd. Les fulles es movien, de les unes a les altres saltaven esquitxos de sol i per entremig es veien clapes de blau. A terra era una estesa de fulles velles molt seques i de sota sortia olor de podrit. Vaig agafar una fulla que només era un enreixat de nervis com si fossin les fustes i les bigues d’una casa sense el que ho lliga tot. Em vaig estirar al peu d’un arbre i vaig mirar el núvol de papallones que bullia entre les fulles, i ho mirava per l’enreixat de nervis de la fulla fins que em vaig cansar i quan la vaig deixar caure vaig sentir els passos.
D’un bot em vaig amagar darrera del matoll. Els passos s’acostaven. El matoll tenia una flor groga badada amb cinc fulles lluents de dintre; l’abella hi estava recollida i s’espolsava les potes. Era l’abella, n’estava segur, que m’havia seguit des del poble i que havia passat el riu.
El trepig s’havia aturat. Tot era tan quiet i jo escoltava tant que em semblava sentir el respirar d’una persona i d’escoltar i de semblar-me que sentia se’m feia una nosa al mig del pit: la mateixa nosa dolenta de quan passaven hores i el poble era buit i em costava de viure tancat a l’armari... I esperava... igual. I no havia canviat res: les fulles eren les mateixes, i els arbres i les papallones i el temps que a dintre d’aquella ombra semblava mort... I tot havia canviat.
Els passos es van tornar a sentir, més a la vora, i vaig veure un llampec molt brillant sota de les fulles. L’home que venia duia una destral a l’espatlla i una forca a la mà. Anava nu de mig cos en amunt i tenia el front fet malbé. I la pell mal ajuntada del front esguerrat en el pas del riu no li deixava tancar els ulls. Sempre li quedava una escletxa perquè la pell encongida i vermella tibava. Tenia un sembrat de pèls negres al pit. I tot ell estava cremat de sol.
L’abella semblava adormida i la flor també, fins que va venir un glop d’aire i la flor es va gronxar i l’abella va fugir de dintre i em va volar ran de galta i així que la flor va tornar a estar quieta s’hi va tornar a ficar. L’home havia deixat la forca i la destral al peu d’un arbre, es va eixugar la boca amb l’esquena de la mà i va mirar tot al seu voltant una mica perdut. Vaig tenir por que em veiés perquè la seva mirada s’havia aturat sobre del matoll. I no. Va començar a anar d’un arbre a l’altre i llegia les plaques que penjaven de les argolles. D’un arbre a un altre va ensopegar amb una arrel i va estar a punt de caure. Després se’n va anar bosc endins. Quan ja no el vaig veure vaig respirar l’aire que la nosa a dins del pit no m’havia deixat respirar en tota l’estona. Passaven ramats de núvols molt a poc a poc, m’hauria agradat poder-los manar i fer-los anar per on em semblés... i una colla de molt petits es va aturar, encastada damunt mateix del bosc i s’hi va estar tant que ja semblava que no volgués anar-se’n. Quan la colla de núvols petits es va posar a fugir, l’home va tornar. A cops de destral va començar a fer una creu a la soca d’un arbre: l’havia marcada amb una pedra, de dalt a baix, de banda a banda. Treballava d’esma, i, al cap d’una estona, va caure de genolls a terra i va arrencar a plorar. Jo no respirava. Es va alçar encara plorant, es va escopir a les mans i se les va fregar l’una amb l’altra. L’abella entrava i sortia de la flor. I la destral tallava la soca i anava obrint la ratlla. Als primers cops de destral les papallones s’havien avalotat. Dues van baixar fins a tocar l’herba i es van enganxar a la cama de l’home que obria la soca de l’arbre. L’abella xuclava la flor. L’home va reposar i es va tornar a escopir als palmells; mentre se’ls fregava, amb la destral a sota del braç, va mirar enlaire i es va quedar una estona encantat amb la voleiadissa de les papallones. Va tornar a la seva feina, més cansat, com si cada vegada que aixecava la destral aixequés tot el pes de la vida.
Havia passat molta estona i l’home picava ara la ratlla travessera de la creu. I picava i picava... Les dues papallones que se li havien enganxat a la cama estaven tan juntes i amb les ales tan plegades que semblaven una de sola. L’esquena de l’home brillava de suor; i les costelles; era molt magre. Em van venir ganes d’acostar-m’hi, d’enraonar-li, de dir-li que, de vegades, vora de la fornal plena d’espurnes i entre dos cops de mall el ferrer m’havia parlat del bosc i dels morts a dins dels arbres.
El ferrer tenia la casa a l’entrada del poble: una casa amb dues glicines a banda i banda del portal totes amunt a cobrir el terrat amb un embolic de branques. Les espurnes saltaven i el ferrer em deia: tu també tens el teu arbre, la teva argolla i la teva medalla. Jo la vaig fer així que vas néixer. Quan neix algú de seguida faig l’argolla i la medalla. No diguis que t’ho he dit. Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral.
Tenia ganes de dir-li que dues papallones se li havien quedat enganxades a la cama, però m’estava quiet darrera del matoll i vaig tancar els ulls per no veure i provava de no pensar. No vaig obrir els ulls fins al cap d’una estona perquè ja no se sentien els cops de destral. L’home ja havia fet la ratlla travessera de la creu i, fent alçaprem amb la forca, anava separant l’escorça de l’arbre. Li costava. Quan la va haver separat va agafar una de les quatre puntes de l’escorça amb tota la seva força i la va tirar enlaire i la va doblegar endarrera i la va clavar a l’arbre amb un clau molt gros. La destral, girada, li servia de martell. L’una darrera de l’altra va clavar les quatre puntes que feien el mig de la creu a l’escorça, la segona amunt, les altres dues avall. La soca de l’arbre semblava un cavall esbadellat. I del mateix color que tenien les soques dels planters, una mica verd a la llum verda del bosc, vaig veure el pinyol que hi havia a dintre de l’arbre, tan ample i tan alt com un home. Primer per un cos-tat, després per l’altre, l’home va anar burxant el pinyol amb la forca fins que el va fer caure a terra. Del buit que el pinyol havia deixat a l’arbre, sortia fum. L’home va deixar la forca, es va eixugar la suor del coll i va fer rodolar el pinyol fins al peu d’un altre arbre. Al pinyol s’hi havien enganxat fulles. Aleshores es va agenollar, i amb el cap baix i les mans obertes damunt dels genolls es va quedar quiet. Després es va asseure a terra i va mirar les papallones a la banda on el sol se n’anava.
Moltes fulles de les branques baixes estaven mig menjades, d’altres només foradades amb forats petits. Les erugues mastegaven sense parar i s’anaven tornant papallones; i l’home mirava enlaire amb aquells ulls que no podia acabar de tancar. L’aire es va tornar vent. L’home es va entregirar, va agafar la placa de ferro i la va mirar com si fos una cosa que no hagués vist mai. Passava un dit per damunt, resseguia les lletres d’una a una... fins que es va aixecar, va agafar la forca i la destral i se’n va anar cap a l’entrada del bosc, amb la destral a l’espatlla que de tant en tant encara brillava per entre fulles baixes. Va tornar amb les mans buides i, com si tot comencés altra vegada, l’abella va tornar i es va ficar a la flor i l’home es va acostar al seu arbre. Plorava. Es va ficar a l’arbre d’esquena. Les dues papallones, que, mentre feia rodolar el pinyol, li havien fugit de la cama, volaven barrejades per damunt d’uns brins d’herba i es van ficar a l’arbre amb ell. Abans que tot fos acabat van sortir, es van posar en un grop de l’arbre i de seguida van volar fins al pinyol moll de goma i allí es van quedar. Jo havia girat el cap. Quan vaig tornar a mirar l’arbre ja només vaig veure la creu i els quatre claus a terra. Davant dels meus ulls l’abella volava amb ràbia, com una bossa ratllada de groc i de fosc. Petita.
Em vaig aixecar. Em vaig fregar els ulls perquè el vent havia dut pols de sofre. I vaig anar al peu de l’arbre. Tot hi era més quiet que a la vora del matoll. El volar de les papallones, el viure i el morir de les erugues, la resina que bullia de dalt a baix i de banda a banda de la creu i anava tancant la ferida de l’arbre... tot era tranquil.
Vaig tenir por. La por em venia d’aquella resina que bullia sola, del sostre de llum amagat per les fulles, de tantes ales blanques que volaven... I me’n vaig anar: de primer a poc a poc i a recules... després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral. A la ratlla del riu em vaig aturar i em vaig clavar les mans planes a les orelles per no sentir la quietud. Vaig tornar a travessar el riu per sota perquè l’abella em seguia i l’hauria matada si hagués pogut. La volia deixar sola i perduda amb les roses de gos plenes d’aranyes que l’esperaven. A l’altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d’eruga i vaig trobar l’olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera. I vaig caure estirat a terra, damunt dels palets, amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i l’home que s’havia ficat a l’arbre per morir, era el meu pare.
Vaig passar per davant dels estables, vaig travessar el tancat dels cavalls per fer drecera i de seguida vaig sentir els cops de mall. A la llum del darrer sol tot el poble semblava embolicat per un fum de color malva. Es veien abelles. Vaig mirar la torre de l’escorxador amb el rellotge sense agulles i l’estesa de cases, algunes encara dretes i moltes una mica decantades pel pes de tanta glicina i de tanta soca de llessamí. S’anava acostant el soroll del riu en sortir del poble.
El ferrer era petit i gros i tenia les cames tortes. El mall i l’enclusa, les espurnes fornal amunt i el ferro xisclant com si fos viu a dintre de l’aigua, eren coses que sempre m’havien agradat, des de petit, des del primer dia que havia anat a veure el ferrer com feia les argolles, els punxons i les medalles. Les medalles de la gent del poble només duien els noms; les dels morts de la casa del senyor tenien, damunt de les lletres, un ocell amb el bec obert i una abella a punt de ficar-s’hi. Deien que el senyor era l’últim de la seva raça. I se’n reien.
A migdia, i més encara els migdies d’estiu, quan no es pot respirar i l’ombra és blava, tot el poble ressonava dels cops de mall a l’enclusa. I el ferrer em deia, veus? les medalles amb el nom. Veus? les argolles. No diguis que t’ho he dit. Quan vas néixer de seguida et vaig fer l’argolla i la medalla i la vam anar a clavar al teu arbre amb el teu pare... i em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia d’anar mai, fins que no fos un home.
Així que em va veure al peu de l’entrada va parar de picar. Tenia els cabells esbullats i les celles espesses, les mans molt grosses amb els dits curts i les ungles arranades eren negres. M’hi vaig acostar. Una gota de suor li lliscava galta avall. Li vaig explicar el que havia vist. No va dir res i va ficar el cap a la galleda on refredava el ferro, es va posar una mena de camisa i sense acabar de cordar-se-la va sortir corrent. Em vaig quedar al portal amb les dents que em petaven. El ferrer corria, entrava a les cases i en tornava a sortir. Unes quantes dones esverades cridaven les criatures i la dona del ferrer va sortir de dintre i em va donar una empenta i se’n va anar amb les dones i aviat pel tros de carrer que jo veia corrien homes com si els empaitessin. Un vell de l’escorxador, blanc de cara com tots els vells de l’escorxador, amb els braços pengim-penjam em va passar a frec i em va preguntar què passava, però abans que tingués temps de contestar un home li va dir que tots anaven a la plaça. Jo només mirava la paret que tenia al davant, a l’altra banda del carrer. Era una paret feta amb pedres molt grosses les unes encaixades amb les altres, amb molsa a les juntures... era molt vella i les pedres tenien colors grisos i grocs com desfets pel temps, al capdamunt hi naixien herbes amb els brins llargs i quan n’hi havia massa el ferrer les arrencava enfilat a dalt d’un caixó... aquell dia a la paret hi vaig veure una figura mal feta. Les cames en una pedra groga, com si fossin cames que nedessin, i el cos amunt i encarcarat en una llenca grisa. La figura tenia els braços estirats enlaire i era el que es veia més esborrat. No tenia cara. Al cap d’una estona es va sentir pujar gent, jo buscava la cara a la figura. Va passar una colla d’homes amb el ferrer al davant i el vell de l’escorxador que m’havia preguntat què passava anava al seu costat enraonant sense parar. Darrera dels vells seguien els homes joves. Un de molt alt i prim cridava a veure si ja havien avisat l’home del ciment, que no es veia per enlloc, que si de cas ell aniria a avisar-lo i l’ajudaria a portar la gaveta i la paleta... I duien torxes. I passaven les dones i la dona del ferrer amb la taca morada a la galta, entre dues dones més velles que no pas ella, caminava i semblava que no mirés. Passaven de costat davant de la paret. I les dones embarassades anaven al darrera de tots amb el cap enlaire i agafades de les mans.
Quan van haver passat vaig entrar a la casa de més a la vora. La porta estava oberta. Per les eixides queien flors de glicina. Les abelles ja no botzinaven. A la cuina em vaig acostar a l’estrella de l’armari i vaig veure uns ulls que em miraven tristos com els d’una bestiola. Vaig sortir al carrer. El poble semblava mort com els diumenges a la tarda quan anaven a mirar el pres. Només se sentia el riu. Vaig anar cap al camí per on havien anat tots. Hi anaven pel camí dret, pel camí de les flors de palla que es bufen i volen, pel camí de les sargantanes que es refan la cua. Pel camí després de la baixada, ple de pols a l’estiu i de fang a l’hivern. Quan vaig arribar al Pont de Fusta em vaig aturar a mirar l’aigua plena d’una mena de cel que no acabava de ser un cel de nit. Mirava tan embadocat que no em vaig adonar de la lluna fins que un núvol la va tapar.
Passat el Pont de Fusta el camí baixava. De petit aquell camí se m’enduia tot sencer més buit que un precipici perquè el precipici fa por i atura i la baixada calla i se t’enduu. En una baixada es van trobar l’home i l’ombra i ja no es van separar mai més. I van fer el poble. I l’home amb l’ombra a la vora, va plantar la primera glicina... Però no era ben bé així... Feia molt de temps el vell més vell del poble, quan era jove, havia explicat que, ell, havia vist el naixement de tot. El poble havia nascut d’un gran malestar de la terra. I la muntanya s’havia partit i havia caigut damunt del riu, estesa. I l’aigua del riu s’havia escampat pels camps, però el riu volia córrer amb tota la seva aigua junta i a poc a poc havia anat buidant la muntanya que havia caigut, per sota. I no havia parat fins que no havia pogut fer passar la seva aigua tota plegada i alegre, a vegades enfurida, perquè topava amb les roques que li feien de sostre. I diu que no al fons d’una baixada, sinó damunt de la terra i de les pedres estimbades, una nit la lluna hi va deixar dues ombres que van ajuntar-se per la boca. I va ploure sang. I així havia començat tot.
Es va aixecar una gran tempesta i els trons, els llamps i la pluja van durar tota la nit.
Passat el Pont de Fusta i la baixada, em vaig posar a córrer fins que vaig arribar al peu del bosc. A l’entrada em vaig aturar panteixant. No se sentia res, com si el bosc se’ls hagués empassat. Vaig anar seguint la ratlla dels arbres fins que vaig arribar a l’estesa dels planters i vaig entrar al bosc pel mateix lloc per on havia entrat la primera vegada. Tots estaven drets al voltant de l’arbre amb la creu que bullia i que feia bordó. A la llum de les torxes el verd de les fulles més baixes tenia un verd estrany i les papallones devien estar adormides per les branques altes perquè no se’n veien.
El ferrer es va separar de la colla i es va acostar a l’arbre, la meva marastra devia haver anat a buscar la destral perquè la hi va donar. Amb els braços curts i enlaire va clavar el primer cop de destral a la ratlla de la creu que anava de dalt a baix. Ningú no respirava. Una dona amb els braços estesos es va posar a xisclar com una bèstia: se la van endur cap al riu i tot d’una va callar. Al meu costat hi havia un home; tant ell com jo estàvem on la llum de les torxes arribava poc. No el coneixia, em semblava que no l’havia vist mai; se’m va girar de cara i en girar-se li vaig veure els ulls: grossos i lluents. Algú que duia una torxa s’havia bellugat i per això vaig veure els ulls de l’home que estava tan vora meu, perquè el qui s’havia bellugat, més lluny, li havia fet anar llum als ulls i aquell home es va posar una mà davant de la boca, per enviar-me la veu de costat sense que ningú el sentís i em va dir que li agradava veure morir. Quan es va tornar a girar a veure què passava, jo em vaig enretirar més endins de l’ombra. Així que el ferrer anava a donar el segon cop de destral el vell que havia anat amb ell li va agafar el braç i li va dir que no havia d’obrir l’arbre a cops de destral, que ja havia estat obert, que a cops de destral podria matar qui hi havia a dintre si encara era viu. Aleshores el ferrer va fer dur una branca grossa i com va poder i ajudat, la va ficar a l’arbre pel mig de la creu, i, arrencant del forat que feia la branca, va anar tallant i obrint amb molt de compte. Quatre homes van agafar l’escorça per cada punta i la van estirar amb fúria. El ferrer es va girar, tenia la cara esbarrellada i va dir que l’arbre feia força perquè no li prenguessin el seu mort... Amb un forat quadrat per boca, i amb els ulls de vidre, el meu pare semblava que mirés. Tenia les puntes dels dits encastades als costats de la soca i no sé si ho vaig veure... els cabells li fugien amunt enduts per la sang de l’arbre que no tenia color. La branca que havien clavat endintre per poder obrir la ratlla més bé l’apuntalava endarrera clavada al ventre.
Es van posar a cridar. Cridaven contra el meu pare que respirava curt, que es veia que no podia més, que encara era viu però que només era viu per la seva mort. El van treure de l’arbre i el van estirar a terra i van començar a clavar-li cops i més cops que a l’últim ni ressonaven. No el mateu, cridava l’home del ciment amb la gaveta plena de ciment de color de rosa als peus, no el mateu abans d’omplir-lo... I li van obrir la boca a barra badada i l’home del ciment el va començar a omplir; primer amb ciment clar perquè llisqués ben endintre; després amb ciment espès. I quan el van tenir encimentat el van aixecar dret i el van tornar a ficar a l’arbre. Van ajuntar la creu. I se’n van anar a preparar la festa.
Em vaig quedar sol. Sense les torxes a penes es veia l’arbre: m’hi vaig acostar i vaig posar l’orella a l’escorça. Semblava que fos buit. I vaig mirar enlaire perquè tenia ganes de veure una mica de llum d’estrella. I mentre mirava enlaire se m’anava trencant un lligam amb la vida i em sentia separat de tot. Vaig buscar el meu arbre, com si la nit amb una mà m’apartés de l’arbre del meu pare i em portés cap al meu. Em vaig agenollar i anava d’una soca a l’altra a genollons i amb els dits resseguia els noms dels vius i els noms dels morts. Sentia olor de fulla consumida i d’herba aixafada. De vegades, quan agafava una placa, l’argolla grinyolava i aquell grinyol semblava que esquincés alguna cosa molt amagada, aquella cosa que estirava amunt els brins de l’herba i les fulles de les branques. Un raig de lluna em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare. La placa feia pudor de rovell. Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat amb pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre... Perquè, saps?... deia el ferrer, amb el darrer alè, sense que ningú se n’adoni, l’ànima fuig. I no se sap on va.
El poble era buit. Només se sentia com una pena el soroll del riu amagat. De tant en tant queia una flor d’un raïm i em fregava la galta. Era l’hora en què les arrels tiraven les cases amunt, treballaven. Quan es feia una esquerda massa grossa en una paret l’omplien de ciment i la casa quedava segura. Vaig seguir tot el poble com si no el seguís. Sentia a la vora la veu d’aquell home. Vaig entrar a moltes cuines. Darrera de les estrelles dels armaris els ulls esperaven, com havien esperat els meus que els grans vinguessin a obrir. I vaig obrir les portes de tots els armaris i les criatures anaven sortint fent tentines perquè estaven mortes de son. Vaig entrar a casa del ferrer i vaig donar dos o tres cops a l’enclusa, amb la mà plana. Vaig entrar a dintre. El noi del ferrer era prim com una calavera i sempre el tenien ficat al llit. El vaig anar a mirar i el vaig tocar i no es va moure. Vaig anar fins a casa i vaig anar a dalt i vaig veure la resplendor dels focs a l’altra banda dels estables, a l’esplanada de les festes. I em van venir ganes d’anar-los a veure. A casa no hi havia ningú i quan vaig sortir vaig passar la mà per l’ampit de la finestra. A la finestra no hi havia cap test. La meva marastra sempre tenia un test amb una flor a l’ampit. De vegades la flor era blanca i de vegades vermella. Aquell dia a la finestra no hi havia cap test. La meva marastra no hi era. La meva marastra tenia setze anys.
Els cavalls pasturaven l’herba més tendra, s’omplien de l’alfals més dolç, mastegaven les garrofes més plenes. La carn de cavall, deien, ens refeia la sang. Ens la menjàvem de moltes maneres: molt sovint crua tallada petita i barrejada amb herbes, alguna vegada cuita damunt de llenya, i sempre cuita damunt de llenya en els àpats dels enterraments; i a l’hivern rostida amb el seu greix. Amb el greix feien les boles i les penjaven al sostre de la cuina o del menjador. Les boles de greix feien joc amb les bombolles de sabó que venien dels rentadors on l’aigua era més enjogassada, i n’hi havia que es quedaven pels emparrats de les eixides tota la primavera i de vegades part de l’estiu. Com si fossin de vidre. Les que feien les criatures gairebé sempre es rebentaven en el punt de sortir de la canyeta; i ningú no sabia explicar per què n’hi havia que duraven molt i d’altres que no duraven gens. Si alguna de les que fèiem es tornava de vidre, la posàvem en l’entreforc de les glicines amb molt de compte. A casa meva sempre hi havia hagut bombolles de sabó i boles de greix. Dues o tres vegades cada setmana la meva marastra deia al meu pare, vés al camp que m’han de dur boles de greix. I el meu pare deia, bé... i jo també deia, bé, ben baix que no em sentissin, perquè ells dos anaven junts i jo anava separat. I aleshores la meva marastra posava el test amb la flor a l’ampit de la finestra. I a la nit, al sostre, ja hi havia penjada la bola de greix.
Per posar el test a l’ampit de la finestra la meva marastra s’havia d’enfilar damunt d’una caixa de fusta perquè era baixeta. Quan esperava que li duguessin una bola de greix arrossegava el llit que quedés ben bé al mig d’allà on dormia i s’hi ficava. Damunt del llit hi havia una flassada de color de terra. Si el meu pare i jo érem a casa, seia en una cadira damunt de les cames plegades, amb el cap contra el respatller. S’estava així moltes estones mentre el meu pare i jo endreçàvem la cuina. De vegades agafava una canya i asseguda a la cadira feia gronxar les boles de greix a cops petits de canya. El meu pare deia, només pensa a jugar. Algun dia li omplia un paner de flors de glicina i li deia, juga. I ella deia que treballava perquè passava flors de glicina amb agulla i fil totes punxades per la cua. I eren collarets. Hi havia nits que no volia anar a dormir perquè deia que havia dormit tot el dia i que a més a més del dia no podia dormir tota la nit. I jo la mirava d’amagat. I quan no volia anar al llit era perquè volia menjar greix sense que la veiéssim mentre se’l menjava.
Jo dormia a dalt. Des de la finestra veia un tros de cel enlaire si treia el cap a fora. I des del llit veia la paret d’heura de la muntanya partida. De vegades, quan era al llit i no podia dormir pensava que m’agradaria fer caure el senyor daltabaix, sobretot a l’hivern quan tot estava nevat o ajudar les arrels a tirar les cases amunt o que faria passejar els cavalls per la Maraldina on no havien anat mai... Amb els ulls tancats pensava coses així fins que em venia la son. L’última cosa que sentia era el riu que anava descalçant les pedres que aguantaven el poble, mentre tothom reposava amb els ulls tancats.
Volia veure la festa i vaig anar-hi. Estaven prop del riu en l’esplanada voltada de canyes que xiulaven una mica perquè feia una mica de vent. Hi havia taules i bancs fets amb troncs d’arbre. I unes grans bacines que ja bullien. Amb els peus de cavall feien el brou. I ran de cada bacina una dona esbromava amb un cullerot i tirava a terra llunes de greix i glops de sang cuita. A la festa dels enterraments mataven cavalls i eugues plenes. De primer menjaven la sopa, després el cavall o l’euga, i, una mica només, perquè els en tocava poc, un bocí del petit que les eugues duien a dintre. Amb els cervells feien la pasta que fa pair. Els pelaven, els bullien en una caldera que només servia per bullir cervells i un cop bullits els polien i els picaven.
De pasta de fer pair amb una cullerada n’hi havia prou: hi barrejaven mel. Passava avall com un oli i ho resseguia tot per dintre i deixava fresc. Més d’una cullerada feia tornar boig. Només una cullerada... deien. I la pasta els donava força per criar els cavalls i tallar l’alfals i anar fins als garrofers a buscar les garrofes. Explicaven que aquells garrofers havien vist el naixement del poble, les dues ombres ajuntades i el bot del primer cavall que va sortir tot sol i renillant del mig del riu com una flama. Deien, si aquests garrofers poguessin parlar...
M’estava quiet darrera un tou de canyes. Encara obrien cavalls. Els penjaven lligats de potes en una mena d’estenedors i se’ls veia el buit que a la claror dels focs s’encenia i brillava. La dona del ferrer, amb la taca morada a la galta, lletja i petita, pelava cervells amb les dues dones que l’havien acompanyada al bosc dels morts. I tot d’una es va aixecar dreta i va dir que callessin perquè li semblava que havia sentit renillar el pres.
A la claror dels focs tots els homes i totes les dones s’assemblaven. De dia eren bastant diferents perquè n’hi havia d’alts i de baixos i de magres i de grossos i alguns tenien més cabells que els altres o el nas més ample o més llarg i els ulls de diferents colors. Però a la claror del foc s’assemblaven tots. Al pic del migdia, quan estaven tranquils i distrets els únics que s’assemblaven eren els pares i els fills. Hi havia fills que eren igual que els pares. I n’hi havia que no s’hi assemblaven gens. Els pares n’estaven mig malalts però de mica en mica s’hi avesaven. Deien que tot venia del mirar. Vora de les canyes on jo estava amagat, apartades del foc, brutes i escabellades, hi havia unes quantes dones assegudes per terra amb els ulls embenats: eren les embarassades. Els tapaven els ulls perquè mirant els altres homes les criatures que duien a dintre no els miressin també i s’hi anessin assemblant; perquè deien que les dones s’enamoraven de tots els homes i com més temps feia que estaven embarassades, més de pressa. I entre l’enamorament de les dones i el mirar de les criatures passava el que no havia de passar.
Van començar a omplir els plats de brou i tots es van asseure en els bancs al voltant de les taules. Bevien la sopa del plat estant. Menjaven agermanats. Els homes sense cara en una altra taula més a la vora del riu. Els homes sense nas o amb el front menjat o sense orella, podien seure a la taula de tots i viure com vivia tothom. Però els homes sense cara volien estar sols. Bevien el brou amb una mena d’embut. I quan mastegaven la carn ho feien amb una mà encastada en el forat de la boca perquè la carn no fugís a fora. Els agradava més estar sols perquè els feia vergonya viure al poble. Vivien junts en un tancat darrera dels estables i entre ells s’ajudaven. Un home sense cara sempre més tenia al davant un altre home sense cara. I era com si mai no haguessin tingut res perquè després de quedar esguerrats ho perdien tot. Començaven a treballar de nit. Pastaven, netejaven els carrers, feien llenya... feinejaven. Quan estaven entre ells parlaven d’aigua i del gust estrany de la beguda que els feien beure abans de passar el riu. I de la serp d’aigua i de la cascada que se sentia molt amagada però més forta que la cascada de la Font de la Jonquilla. Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d’haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l’embranzida i l’encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre.
Les canyes xiulaven baixet. Quan van haver menjat força van començar els crits i l’alegria; s’enraonaven d’una taula a l’altra o d’una orella a l’altra i reien. La pasta de fer pair corria dels uns als altres i tots en menjaven la seva cullerada. El ferrer no en va voler i el van agafar i el van ajeure damunt d’una taula i dues dones l’estiraven pels peus i el volien fer caure a terra i una era la meva marastra. Les embarassades es van aixecar a ballar. Ballaven soles, com si cadascuna estigués plantada en un sot. I per poder ballar cantaven elles mateixes. Abaixaven el cap fins al pit, l’alçaven enlaire, el tiraven enrera i voltaven com si tota la vida haguessin de voltar d’aquella manera entre ombres i flames, sense home i soles, amb tot el ventre endavant i escabellades. Amb tot el ventre endavant que ja se’ls esquinçava per dintre.
Fins que la ventada no les va decantar no em vaig adonar que les canyes feia estona que estaven quietes. El cel s’havia fet negre i no es veia ni rastre de lluna. Van caure les primeres gotes espaiades i grosses. Sense els crits hauria sentit caure la pluja damunt de l’aigua del riu. Es van aixecar i van arrencar a córrer empaitats per la pluja. La meva marastra també corria i va ser l’última que vaig veure a la claror dels focs. Tot es va omplir d’olor de llenya apagada. L’aigua queia damunt de les brases mortes, de la cendra xopa, dels ossos pelats i de les eines brutes. Un llampec ho va estirar tot de l’ombra i de seguida tot va morir... morir... ple de ciment, dret a dintre de l’arbre, el meu pare ja era mort. Em va semblar que no podia deixar-lo, que hi havia de tornar... Vaig travessar el riu altra vegada pel Pont de Fusta, l’aigua queia a torrents; a l’acabament de la baixada vaig agafar el camí que duia al bosc dels morts. Quan vaig arribar al peu de l’arbre parava de ploure; se sentia el trepig de l’aigua cap a l’altra banda dels arbres. La creu de l’arbre bullia, l’arbre anava paint. Vaig passar un dit per la resina i veia la paret amb la gent davant, i sentia la veu d’aquell home dels ulls lluents i els xiscles de la dona que s’havien hagut d’endur... i jo no havia fet res pel meu pare... Vaig agafar una mica de resina i la vaig tenir una estona entre els dits i quan la resina va ser una mica seca vaig fer-ne una bola i la vaig dur molt de temps a la butxaca. El dia que el ferrer em va dir coses tenia la bola de resina entre els dits i quan vaig sortir de casa del ferrer vaig llençar-la.
Vaig sortir del bosc pels planters. I vaig tornar cap al Pont de Fusta vorejant els arbres. Entre dues mates altes hi havia una teranyina amb una abella morta. Vaig trencar la teranyina i amb la punta del peu vaig enfonsar abella i fils a dintre de la terra.