Els anys

______________

1. Aquestes expressions es podrien traduir així: «vella plantofa», «fer merder», «això sí que no tenia preu!» i «ets un tros d’ase!». (Totes les notes són de la traductora.)

2. En francès, «con-promis», vol dir literalment un imbècil («con») promès.

3. Es tracta del primer vers d’«Eva», de Charles Péguy.

És una foto sèpia, ovalada, enganxada a l’interior d’un àlbum rivetejat amb un fil daurat, protegit per un paper estampat, semitransparent. A sota, Photo-Moderne, Ridel, Lillebonne (S.Inf.re). Tel. 80. Un formós bebè emmurriat amb els cabells castanys formant un gran rínxol al front, assegut mig nu sobre un coixí al centre d’una taula esculpida. El fons boirós, la garlanda de la taula, la camisa de dormir brodada, aixecada sobre el ventre —la mà del bebè amaga el sexe—, un tirant caigut sobre el braç rodanxó suggereixen un amor o un angelet de pintura. Cada membre de la família deu haver rebut un exemplar i buscat ràpidament a quina branca familiar pertany. En aquest document dels arxius familiars —que deu datar del 1941— és impossible veure-hi res més que la posada en escena ritual, en un entorn petitburgès, de l’entrada al món.

Una altra foto, signada pel mateix fotògraf —però el paper de l’àlbum és més ordinari i el rivet d’or ha desaparegut—, segurament destinada a la mateixa distribució familiar, mostra una nena d’uns quatre anys, seriosa, gairebé trista malgrat la cara rodona sota uns cabells curts, separats per una clenxa al mig i subjectats enrere amb passadors on han lligat llaços, com papallones. La mà esquerra reposa sobre la mateixa taula esculpida, totalment visible, d’estil Lluís XVI. Apareix embotida en un cosset, amb la faldilla de tirants inflada al davant per un ventre prominent, potser senyal de raquitisme (pels volts del 1944).

Dues fotos més, també petites, amb vores dentades, segurament del mateix any, mostren la mateixa nena, però més prima, amb un vestit de volants i mànigues bombades. En la primera, s’arrauleix amb aire entremaliat al costat d’una dona de cos massís, compacte dins d’un vestit de ratlles llargues, els cabells recollits formant ones. En l’altra, alça el puny esquerre, el dret el reté un home. És alt i duu una jaqueta clara i pantalons de pinces. La seva postura és relaxada. Han fet les dues fotos el mateix dia davant d’un muret vorejat per una franja de flors, en un pati pavimentat. Per damunt dels caps es veu un fil d’estendre roba amb una pinça que hi ha quedat penjada.

Els dies de festa, després de la guerra, en la interminable lentitud dels àpats, apareixia del no-res i prenia forma el temps ja començat, aquell que semblaven fixar de vegades els pares quan s’oblidaven de respondre’ns, amb la mirada perduda, el temps en què no hi érem, en què no hi seríem mai, el temps d’abans. Les veus barrejades dels convidats componien el gran relat dels esdeveniments col·lectius, als quals, a base d’insistir, podríem creure que també havíem assistit.

No es cansaven mai d’explicar l’hivern glacial del 1942, la gana i el colinap, l’aprovisionament i els vals de tabac, els bombardejos

l’aurora boreal que havia anunciat la guerra

les bicicletes i els carros a les carreteres arran del Desastre, les botigues saquejades

els sinistrats escorcollant les runes buscant les seves fotos i els seus diners

l’arribada dels alemanys —cadascú situava exactament on, en quina ciutat—, els anglesos sempre correctes, els americans sense manies, els col·laboracionistes, el veí ficat en la Resistència, la noia X rapada a l’Alliberament

Le Havre arrasat, on no quedava res dempeus, el mercat negre

la Propaganda

els boches⁴ en desbandada travessant el Sena a Caudebec amb cavalls rebentats

la pagesa que deixa anar un gran pet en un compartiment de tren on hi ha alemanys i proclama als quatre vents «si no els ho podem dir, els ho farem sentir»

Amb un fons comú de gana i por, tot s’explicava en la veu del «nosaltres» i de l’«un» impersonal.

Parlaven de Pétain arronsant les espatlles, massa vell i ja xaruc quan l’havien anat a buscar a falta de res millor. Imitaven el vol i la borinor dels V2 voltant pel cel, mimaven la por viscuda, amb fingides deliberacions en els moments més dramàtics, què puc fer ara, per mantenir-nos en suspens.

Era una història farcida de morts i violència, de destrucció, narrada amb una alegria que semblava voler desmentir per intervals un «això no ha de passar mai més», vibrant i solemne, seguit d’un silenci, com un advertiment adreçat a alguna obscura instància, el remordiment per haver gaudit.

Però només parlaven del que havien vist i podien rememorar mentre menjaven i bevien. No tenien prou talent o convicció per parlar del que sabien però no havien vist. Per tant, ni dels nens jueus pujant en trens cap a Auschwitz, ni dels morts de gana recollits al matí en el gueto de Varsòvia, ni dels 10.000 graus d’Hiroshima. D’aquí venia la impressió que teníem i que les classes d’història, els documentals i les pel·lícules, més endavant, no dissiparien: ni els forns crematoris ni la bomba atòmica no se situaven en la mateixa època que la mantega del mercat negre, les alertes i les baixades als refugis.

Es posaven a fer comparacions amb la guerra anterior, la Gran, la del 1914, guanyada amb sang i glòria, una guerra d’homes que les dones de la taula escoltaven amb respecte. Parlaven del Chemin des Dames i de Verdun, dels gasats, de les campanes de l’11 de novembre de 1918. Deien els noms dels pobles on cap dels nois que havien anat al front no havia tornat. Comparaven els soldats empantanegats en el fang de les trinxeres amb els presoners del 1940, a cobert i calents durant cinc anys, sense que els caiguessin bombes damunt el cap. Es disputaven l’heroisme i la desgràcia.

Es remuntaven en el temps fins abans de la seva existència, la guerra de Crimea i el setge del 1870, quan els parisencs havien menjat rates.

En les èpoques anteriors de què parlaven, només hi havia guerra i gana.

Per acabar, cantaven Ah le petit vin blanc i Fleur de Paris, xisclant la lletra de la tornada, bleu-blanc-rouge sont les couleurs de la patrie, en un cor eixordador. Estiraven els braços i reien, aquí en teniu un altre que els boches no enxamparan!

Els nens no escoltaven. S’afanyaven a abandonar la taula tan bon punt els havien donat permís, aprofitant la indulgència general dels dies de festa per lliurar-se a jocs prohibits, saltar sobre els llits i gronxar-se cap per avall. Però ho recordaven tot. Al costat d’aquell temps fabulós —els episodis del qual trigarien molt de temps a ordenar, el Desastre, l’Èxode, l’Ocupació, el Desembarcament, la Victòria— trobaven insuls el temps sense nom en què creixien. Els sabia greu no haver nascut, o ser massa petits, en l’època en què calia posar-se en camí en bandades i dormir en llits de palla com els gitanos. D’aquell temps no viscut conservarien una recança tenaç. La memòria dels altres els conferia una nostàlgia secreta per aquella època que s’havien perdut per tan poc i l’esperança de viure-la un dia.

Tot el que quedava de l’epopeia esplendorosa eren les restes grises i mudes dels blocaus excavats als extrems dels penya-segats i les piles de pedra que es perdien fins a l’infinit als pobles. Objectes rovellats, carcasses de llit convertides en ferralla retorçada emergint de les runes. Els botiguers que havien perdut els seus negocis s’instal·laven en barraques provisionals a la vora de les ruïnes. Obusos oblidats pels equips de desactivació esclataven al ventre dels nens petits que hi jugaven. Els diaris advertien, No toqueu les municions! Els metges extreien les amígdales dels infants delicats del coll que es despertaven cridant de l’anestèsia amb èter i els forçaven a beure llet bullent. En cartells descolorits, el general De Gaulle, en perfil de tres quarts, mirava a la llunyania sota el seu quepis. Diumenge a la tarda jugàvem als cavallets i a mistigri.

El frenesí que havia seguit l’Alliberament s’esmorteïa. Aleshores la gent només pensava a sortir i el món estava ple de desitjos que s’havien de satisfer a l’acte. Tot el que era el primer cop des de la guerra provocava riuades de gent: les condecoracions, una edició especial de la Loteria Nacional, focs artificials. Barris sencers, des de l’àvia que es recolzava en les seves filles fins al nadó en el cotxet, la gent es precipitava a les fires, a les desfilades amb torxes o al circ Bouglione, on corrien el perill de ser trepitjats per la multitud. Envaïen les carreteres com una massa que pregava i cantava per acollir l’estàtua de Notre-Dame de Boulogne i tornar-la l’endemà recorrent a peu uns quants quilòmetres. Profana o religiosa, qualsevol ocasió era bona per estar tots junts a fora, com si volguessin continuar vivint col·lectivament. Diumenge a la tarda, els autobusos tornaven de la costa amb joves espigats vestits amb pantalons curts que cantaven fins a esgargamellar-se, enfilats sobre la teulada al costat de les maletes. Els gossos es passejaven en llibertat i copulaven al mig del carrer.

Aquell mateix temps començava a ser la memòria dels dies daurats, i en sentíem la pèrdua quan a la ràdio posaven Je me souviens des beaux dimanches... Mais oui c’est loin tout ça. Aquest cop els nens van començar a sentir recança d’haver travessat massa petits aquest període posterior a l’Alliberament sense viure’l de debò.

Amb tot, creixíem tranquil·lament, «feliços de ser al món i de veure-hi clar» enmig de recomanacions de no tocar objectes desconeguts i de la queixa constant pel racionament, cupons d’oli i sucre, de pa de blat de moro feixuc a l’estómac, de carbó de coc que no escalfava, tindrem xocolata i melmelada per Nadal? Vam començar a anar a escola amb una pissarra i un portamines, vorejant camps que havien estat desembarassats de runes i anivellats a l’espera de la Reconstrucció. Jugàvem al mocador, a l’anell d’or, ballàvem en rotllana cantant Bonjour Guillaume as-tu-bien déjéuné, a fer punteria amb la pilota cantant Petite bohémienne toi qui voyages partout, i anant amunt i avall del pati agafats de les mans i seguint el compàs de qui jugarà a fet i amagar. Enxampàvem la sarna i polls, que asfixiàvem amb tovalloles impregnades de l’antiparàsits Marie Rose. Pujàvem en fila a l’autocar de rajos X per a la tuberculosi sense treure’ns ni l’abric ni la bufanda. Passàvem la primera visita mèdica fent una rialleta de vergonya, estàvem en calces en una sala que només escalfava una flama blava en un plat ple d’alcohol de cremar en una taula al costat de la infermera. Aviat, per la primera Festa de la Joventut, vestits de blanc de cap a peus, desfilaríem pels carrers fins a l’estadi, aclamats per la gent. Entre el cel i l’herba humida, executaríem acompanyats per la música cridanera dels altaveus el «moviment de conjunt» en una impressió de grandesa i solitud.

Els discursos deien que representàvem el futur.

En la polifonia eixordadora dels dinars de festa, abans que comencessin les baralles i les enemistats a mort, ens arribava per fragments, barrejada amb la de la guerra, una altra gran història, la dels orígens.

A vegades apareixien homes i dones sense cap altra designació que el seu títol de parentesc, «pare», «avi», «rebesàvia», reduïts a un sol tret del seu caràcter, una anècdota curiosa o tràgica relacionada amb la grip espanyola, una embòlia o la coça que se’ls havia endut, i també nens que no havien assolit la nostra edat, tot plegat, una colla de personatges que no coneixeríem mai. Es col·locaven a lloc els fills d’un parent que durant anys no havíem sabut situar fins que finalment aconseguíem esclarir correctament els «dos costats» i separar els que mantenien alguna relació directa de sang amb nosaltres i els que no ens eren «res».

Història familiar i història social es confonien. Les veus dels convidats delimitaven els espais de la joventut: el camp o les granges on, des de temps remots, els homes havien estat empleats i les dones minyones; la fàbrica on tots s’havien conegut, relacionat i casat, els petits negocis a què havien accedit els més ambiciosos. Les veus esbossaven històries sense cap altre esdeveniment personal que naixements, casaments i dols, sense viatges excepte als regiments en ciutats llunyanes de guarnició, existències marcades pel treball, les condicions dures i el desgast, el perill de caure en la beguda. L’escola era un rerefons mític, una breu edat d’or en què el mestre era el déu tosc amb un regle de ferro per picar els dits.

Les veus transmetien un llegat de pobresa i privació anterior a la guerra i a les restriccions, submergint-nos en una nit immemorial, «en el temps», i desgranant els seus plaers i penes, els usos i els sabers:

viure en una casa de fang

portar esclops

jugar amb una nina de drap

penjar a la bata dels infants, a prop del melic, un saquet de tela amb dents d’all per foragitar els cucs

obeir els pares i rebre plantofades, ha d’aprendre a respondre com cal!

Feien un inventari de les ignoràncies, del desconegut i els impossibles d’antany:

menjar carn vermella, taronges

tenir seguretat social, ajudes econòmiques familiars i la jubilació als seixanta-cinc anys

anar de vacances

Recordaven les fites:

les vagues del 1936, el Front popular, abans, l’obrer no comptava per a res

Nosaltres, els petits, de nou a taula per a les postres, ens quedàvem escoltant les històries lleugeres que, en l’ambient distès de la sobretaula, els convidats, oblidant les orelles joves, no es podien estar d’explicar, cançons de quan eren joves i que parlaven de París i de noies que queien en la misèria, bagasses i pinxos que rondaven per les portes de la ciutat, Le Grand Rouquin, L’Hirondelle du faubourg, Du gris que l’on prend dans ses doigts et qu’on roule, cançonetes romàntiques i apassionades a les quals la intèrpret, amb els ulls tancats, es lliurava en cos i ànima, fent brollar les llàgrimes que s’eixugaven amb la punta del tovalló. Quan era el nostre torn, teníem dret a entendrir els presents amb Étoile des neiges.

Fotos enfosquides passaven de mà en mà, amb el revers tacat per tots els dits que les havien sostingudes durant els dinars, barreja de cafè i greix fos en un color indefinible. No reconeixíem ni els familiars ni ningú en les núvies tibades i serioses, els convidats al casament repartits en fileres al llarg d’una paret. Tampoc no ens reconeixíem en el bebè de sexe indistint mig nu sobre un coixí sinó que vèiem algú altre, una criatura que pertanyia a un temps mut i inaccessible.

Després de la guerra, a la taula interminable dels dinars de festa, enmig de les rialles i les exclamacions, aviat ens arribarà el torn, aprofitem el que ens queda de vida!, la memòria dels altres ens situava en el món.

Al marge de les històries, les maneres de caminar, d’asseure’s, de parlar i de riure, cridar algú pel carrer, els gestos per menjar, per agafar els objectes, transmetien la memòria passada de cos en cos des de la profunditat de les zones rurals franceses i europees. Una herència invisible a les fotos que, més enllà de les dissemblances individuals i els buits entre la bondat dels uns i la maldat dels altres, unia els membres de la família, els habitants d’un barri i tots aquells dels qui es deia «són gent com nosaltres». Un repertori de costums, un conjunt de gestos afaiçonats per les infàncies al camp, adolescències als tallers, precedides d’altres infàncies, fins a l’oblit:

menjar fent soroll i deixant veure la metamorfosi progressiva dels aliments amb la boca oberta, eixugar-se els llavis amb un tros de pa, sucar el tovalló tan superficialment que es podia guardar sense rentar, picar amb la cullera el fons del plat, estirar-se al final del sopar. Rentar-se només la cara cada dia i la resta segons el grau de brutícia, les mans i els avantbraços després de treballar, les cames i els genolls dels nens els vespres d’estiu, el rentat integral estava reservat per als dies de festa

engrapar les coses amb força, tancar les portes d’un cop. Fer-ho tot bruscament, ja fos subjectar un conill per les orelles, fer un petó a algú a la galta, estrènyer un infant a la falda. Els dies de mala maror, entrar i sortir, moure les cadires

caminar a gambades balancejant els braços, asseure’s llançant-se damunt del seient, les dones velles enfonsant el puny a la tela del davantal, tornar-se a posar dempeus traient-se d’una revolada la faldilla que s’ha quedat enganxada a les natges

per als homes, l’ús continuat de les espatlles, que transporten la pala, planxes i sacs de patates, els nens cansats en tornar de la fira

per a les dones, els genolls i les cuixes, que pressionen el molinet de cafè, l’ampolla per destapar, la gallina que s’ha de degollar abocant la sang a la palangana

parlar fort i en to rondinaire en qualsevol circumstància, com si calgués revoltar-se sempre contra l’univers.

La llengua, un francès escorxat, barrejat amb patois, era indissociable de les veus potents i vigoroses, dels cossos embotits dins les bates i les granotes de treball, de les cases baixes amb jardinet, del lladruc dels gossos a la tarda i del silenci que precedeix les baralles, de la mateixa manera que les regles de la gramàtica i el francès correcte estaven lligats a les entonacions neutres i a les mans blanques de la mestra d’escola. Una llengua sense compliments ni afalacs que contenia la pluja perforadora, les platges de còdols grisos sota penya-segats escarpats, els orinals buidats al femer i els vins beguts pels treballadors, vehiculava creences i prescripcions:

observar la lluna que regula l’instant del naixement, el creixement dels perers i la desagradable rutina del tractament per als cucs dels nens

no contravenir el cicle de les estacions per treure’s l’abric i les mitges, posar la conilla al mascle o plantar l’enciam, hi ha un moment per a cada cosa, un interval de temps preciós i difícilment quantificable, entre el «massa aviat» i el «massa tard» durant el qual s’exercia la bona voluntat de la natura, els nens i els gats nascuts a l’hivern creixien menys bé que els altres, i el sol de març fa tornar boig

aplicar patata crua a les cremades o fer «rebaixar la coïssor» a una veïna que coneix la fórmula màgica, guarir un tall amb orina

respectar el pa, en cada gra de blat hi ha el rostre de Déu

Com qualsevol llengua, aquesta jerarquitzava, estigmatitzava els dròpols, les dones de costums lleugers, els «sàtirs» i els perdularis, infants «per sota de», lloava les persones «capaces», les noies serioses, reconeixia els ben posicionats i els peixos grossos, amonestava, la vida s’encarregarà de redreçar-te.

Expressava els desitjos i les esperances raonables, un treball decent, protegit de la intempèrie, menjar a cor què vols i morir al propi llit

els límits, no demanar la lluna i voler tocar el cel amb la mà, ser feliç amb el que tens

la por de les sortides i del desconegut perquè, quan no surts mai de casa, fins i tot el poble del costat és l’altra punta del món

l’orgull i la ferida, no per ser del camp som més ximples que la resta

Però nosaltres, a diferència dels pares, no deixàvem d’anar a escola per plantar colza, sacsejar pomeres i feixar llenya. El calendari escolar havia reemplaçat el cicle de les estacions. Els anys davant nostre eren cursos, cadascun superposat a l’altre, espais temps oberts a l’octubre i tancats al juliol. A la tornada folràvem amb paper blau els llibres de segona mà llegats pels alumnes del curs anterior. Mirant el seu nom mal esborrat a la primera pàgina, les paraules que havien subratllat, teníem la impressió de recollir el testimoni i ens sentíem encoratjats per ells, que havien aconseguit aprendre, en un any, totes aquelles coses. Memoritzàvem les poesies de Maurice Rollinat, Jean Richepin, Émile Verhaeren, Rosemonde Gérard, cants: Mon beau sapin roi des fôrets, C’est lui le voilà le dimanche avec sa robe de mai nouveau. Ens aplicàvem a fer zero faltes en els dictats de Maurice Genevoix, La Varende, Émile Moselly, Ernest Pérochon. I recitàvem les regles de la gramàtica del bon francès. Tan bon punt tornàvem a casa, hi retrobàvem la llengua original, la que no obligava a reflexionar sobre les paraules, tan sols sobre les coses que es podien dir i les que no, la llengua que s’enganxava al cos, lligada a un parell de bufes, a l’olor de lleixiu de les bates, de les pomes cuites al forn tot l’hivern, al soroll del pipí a l’orinal i als roncs dels pares.

La mort de la gent ens deixava indiferents.

CinémondeAgost 1949, Sotteville-sur-Mer