Traducció
Il-lustracions
La Roser, la de les cartes, baixava fins a la carretera cada matí, quan encara era fosc, a recollir el correu que arribava en un autobús atrotinat. De matinar, a Dragoiti, en deien «llevar-se abans que el correu».
De l'autobús en va baixar un home, emboçat pel fred o per la vergonya en una gavardina fosca.
«Si és el Tibat! Està envellit, però l'és!», que va pensar la Roser. La cara prima, solcada com pedra de penya-segat, alt com un sant pau, prim però ferm, amb aquell caminar balancejant de robot com si dugués una post a l'esquena, ulls clavats dellà enllà...
L'arribada del vell mariner faria l'efecte d'una bomba. Era tota una notícia!
La de les cartes pujava rebufant la costa que du al poble. No volia deixar de petja el nouvingut.
–És el Tibat. L'has conegut? –va comentar a la Fructuosa, parant-se a reprendre l'alè a mitja pujada, desistint de seguir aquell pas gairebé atlètic.
La dona que sortia de l'estable amb dues galledes de llet fumejant va confirmar la bona intuïció de la cartera.
–Si no m'ho arribes a dir, noia, no l'haguera conegut. Però és ell, ja ho crec! Aquest coll tan enterc que no el pot girar per mirar ningú, els ulls sempre per les teules...
–No ha canviat gens! Geni i figura...! –va esclafir maliciosament la rialla la cartera.
* * *
Quan van trucar, en Domènec ja esperava rere la porta. Va obrir. Era el Tibat, el seu sogre; un Tibat una mica encorvat i condescendent, del qual amb prou feines es recordava, i al qual no coneixia si no era per les males referències. Li etzibà a boca de canó:
–No entreu! Toqueu el dos per on heu vingut que ningú no us ha cridat!
En Domènec no es podia rebaixar. S'ho havia fet tot ell sol: va començar com a paleta a sou i ara era un constructor. Un constructor modest, però el mes gran del poble on a penes si s'aixecaven algunes tàpies i envans. Tenia uns foscos ulls de pou, ambiciosos com un remolí, ulls d'ocell de presa sota unes celles ben poblades.
–Vull veure la meva filla i els meus néts.
–Vós no teniu cap filla! La vau abandonar!
I llavors va aparèixer ella, sense fer cas del seu home, baixant les escales com una boja i, obeint només la veu de la sang, es va fondre amb el seu pare en una forta abraçada.
–Pare!
–Antònia, filla meva!
Allà mateix, a tocar de la porta, va continuar una discussió encara a les fosques, tancada com una broma baixa.
Malgrat les llágrimes de la filla, que amenaçava d'anar-se'n de casa, el Tibat no va poder travessar la tossuda porta d'en Domènec, el qual havia jurat que mai no entraria a casa seva aquell «gandul aventurer».
Quan es complia l'hora exacta de la seva arribada, sense haver pogut veure els seus néts, el vell mariner pujava de nou a l'autobús en direcció a la ciutat. La boira del matí encara cobria com un llençol el poble adormit. Ningú no el va veure partir.
* * *
Aquell matí la Roser va fer el repartiment de les cartes a les nou, abans de l'hora de sempre, per tal de fer saber la noticia a tot el poble. Just a l'hora que els xics anaven a l'escola i les més matineres a comprar.
–Hi ha noves a ca l'Antònia.
–Una altra criatura? –va preguntar, sorneguera, la Joana, que es va casar només un any després de l'Antònia i que encara no tenia fills.
–No. Un avi per als tres marrecs. Ha vingut el Tibat! Te'n fas memòria, del Tibat? –va comptar ràpidament–. Com te n'has de recordar si encara eres una mossa!
La seva mare sí que se'n recordava.
–I amb quina cara es presentarà ara a ca la seva fila? –cridava l'Anselma a la cartera sorda perquè ho sentissin les veīnes.
Tres cases més amunt van sentir que el Tibat havia tornat i van sortir a la porta. La Maria Lluïsa també se'n va assabentar i va posar la seva mà ampla de pagesa darrere l'orella per sentir-ho tot més bé. Aleshores va saber amb més precisió allò que havia passat feia qui sap el temps i que ja s'havia esbravat de gairebé totes les memòries. Alguna cosa havia sentit contar de la història de l'Antònia, com és ara que era fila d'un mariner que va venir al poble per la festa major i va conèixer la Pepa i s'hi va casar.
–La babaia creia que havia pescat un capità!
Després van tenir una fila, l'Antònia. I quan la noia només tenia dotze anys –la seva mare ja s'havia mort– i ell ja havia passat la ratlla dels quaranta, se'n va anar del poble de sobte, deixant darrere la brama d'aventurer rebel.
–Doncs jo no me'n recordo gens, del pare de l'Antònia –hi va posar cullerada la Maria Lluïsa sortint a cercar més detalls.
–I com te n'has de recordar, fila, si encara corries en bolquers!
–Fa vint-i-un anys –va puntualitzar la sorda–. Vint-i-un! Que fan un bon feix, sense recordar-se de la filla!
–Si més no, li devia escriure...
–De tant en tant... –va confirmar la cartera.
–Ho veig com si fos ara –feia memòria l'Anselma–. Aquell dia jo estava rentant al riu, com es rentava en aquell temps, quan m'ho van dir. Deixar una criatura indefensa! Si l'enxampo aquell dia...! I tot per no doblegar l'espinada. Dropo, més que dropo!
–I quan es va morir la Pepa, te'n recordes? –va dir la cartera–, tot el poble hi deia la seva: que si havia mort d'una hemorràgia o d'una pallissa o de vés a saber quin mal estrany d'aquells que duen els mariners...
–Va morir esllomada de tant treballar! –va sentenciar 1’Anselma–, perquè el senyoret no tocava l'aixada amb l'excusa que es ressentia de l'espinada.
–No se'n ressentia per anar a jugar al mus, no! Ni es va molestar a anar a buscar el metge!
–I l'Andreu, si l'haguessin deixat, l'hauria mort per venjar la seva filla! Oh, i no es va pas acabar aquí, tot, no! Que una colla de jovent del poble van estar a punt d'estimbar-lo de dalt de la Pedra de les Creus, en tornar de la festa de Regoyos.
–Potser va ser per això, que se'n va anar –va concloure la Maria Lluïsa.
En un ambient així d'enrarit no era pas tan estrany que tal dia va fer l'any desaparegués deixant la filla i el poc que tenia a la seva cunyada Lourdes. I, realment, el poc que tenia tampoc no era seu, perquè seu, allò que es diu seu, no tenia altra cosa que els records: els anys que va fer de grumet, el servei a la marina i els anys de després, fins a complir els vint-i-sis, que els va passar en un mercant.
* * *
Des que va córrer la nova, les ventalles de totes les finestres de Dragoiti, assedegades de nous esdeveniments, van restar només ajustades. Tot era ple d'ulls amatents de veure aquella mena de monstre marí que havia tornat a terra endins després de tants anys, i per veure les reaccions de l'Antònia, que tot de cop es tornava a trobar amb un pare que arribava carregat d'històries salabroses, i, si hi havia sort, amb algun calé.