Reinhold Messner, nascut el 1944, és l’alpinista i aventurer més reconegut del nostre temps. Com a escalador, és algú que posa els límits a l’extrem i, com a «filòsof en acció», sempre ha estat indicant nous estàndards. Fou la primera persona a assolir tots els 14 cims de més de 8.000 metres sobre el nivell del mar i, amb Arved Fuchs, va creuar l’Antàrtida a peu. Actualment, lluita per un tractament ecològic de la natura, gestiona iniciatives d’agricultura de muntanya i promou el Messner Mountain Museum en sis llocs diferents. A més a més, és autor, director i productor de pel·lícules de muntanya.
El turisme de masses amenaça la naturalesa única i verge de les muntanyes. Cada cop hi ha més aparcaments, remuntadors i carreteres que aclaparen les serralades. Reinhold Messner reclama una interacció sostenible i raonable amb el paisatge cultural alpí, i fa una crida a tots i cadascun de nosaltres per protegir les muntanyes de manera que puguem gaudir del seu estat natural en el futur.
Quan els romàntics van descobrir la bellesa de les muntanyes, ningú no es podia imaginar que aquest seria el començament del turisme de masses alpí. Avui dia, regions muntanyenques senceres s’han convertit en parcs temàtics i en pendents erms. Ciclistes, escaladors, senderistes, esquiadors… tots esperen un lleure perfecte, i alhora confien en un servei de rescat de muntanya omnipresent. La grandesa de la natura, tanmateix, es banalitza cada cop més.
Reinhold Messner, que coneix les muntanyes d’aquest món com ningú altre, és un defensor del manteniment del paisatge cultural i de la protecció de la muntanya davant l’amenaça de la seva desertització. D’una manera contundent i amb una veu forta, demostra que tots compartim la responsabilitat de la supervivència d’aquest paisatge ancestral. Només si les persones canviem d’estil de vida, podrem salvar les muntanyes de la seva desaparició.
SALVEM LES MUNTANYES
Una crida de
Reinhold Messner
Col·lecció Annapurna - 9
Una crida de
Reinhold Messner
Traducció de Laura Patricio
Amb el suport del Departament de Cultura
Títol original:
Ein appell von Reinhold Messner: Rettet die Berge
© 2019 Benevento, per a Benevento Publishing
Primera edició: octubre del 2021
© del text: Reinhold Messner
© de la imatge de la coberta:
Steffen Kugler / dpa picture alliance / Alamy Foto de stock
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977602591
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
© de la traducció: Laura Patricio
Assessorament: Francesc Roma i Casanovas
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-1356-112-7
Sobre l’autor
Pròleg: Muntanyes integrals
1. On som
La muntanya com a paquet turístic
La muntanya domesticada
Silenci
Vacances a la muntanya
Escenari de solitud
Les glaceres com a base de la vida
Les muntanyes i el canvi climàtic
La responsabilitat humana
Esport, joc o aventura?
Perill i mort a la muntanya
El retorn a les muntanyes
Decréixer per valoritzar la muntanya
2. La muntanya i jo
El consol de les muntanyes
A les muntanyes, a peu
Noves perspectives
Rere la pista de la història de l’alpinisme
La llibertat d’anar on vulgui
3. El que hem de canviar
Salvem les muntanyes
També compta el com
Un turisme suau
No hi ha muntanyes de recanvi
Atenció!
Suficient mai és suficient
El meu decàleg per a la muntanya
Pujar muntanyes, malgrat que sigui absurd.
Una conversa
Notes
Reinhold Messner, nascut l’any 1944, és l’alpinista i aventurer més conegut dels nostres temps. Com a escalador, aventurer extrem i filòsof en acció, sempre ha establert nous estàndards: va ser la primera persona a fer els catorze pics del món de vuit mil metres i va creuar amb Arved Fuchs l’Antàrtida a peu. En l’actualitat, lluita per una relació amb la naturalesa ecològicament sostenible, regenta granges de muntanya i dissenya els Museus de Muntanya Messner, que ja compten amb una xarxa de sis centres. Es dedica també al cinema com a autor, director i productor. El conflicte entre la naturalesa humana i la naturalesa de la muntanya i com potenciar a escala mundial l’autosuficiència de les zones de muntanya són alguns dels temes que l’ocupen ara per ara.
A cada passa que fem a la natura rebem molt més del que hi busquem.
John Muir
Des de sempre, la tradicional salutació Berg Heil1 m’ha semblat problemàtica. Ja quan era un nen i grimpava per les Dolomites, en sentir aquests mots alguna cosa en el meu interior es resistia a respondre amb aquesta salutació. Al sud del Tirol, potser hauria respost amb Grüß Gott (‘hola’, ‘bon dia’), al Nepal amb Namasté (‘reverència a allò diví que hi ha en tu’) i al Tibet amb Tashi Delek (‘benediccions i sort’). Malgrat no tenir del tot clares les referències relacionades amb aquesta salutació consagrada (Berg Heil), trobava molt difícil identificar-m’hi. Hi havia una associació implícita amb els estereotips que les agrupacions de preservació de les muntanyes solien emprar per ennoblir-se, tot reclamant alhora les muntanyes com a reserva personal.
Fa cinquanta anys, quan em vaig comprometre amb els ideals de l’alpinisme, percebia l’escalada com a antítesi d’estar-se a baix. La meva visió, es podria dir, era en blanc i negre: aquí les muntanyes, allà la ciutat; aquí la llibertat, l’espai i el silenci, allà el confinament, la limitació i el soroll.
Aleshores vaig escriure: «El nostre món està programat. Totes les possibilitats d’una jornada estan calculades ja des del dia anterior. Hom està assegurat contra qualsevol risc. No suporto la certesa que les coses només puguin anar d’una manera determinada. Des d’un punt de vista tècnic, no tinc res contra el formigó, les carreteres asfaltades o les construccions altes tan útils a les persones, però el lloc on em sento humà és allà on el món és com sempre va ser.»
A hores d’ara m’he tornat suficientment realista per reconèixer que la cultura urbana s’estén a les muntanyes, més amunt i més enllà. Curat de molts dels ideals romàntics que van caracteritzar l’alpinisme durant dos segles, encara soc fidel a les meves idees, però sense idealismes. Ja no m’afecten les crítiques d’alguns integristes que, des d’una perspectiva casolana, volen impedir fins i tot la vida. Molts dels plans que vaig fer aleshores s’han fet realitat, i per a d’altres, de nous, encara em queda energia i temps, fins i tot en la vellesa. No estic pas cansat, però sí que m’he tornat més pragmàtic i opino que les úniques muntanyes que val la pena escalar són les muntanyes integrals.
Les muntanyes integrals són la suma del paisatge natural, que en el passat va ser terra erma, i el paisatge cultural, que mans humanes han modelat, remodelat i cuidat des de fa segles. Només aquestes dues meitats unides tenen com a resultat la idea de muntanya integral, imatge d’un paisatge especial i alhora expressió de quelcom únic.
No és possible imaginar-ne una part sense l’altra. El paisatge cultural, idealment en ús, subjecte a una transformació que garanteix un hàbitat sostenible a la població de muntanya. I, pel damunt d’aquest, el paisatge natural, antany estèril per a la població local, que conté tots els elements —circs, roques i glaceres— que protegeixen aquesta terra erma dels abusos. Allà s’hi troba el sublim, la terrible bellesa, el que va impedir als humans seguir avançant.
Aquestes muntanyes intactes exerciren de guia, d’obstacle, de mite, però per sobre de tot foren inaccessibles a causa de les dificultats, els perills i la imprevisibilitat que albergaven. El silenci, la immensitat, l’infinit allà dalt foren respectats com a divins. Si aquests elements, que són en una zona de perill on l’humà no pertany, romanen inalterats, la muntanya no requereix ser protegida. La força és una part essencial de la naturalesa de la muntanya.
1. La salutació Berg Heil, que no té cap equivalent en la llengua catalana, és la manera tradicional de saludar-se a les muntanyes, especialment de la zona est dels Alps, de parla alemanya. La salutació s’empra generalment després d’haver assolit el cim, motiu pel qual hem optat per traduir-la per ‘hem fet el cim’, que es diu en la mateixa situació. Algunes connotacions de l’alemany, però, es perden, perquè en el Heil hi pot haver les ressonàncies de la salutació nazi (Heil Hitler), entre d’altres.
L’espectacle més gran que existeix és el món: contempla’l!
Kurt Tucholsky
Quan ens trobem al bell mig de les muntanyes, no sorgeix en nosaltres un sentiment de grandesa o d’elevació. Hi ha quelcom de constrenyedor en les rígides masses de roca i gel que no resulta gens alliberador, que ens espanta. El nostre camp de visió queda constantment reduït. Si cerquem extensió, ampliació, hem de pujar a les altures. A la plana la nostra vista només abasta un diàmetre de fins a cinc quilòmetres. Des del cim d’un pic de tres mil metres, els ulls humans poden percebre un horitzó a quilòmetres de distància. Als vuit mil metres, el sol surt molt abans que a la plana. Com més gran és la llunyania, més àmplia la vista panoràmica.
El desig de gaudir de les vistes va conduir pastors i caçadors2 a les altures molt abans que el romanticisme cregués descobrir-les. En la mesura de les necessitats humanes, aquestes altituds es van explorar i usar, però no explotar.
En qualitat de límit natural, es va respectar el que resultava inaccessible.
En moltes regions i cultures algunes muntanyes eren i encara són considerades sagrades: muntanyes dels déus, altars o llocs de sacrifici. Al Tibet encara és viva avui dia la idea que els déus ballen al cim de l’Himàlaia. La població nadiua traça una línia imaginària de santificació entorn de les seves muntanyes, a la manera del llegendari rei Laurin, que va delimitar el seu jardí de roses,3 de tal manera que qui gosés traspassar-ne el límit patiria el desmembrament com a càstig.
En els darrers dos-cents cinquanta anys, la nostra concepció de la muntanya ha canviat més del que ho ha fet el paisatge muntanyós. Amb la Il·lustració els mites i la por van anar desapareixent i finalment també es va extingir la veneració. L’alpinisme no el van pas inventar les poblacions indígenes, sinó exploradors i conqueridors. Es va racionalitzar el caos i acceptar l’horror de les muntanyes com a dificultats i perills.
Des d’aleshores, la urbanització fa temps que ha superat qualsevol frontera. Avui dia, allò de què es volia escapar en el passat és precisament el que es reserva i consumeix com a vacances: la civilització perfectament organitzada, intel·ligentment empaquetada!
Als cims ja no hi ballen els déus… Ara, als cims, només s’hi troben persones foranes que no saben què hi fan, atès que en el paquet vacacional del tot inclòs no hi surt descrita l’acció de meravellar-se davant de l’infinit.
2. En aquesta traducció, en la mesura del possible, s’ha fet servir un llenguatge inclusiu, emprant les persones que escalen, per exemple, en lloc d’un sistemàtic els escaladors, els alpinistes. Ara bé, quan la solució resultava massa artificiosa o retorçada, s’ha optat per deixar-hi el masculí, com aquí pastors i caçadors.
3. El Rosengarten (‘jardí de roses’) és un massís de les Dolomites, al nord d’Itàlia. Una peculiaritat que té és l’ombra rosada, a causa de la presència del mineral dolomia. El text fa referència a la llegenda del rei Laurin i el seu jardí de roses, una història tradicional que explica l’aspecte exterior de la serralada.
La naturalesa és com la tranquil·litat: somniem amb ella, parlem d’ella, però a la majoria de les persones literalment no els agrada.
Wolf Schneider
Per a les persones aficionades a l’esquí i al surf de neu l’únic que importa avui dia és que hi hagi neu. Volen baixar lliscant la muntanya per diversió i tant se val si la neu és natural o artificial. La primera esdevé cada cop més escassa i el subministrament de la segona, meravella artificial de l’hivern, malbarata massivament valuosos recursos com l’aigua, l’energia i el paisatge. Els perills que comporta una allau no preocupen gaire l’esportista, les fissures a les glaceres estan indicades. Per què serveixen, si no, els advertiments d’allau, els serveis de pistes i els senyals de prohibit esquiar? En conclusió, que esquieu de gust!
Avui dia, qui fa escalada confia en els mosquetons de seguretat, l’alpinisme compta amb el pronòstic meteorològic, qualsevol esport de neu amb un equipament adequat, i absolutament tothom amb el telèfon mòbil per poder trucar a l’helicòpter de rescat en cas de necessitat. Des de qualsevol rocòdrom esportiu o paret es pot sentir el mateix alegre «cim assolit!», com si roques, pistes nevades o glaceres no fossin gaire més que estructures per escalar, aptes per a la diversió, en plans més o menys inclinats. El paisatge del darrere i la naturalesa del voltant s’experimenten com a mer teló de fons: bonic potser des de la distància, però no veritable zona d’oci.