Cartes a l’Anna Murià
1a edició: 1985, La Sal Edicions
1a edició en aquesta col·lecció: febrer de 2021
© 2021, Institut d’Estudis Catalans,
per les cartes de Mercè Rodoreda
© 2021, Eli i Roger Bartra, per les cartes d’Anna Murià
© 2021, Isabel Segura i Mari Chordà,
per la Conversa amb l’Anna Murià
© 2021, Margarida Puig, per l’epíleg “L’última paraula”
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició
Carrer Coves d’en Cimany, 2 — 08032 Barcelona
© Archives Bordeaux Métropole,
Bordeaux 21 Fi 56, per la foto de coberta
Disseny: Aina Bonet
Correcció: Maria Cabrera, Maria Bohigas
Producció de l’ebook: booqlab
ISBN: 978-84-7329-300-6
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
MERCÈ RODOREDA
*
Cartes a l’Anna Murià
(1939-1956)
*
Edició de Blanca Llum Vidal
i Maria Bohigas * Amb una
conversa d’Isabel Segura i Mari
Chordà amb Anna Murià i
un epíleg de Margarida Puig
PRÒLEG
per Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas
CARTES A L’ANNA MURIÀ
I, sense data
II, Roissy-en-Brie, 5 d’abril de 1940
III, Roissy-en-Brie, 3 de maig de 1940
IV, d’Anna a Mercè, Ciudad Trujillo, 30 de maig de 1940
V, Llemotges, 29 d’agost de 1940
VI, sense data
VII, Bordeus, 29 de febrer de 1945
VIII, Bordeus, 19 de desembre de 1945
IX, Bordeus, 1 de febrer de 1946
X, Bordeus, 13 de març de 1946
XI, Bordeus, 5 de juny de 1946
XII, Bordeus, juliol de 1946
XIII, París, 2 de desembre de 1946
XIV, París, 8 de febrer de 1947
XV, 17 de març de 1947
XVI, París, 8 de juliol de 1947
XVII, París, 21 de juliol de 1948
XVIII, 17 d’agost de 1948
XIX, París, 3 de setembre de 1948
XX, d’Anna a Mercè, Newton, 1 de juliol de 1949
XXI, Ginebra, 10 de setembre de 1956
XXII, Ginebra, 29 d’octubre de 1956
XXIII, d’Anna a Mercè, Mèxic, 3 de desembre de 1956
CONVERSA AMB L’ANNA MURIÀ
per Isabel Segura i Mari Chordà
L’ÚLTIMA PARAULA
Epíleg de Margarida Puig
BREU BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA
El 1985, dos anys després de la mort de Mercè Rodoreda, La Sal Edicions publicava les cartes que havia escrit a Anna Murià durant la guerra i l’exili. Amb el convenciment que ultrapassaven el laberint de la vida privada i que afegien complexitat al misteri d’una de les grans narratives catalanes del segle XX, Murià va oferir-ne els manuscrits a Isabel Segura i a Mari Chordà, curadores d’aquella primera edició. No existia llavors cap biografia de Rodoreda i el poc que se’n sabia havia estat explicat per ella mateixa.
Aquell volumet de cent pàgines va causar sensació: de cop i volta l’exili dels “nostres” intel·lectuals prenia proporcions de melodrama i les tempestes de la Guerra Mundial feien revolts de faldilles com al Tirant. L’escàndol va ser gros. Sis anys més tard, el pròleg d’Anna Murià a la segona edició hi replicava explicant la vida amorosa de Mercè Rodoreda amb unes frases precises com un tall:
Decebuda d’un matrimoni prematur, mare sense haver-ho desitjat. Un amor d’adolescent imaginativa i sensual per l’oncle arribat d’Amèrica, regió una mica llegendària encara en aquells temps, derivà en relació sexual, em va dir ella. [...] Als pares, segons Mercè, no els agradà que la filla se’ls casés amb el germà de la mare, però hagueren d’acceptar-ho. I es va casar de blanc, és clar: amb la il·lusió que sempre li van fer els vestits! Quant a la maternitat no volguda —una causa més d’amargor, suposo—, també vaig saber de boca d’ella que l’aparició del fill no havia estat motiu de cap emoció tendra, sinó de contrarietat, de disgust, de rebuig: fins em digué que havia arribat a pensar: “Tant de bo es morís.”
També narrava en detall les peripècies dels escriptors vinculats a la Institució de les Lletres Catalanes durant els mesos que van passar junts a França, des del pas de “la ratlla” al Portús fins al château de Roissy-en-Brie, amb el propòsit de documentar què va ser realment aquell exili. Les biografies de Mercè Ibarz i Montserrat Casals acabaven de sortir; les cartes de Rodoreda que ella mateixa no havia destruït —n’havia fet una gran purga en morir Armand Obiols— ja eren accessibles a la Fundació responsable del seu llegat. Rellegides avui, aquestes biografies pioneres conserven la vivor de les exploracions que es fan amb voluntat de comprendre una vida i una època sense santificar-les. D’ençà d’aleshores, els estudis biogràfics i literaris dedicats a Rodoreda s’han succeït i podem afirmar que no hi ha obra a Catalunya que susciti interès més fervent —ni que desperti tan agudament el sentit del tabú. Si el 1985 l’escàndol venia d’insinuar que els exiliats catalans feien i desfeien amors l’endemà de la derrota, avui l’hagiografia vol que Rodoreda fos casada per força. La veritat costa; ella ho sabia més bé que ningú.
Oferir al públic les Cartes a l’Anna Murià trenta-cinc anys després és tornar al principi. Per fer-ho, hem revisat de bell nou els manuscrits conservats a l’Arxiu Històric de Terrassa i introduïm en aquest epistolari dues cartes inèdites d’Anna Murià, de l’1 de juliol de 1949 i del 3 de desembre de 1956. Juntament amb la del 30 de maig de 1940, són tot el que ha quedat d’aquesta part de la correspondència; subratllem que s’han salvat perquè no van arribar mai a Mercè Rodoreda. Per completar-les, reproduïm la conversa que Isabel Segura i Mari Chordà van tenir amb Anna Murià l’any 1985: és el primer testimoni directe d’una vida que Rodoreda s’havia preocupat de convertir en llegenda i creiem important de repensar-ne el to, ara que les circumstàncies històriques de l’exili català s’han investigat profusament. Incloem, finalment, un text inèdit de Margarida Puig, la nora de Mercè Rodoreda, que fa un eco molt peculiar i molt ric a les cartes escrites lluny del seu fill —un fill a qui deia, en una carta de setembre de 1956: “Adéu. ¿I si acabés dient la teva mare que t’estima?”
Llegim en aquestes cartes que Rodoreda sobretot vol escriure, que ho necessita, que després de plorar fins a les llàgrimes més velles i fins a tornar-se tota ella un infern, és escrivint, escrivint que s’equilibra una mica. Però per a Rodoreda la literatura és una cosa seriosa i no li basta esquinçar-se de gelosia i d’amor, d’intel·ligència i de guerra. És quan la Història que viu fa una mica de treva, quan els alemanys són fora i per fi pot sentir una sensació de seguretat al voltant, que li ve la febre d’escriure. Així és com sembla que s’aproxima a l’art, convençuda que l’absurditat no és un caprici estètic ni una fugida fantàstica, sinó el crim i el dolor que els homes s’infligeixen entre ells. Per aquestes cartes sabem que a Rodoreda no li interessa escriure en el buit, que li cal un senyal de vida concret. Encara que siguin els ulls d’un cavall menjats de mosques i voltats d’un bassal de sang o la vella morta que, l’agost de 1940, es troba asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda. El que li cal per voler escriure un conte sobre una parella que fa l’amor en un reservat de restaurant, ella disfressada de Pompadour i ell de cavaller Casanova, és un senyal de vida concret. Alguna cosa que no serà necessàriament la mateixa que acabarà escrivint, que potser serà contrària i tot, alguna cosa que la literatura sabrà capgirar i subvertir, però alguna cosa, això sí, que serà real, que serà històrica, que serà singular.
També llegim en aquestes cartes que ni a Rodoreda ni a Obiols no els agraden els negres. Per això, quan Anna Murià i Agustí Bartra són informats que ja no hi ha més expedicions cap a Mèxic i el 1940 s’embarquen cap a la República Dominicana, Rodoreda i Obiols no se’n van amb els amics de Roissy —ni se’n tornen a l’Espanya de Franco, on l’una té el fill amb l’àvia i l’altre la filla amb la dona. És a França que decideixen intentar sobreviure i estimbar-se en el fenomenal suplici amorós de què parlen aquestes cartes. Pocs mesos després, un cop han travessat a peu els ponts destruïts per les bombes alemanyes, a Rodoreda li sap greu de no haver marxat cap a Amèrica amb la confident de Roissy —amb l’amiga que no l’ha jutjada i que, en lloc de renyar-la pel que va repetint sobre els negres, li explica que exiliar-se a un país on hi ha gent de tots colors és la millor cosa que ha fet a la vida i que li té preparat un matalàs dels dos que ha aconseguit escrivint algun article i fent de massatgista.
Entre 1939 i 1956, quan Madame Prats i Obiols s’instal·len a Ginebra, Rodoreda escriu una sèrie de cartes a Murià en què, amb traços i tons diferents (des de la intimitat més profunda fins a la més estricta professionalitat), li explica com arriba a enyorar la revifalla d’una joventut sense joventut que van viure juntes a Roissy i com pateix per les privacions que passa la seva mare a Barcelona, li demana cafè i teles per fer-se vestits, li pregunta pels fills, li parla de la misèria que viu amb el seu amant i enemic i li va deixant clar que es venjarà dels anys inútils viscuts a l’exili i que no hi haurà qui l’aturi.
Llegir el Senyor de La mort i la primavera (que amenaça i protegeix el poble des del capdamunt de la muntanya partida), la Cecília Ce d’El carrer de les Camèlies (a qui de petita vestien de flama per fer-li passar vergonya) o l’Adrià Guinart de Quanta, quanta guerra... (que arriba al front adormit) des d’aquí, des d’aquesta set de venjança i des d’aquesta trencadissa del cor, potser ajuda a situar una escriptora de qui no deixa de saber-se ben poc de què va fer des que el 1939 va haver de marxar de Catalunya.
Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas
[sense data]
Estimada Murià i Anna:
Acabo de rebre la vostra lletra i us contesto de seguida perquè fa uns quants dies que m’ha agafat la fúria d’escriure cartes. No heu, doncs, d’agrair-me la resposta.
No. París no acaba de satisfer-me, això que porto un barret amb un vel que m’arriba fins als talons i això que tinc una gran requesta entre l’element au bord du tombeau. Voldria saber què ho fa. ¿Us va dir en Roure que vaig fer un moro? Anava amb un cotxe que arribava de la place de l’Étoile a la place Clémenceau. Però res. Diu que deixen les dones esterrecades. Res. De tant en tant no dino o no sopo i vaig a un cafè ultrachic on hi ha uns meravellosos tziganes, ja sabeu que m’agraden. Tinc una inconfessable i morbosa passió per la rapsòdia húngara. Estic de очи черные fins allà... Sí. Fins allà mateix.
Ara penso treballar-me un séjour a París. Mentrestant em distrec, que ja em convé. Tota la tarda del diumenge vaig plorar fins a les llàgrimes més velles, tant, que el matrimoni que guarda el PEN no sabia si fer-me til·la o preparar l’enterrament. Però resulta que jo em pensava que era diumenge i vinga pensar en les coses que jo feia els diumenges i em vaig trobar que el diumenge era l’endemà i que el dia dels tràgics plors era dissabte.
Per acabar-me de distreure poso ordre a la petita Biblioteca del PEN a cop de fer fitxes. Hi ha dies, ja em coneixeu, que no tinc prou món per als meus passos i d’altres que una volva que passi em fa caure de cul. Ja podria disciplinar-me una mica. Tot és qüestió de voluntat. Però aleshores, trista pega, topo amb allò famós i rebregat de l’ésser o no ésser i renuncio a les disfresses i beneeixo d’ésser una meridional com una casa i d’haver-me deixat esquinçar les idees per l’aigua salada del Mediterrani. Va una “pinya”.
Records per a tothom.
Mercè
En Roure és Josep Roure-Torent. Els dos mots escrits en alfabet ciríl·lic —amb algun error que esmenem gràcies a Arnau Barios— signifiquen “Ulls negres”, títol d’una romança d’estil gitano amb música d’autor desconegut i versos de Ievgueni Grebionka. Rodoreda escriu aquesta carta des de París, on arriba sola a principis de març de 1939 —deixant a Tolosa els companys de la Institució de les Lletres Catalanes amb qui ha entrat a França— i on s’allotja a la casa del PEN. El 3 d’abril els retroba al château de Roissy-en-Brie, on ella s’instal·la a contracor: hauria preferit quedar-se a París, però les gestions que ha fet en aquest sentit no donen resultat. El grup de Roissy és constituït per la família Trabal, la família Jordana, la família Murià, Joan Oliver i la seva muller, Xavier Benguerel i la seva muller, Armand Obiols, Pere Calders, Enric Cluselles (Nyerra), Sebastià Gasch i Domènec Guansé. Agustí Bartra s’hi afegeix a l’agost, al cap de sis mesos d’internament als camps de Saint-Cyprien, Argelès i Agde.
Roissy-en-Brie, 5 d’abril de 1940
Estimada Anna:
Aquest matí he rebut la teva carta i la contesto ara, a mitja tarda. Fins ara no he pogut, m’he afectat molt. Estic sola a la casa. La teva mare viu a París amb el Jordi i està molt més animada; el teu pare, charmant com sempre; i el Monsieur de Madame per una estona continua anant tres dies a París. Avui, doncs, estava sola quan en Pujals m’ha dut la carta. ¿Si m’agradaria haver vingut? No. No m’agraden els negres.
Estimada Anna, m’has fet molta falta i encara me’n faràs més. Abans, si no era feliç, em consolava pensant que, verament, la felicitat no existia. Avui, que em considero menys feliç que mai, no tinc ni aquell consol. Perquè existeix, Anna, ha existit uns quants mesos i una felicitat que tu ja saps com no em deixaven que fos completa. Anna, ¿per què és tan difícil de trobar persones que siguin igual o semblants a un? I que en trobar-les no vulguin —crec que si les coses es volen de debò... Aquests dos mesos últims han estat terribles, Anna... Tot això no t’ho volia dir i per això deixava passar estona abans de contestar-te. Volia escriure’t una carta ben impersonal i fins i tot fer broma amb els cocos i la mosquitera, però no puc.
I de tant plorar, els dies que estic sola, ja ni llàstima no em faig, sinó fàstic. No sé trobar la manera de reaccionar. Abans em sabia refugiar en l’odi i en una certa mena de cinisme. Ara ni això. Estic ben refotuda. Tu diràs, com sempre, “vés a saber què passarà...”. Si veies les coses d’una manera tan lúcida com jo... el que és desesperador és pensar que hi ha homes pel món, tants, que sense haver-se enamorat, ni estimar, no tornaran mai més a casa seva.
Per altra banda, tot sovint rebo cartes de la meva mare dient-me que el seu germà la vol treure de casa. Imagina l’estat d’ànim amb què he de trobar-me per a tenir esma d’escriure i treballar. Jo, ja per temperament pessimista —optimista només per reacció—, amb grans caigudes verticals, tinc por que, d’aquesta, no me n’aixecaré. ¿Què hi farem? C’est la vie; il faut tenter de vivre. ¿Oi?
Menu! Paciència. Hem rebut carta dels de Xile. L’Aurora ens escriu —a tu i a mi— i diu que fa vida completament a part del grup dels setze, que, un dia, va anar a buscar el seu marit al Centre Català i va sentir unes senyores que deien mal de tothom; ja no hi va tornar més. També ens ha escrit la Núria. També vaig fer el somicó, però davant de tothom —menys del Monsieur de Madame per una estona, que era a París. I és que la Núria, també, va tan lligada a tot això meu de Roissy... Són els tips de cantar per les carreteres, el parc, aquest nostre tornar a la vida després de dos anys i mig de guerra, els “quatromanus”, totes les intrigues del castell i aquella incertesa en el futur, no llunyà, sinó immediat. Roissy ha estat la revifalla d’una joventut sense joventut. Ja hi tornem.
Bé, els Benguerel i els Oliver viuen junts i es passen la major part del seu exili matant xinxes. La Rosa i el Gep tot el dia van amb la manxa del Flit i els nens cosits de picades. La primera obra que aquests intel·lectuals dépaysés escriuran —en col·laboració, ¡claro está!— es dirà: En Xile cazando el xinxe. Ens agradarà.
troupeEl sol ilumina el zénit