Alba Dalmau
Nascuda el 1987 a Cardedeu, és llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària per la UPF. El 2011 publica la seva primera novel·la Vonlenska, Premi Recull. També és autora de dos llibres que combinen literatura i fotografia: On només hi havia un far i Estrena. Va viure a Nova York, on va escriure la novel·la Bategant, Premi Vila de l’Ametlla de Mar 2015, i el recull de contes Estàndards (Angle 2017), XXVIII Premi Literari Vila d’Ascó. Actualment és professora d’escriptura creativa al Laboratori de Lletres de Barcelona.
Sandville. Un poble qualsevol a l’interior dels Estats Units, on els habitants porten una vida senzilla, aparentment tranquil·la. Només aparentment, perquè en tot moment hi ha esclats de fúria i desamor, de desesperació i amistat, de traïció i connexió, de vida i mort. Hi ha guspires que il·luminen tota una vida. Hi ha buits que la xuclen. Hi ha freds que la congelen.
El camí dels esbarzers té ànima de novel·la. Hi anirem retrobant els mateixos personatges: el nen tímid que hem conegut a l’escola és, després, l’enamorat d’una noia impossible i, finalment, serà el piròman que incendiarà els camps de blat. De relat en relat, les vides dels habitants de Sandville es van teixint, o esquinçant, o cosint, o apedaçant. I els sentim tan propers, malgrat la distància geogràfica, perquè justament aquesta distància ens revela nítidament que els seus sentiments són els nostres, que la seva vida quotidiana s’assembla tant a la nostra que ens hi reconeixem en cada petit gest, en cada emoció.
El camí
dels esbarzers
Narratives
103
© Alba Dalmau 2019
© Israel Ariño, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: gener de 2019
ISBN: 978-84-17214-68-5
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Com una vespa allunyant-se
Amb el rifle sota el braç i la mirada torta
Tot al meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist
Entre els arbustos hi ha un forat que té la mida del meu cos
Tens gust de cantalup
El camí dels esbarzers
Hauria foradat la uralita per veure les estrelles
Un cowboy de debò mai abandona el seu barret
Em va semblar que tenia forma de caiman
Allò en què s’havien convertit era cosa de la senyora del mirall
Com intentar escapar-se pedalant amb una bicicleta sense rodes
Darrere seu, un paisatge en runes
Calia que fos lluna nova
Sara Light es pronunciava igual que satellite
Les hores tranquil·les
Com si observessin sigil·losament cinc panteres imprevisibles
A Nova York, les noies s’amagaven les ferides sota el coloret
L’ombra d’un esquelet ballant a terra
Aquelles clapes blanques que et confonen el pensament
Amb les pedretes del camí clavant-se-li als genolls
Els gossos llop descansaven a l’altra banda del glaç
Un cel cítric havia esbandit la foscor
Un sender perfecte per a la penitència
L’ocell dins la butxaca
Morir-se d’aquella manera tan cinematogràfica en què es moren els cowboys
Al poble tots reconeixien el soroll de la pick-up d’en Simon. Fins i tot a dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el brunzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell so sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l’entrada de Sandville, aixecant una polseguera que t’omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava. L’havia comprat de segona mà i el color turquesa original, amb el temps, s’havia tornat d’un blau cel brut al sostre i al capó. Només en racons més protegits del vent i del sol encara s’hi podia veure el color original, un turquesa lluent que —ben mirat— feia ben poc pel caràcter d’en Simon. Tothom s’havia acostumat a les clapes de pintura antioxidant que cobrien el xassís com si fos un ungüent per a les ferides, i era precisament per això que a tots els agradava tant aquella pick-up.
L’espetec de motor que es va sentir aquella tarda d’agost, però, no s’assemblava gens al que tothom havia sentit alguna vegada, quan la pick-up d’en Simon tenia pana. Aquell estrèpit havia sonat, més o menys, com els estossecs dels homes de Sandville, que fumaven molt i escopien grumolls de saliva espessa. Alguns van descórrer les cortines per veure d’on venia el soroll, d’altres fins i tot van sortir de casa i van acostar-se al centre del poble. Un autocar groc, amb unes lletres quadrades que deien SETRA SEIDA, s’havia aturat al mig de la plaça. Es podien comptar unes quinze fileres de quatre seients dividides per un passadís, que significava que, com a mínim, allà dins hi havia seixanta persones. Des d’un angle precís de la plaça, es veia, darrere d’una casa, un arbre que semblava que sortís de la xemeneia i, si encongies prou els ulls per comprovar-ho, per un segon podies arribar a creure que les branques eren fum. És clar que era un efecte òptic, però vist que a la plaça del poble hi havia un autocar com aquell, l’arbre que sortia per la xemeneia tampoc era una imatge tan estranya.
Aquella tarda, feia tanta calor que mirant a l’horitzó podies veure com s’ondulaven els confins de Sandville. De l’autocar, en va sortir un home ben vestit que s’eixugava el front. Duia una camisa groga amb dues rodones humides de color ocre sota les aixelles i uns pantalons negres amb un plec vertical que s’aguantaven amb uns elàstics. Pels gestos grans i circulars que feia amb la mà i per com es fregava el cap devia parlar d’una avaria. En John de l’escorxador se l’escoltava amb les celles arrufades.
A dins de l’autocar, la gent es ventava amb el que fos que tinguessin: papers de diari, boines o amb la mà mateix. Les dones s’aixafaven els cabells amb el palmell perquè, amb la humitat que hi devia haver allà dins, aquells pentinats que acabaven en forma de caragol al costat de les orelles se’ls desfeien i el cabell se’ls començava a bufar. Les camises ben planxades dels homes i els vestits de coll rodó de les dones feien pensar que aquella gent devia anar a alguna festa, potser un casament. La majoria dels passatgers parlaven entre ells i evitaven mirar a l’exterior, com si no volguessin creuar cap mirada amb aquells que —almenys avui, vestits d’aquella manera— no semblaven dignes del seu estatus. Els nens, en canvi, jugaven en parella a fer lluites d’espases amb les seves corbatetes flàccides o entelaven els vidres posant boca de peix, per fer-hi lliscar els dits i escriure els seus noms amb lletra lligada —William, Ann, Tedd— fins que ja no quedava més vidre per guixar i, aleshores, amb la part plana del puny esborraven les lletres i el poble es tornava nítid i els adults tornaven a apartar-ne la mirada. En William, l’Ann i en Tedd, però, s’amorraven a la finestra, aixafant els forats del nas contra el vidre i fent ventosa amb la boca, mirant qualsevol que passés per fora amb una d’aquelles mirades penetrants i desvergonyides que només saben fer els nens o els assassins.
Va ser la Mery qui, al cap d’una estona que arribés el bus, va sortir de casa seva amb dues gerres de llimonada i tots els gots que havia pogut trobar, de diferents mides i colors, perquè estava clar que ni que tot el poble de Sandville s’hagués posat d’acord per reunir tots els gots de les seves estanteries n’haurien arribat a trobar seixanta d’iguals. La Mery devia pensar, però, que amb aquella calor allò seria un detall sense importància. De fet, el neguit dels viatgers era tan palpable que l’autocar, que al principi estava immòbil com un monument, ara es movia com un vaixell. Els nens, quan van veure la safata amb les gerres de llimonada, es van posar drets als seus seients i van aixecar els braços per reclamar un got.
El mateix senyor, el dels elàstics, que havia baixat a demanar ajuda va agafar la safata que els oferia la Mery i, tot agraint-li el gest, va pujar amb un somriure a l’autocar. Abans d’avançar pel passadís oferint la llimonada, plena de glaçons i amb el vidre de les gerres perlejat per la fredor, un home que duia un barret d’ala ampla i que s’asseia a la primera fila li va dir alguna cosa que va fer que l’home dels elàstics girés cua i tornés a baixar de l’autobús amb la safata a les mans i un somriure invertit a la cara. «Gràcies de totes maneres.» La Mery, sense entendre-ho, es va quedar palplantada amb la safata davant la porta i va fer un lleu moviment d’incomprensió amb les espatlles.
Els nens, enrabiats, picaven el vidre i treien les manetes per les finestretes corredisses, que permetien que circulés una mica l’aire, calent en aquella hora com la bafarada d’un forn en marxa.
La gent va començar a aixecar-se per desentumir les cames però sense baixar de l’autocar, excepte una dona que es va fer pas entre la tossuderia del grup i, apartant amb un cop de natja l’home del barret d’ala ampla, va sortir de l’autocar. Darrere seu, la van seguir una corrua de nens que necessitaven que els toqués l’aire. Amb un cop de cap sec, que intentava ser un agraïment, la dona va agafar uns quants gots, els va netejar un per un amb un mocador que es va treure de la bossa i va servir una mica de llimonada a la mainada abans que se li desmaiessin.
A dintre el bus, els cabells engominats dels adults començaven a agafar formes grotesques. Fins i tot, hi havia una parella molt grassa que per evitar que els braços se’ls enganxessin s’havien posat un paper de diari entremig.
A Sandville, el rumor que deia que els de l’autocar havien rebutjat la seva llimonada es va escampar com una gota de tinta sobre paper mullat, i el que al principi eren mirades de curiositat cap als forans ara s’havia convertit en expressions arrugades i boques premudes amb força.
Quan la notícia va arribar a les orelles d’en Simon, que era l’únic que tenia pinces per arrencar el motor de l’autocar, va decidir que es prendria el seu temps abans de portar-los l’eina que necessitaven per sortir d’allà i es va estirar al banc de la cuina de casa seva, que quedava davant la finestra i era on solia fer la migdiada, amb un petit ventilador que feia voleiar les vores de les tovalles i algunes engrunes de pa del dinar. De tant en tant s’incorporava i es mirava l’autocar, on la xafogor ja devia ser insuportable i la pudor ho devia haver empastifat tot. Així va estar-se més de vint minuts, fins que finalment va decidir aixecar-se i anar al garatge a buscar les pinces per treure-se’ls de sobre.
Amb el capó aixecat i el cap entre la ferralla, en Simon va connectar les pinces als caragols vermells i negres. Els estrangers es van haver d’esperar quinze minuts més perquè la bateria es carregués. Finalment el conductor, col·locant-se bé els pantalons i arremangant-se les mànigues de la camisa, va intentar arrencar, pitjant l’accelerador amb la punta del peu i fent un soroll que, als que hi havia a dins, els devia sonar com el renill d’un cavall feliç. L’autocar es va moure marxa enrere per poder fer mitja volta i sortir del poble. El conductor va aixecar ràpidament la mà a en Simon amb un senyal d’agraïment poc convincent i, a poc a poc, el Setra Seida es va anar empetitint pel camí de sorra que sortia de Sandville fins a convertir-se en un puntet negre i groc, com una vespa allunyant-se.
L’endemà de l’incident, al poble tothom parlava de l’autocar, de la llimonada i de la ben merescuda migdiada d’en Simon. La gent reia d’aquells posats encartonats amb què havien arribat i de l’estat de desfeta amb què havien marxat.
La Sara Light era una jove del poble que tenia uns tiets rics que vivien a Nova York i a qui de tant en tant anava a visitar. Sempre que tornava d’aquestes escapades a la ciutat arribava amb una o dues bosses lluents i de mides extraordinàries que tenien unes lletres grans i daurades amb noms de dona com Molly Bracken o Miss Selfridge. Eren regals dels seus oncles, que, com que no havien tingut descendència, quan ella els anava a veure els encantava emportar-se-la de botigues i vestir-la de cap a peus com si fos la seva nineta.
Davant de la botiga de queviures d’en Thomas, un grupet de dones xerrava en rotllana. Entre elles hi havia la Sara Light, a qui unes adoraven per l’olor de perfums dolços que sempre l’empaitava, els seus vestits lleugerament escotats, que deixaven entreveure aquella tibantor de la joventut, i uns ulls blaus que feien pensar en els neons de la ciutat, i altres la criticaven per aquell tuf de perfums embafadors, els seus vestits obscens i aquells ulls d’un blau elèctric irreverent. La Sara, que no era gaire parladora ni tampoc gaire tafanera, va comentar que també havia vist la gent de l’autocar, i que entre les dones n’hi havia una que duia un fulard vermell bordeus amb estampats geomètrics i que ella també el tenia. Precisament aquella peça era d’una botiga passada de moda que feia rebaixes tot l’any perquè gairebé no venien res i les dependentes eren molt vulgars.
Totes les dones —també aquelles que normalment murmuraven contra la Sara Light— van assentir satisfetes i, a poc a poc, van anar desfent la rotllana, i es van encaminar cap a casa amb l’esperit una mica més lleuger i un somriure enfilat.
Es passava el dia assegut en aquella cadira de plàstic brut amb el braç recolzat a la culata del seu rifle. Al voltant dels peus, sempre hi tenia quatre o cinc llaunes de Budweiser esclafades i a la mà una de freda i llisa a punt per estrenar.
Com que la casa de la seva mare, amb qui vivia, quedava just davant del camp d’en Bobby, a vegades s’aixecava per anar a veure què feia. Travessava el camp de blat sense importar-li si acabava de sembrar o les espigues ja aixecaven cinc pams de terra. Anés on anés, sempre es carregava el rifle a l’espatlla, subjectant-lo amb una mà; a l’altra, la llauna que tingués a mitges.
En Bobby, quan veia venir en Miles, es passava la mà pel front. No importava què estigués fent que segur que aquell vell esdentegat hi trobaria alguna pega o altra, i que com sempre acabaria les seves sentències amb un pffff que l’irritava més que qualsevol insult. Sempre pensava que, si no fos pel rifle d’en Miles i per aquell alè amarg de cervesa, no dubtaria a tirar-se-li a sobre i, amagats pel mur de blat que els envoltava, apallissar-lo fins que deixés de respirar. Per desgràcia, però, en Miles no era només un veí detestable sinó que la seva mare centenària era la propietària dels camps que ell treballava i on tenia el bestiar, i això en Miles solia recordar-l’hi.
Quan es cansava de blasfemar i li semblava que ja havia acabat d’alliçonar en Bobby per aquell dia, en Miles desfeia el camí per tornar a casa, deixant caure la llauna enmig del camp, fins a arribar a la seva cadira coixa, on es deixava caure amb les quatre extremitats penjant-li per les bandes.
Allargant una mica el braç, va obrir la nevereta de platja i va agafar una altra cervesa. El primer glop sempre era el millor, gasós i refrescant. Les gotes que li queien li humitejaven la barba negra, perfectament retallada, com un camí frondós sense principi ni final que li travessava el rostre, on només hi havia un trau discret per col·locar-se el caliquenyo. Vestia sempre camises amb les punxes del coll folrades amb unes piques platejades, un barret gris d’ala ampla i una caçadora vella de texà negre, desfilada als punys i amb una insígnia de xèrif —una estrella de cinc puntes— que havia trobat un dia que passava pel camí dels esbarzers. Des d’aleshores, no se l’havia tret de sobre. Una vegada que el xèrif els va fer una visita per controlar que tot anés bé, perquè s’havien sentit uns trets que venien de la casa, en veure-li la insígnia li va dir que era seva, que no recordava quan ni on però li havia caigut estant de servei. Amablement, li va demanar a en Miles si l’hi podia tornar, però aquest, amb el rifle sota el braç i la mirada torta, li va dir que l’estrella ara era ben seva i que ja podia fotre el camp si no volia que li engegués un tret.
Abans de jubilar-se, en Miles era el barber de Sandville. Aleshores ja tenia aquell posat d’exconvicte, i entre els xampús, la crema d’afaitar, les tisores i les fulles afilades mai faltava alguna Bud. Anar al barber, pels homes del poble, es va convertir en una prova de virilitat encoberta. No era fàcil aguantar els nervis amb aquell paio pressionant-te una fulla d’afaitar en plena jugular i, a la vista, un cubell de Buds buides d’aquell mateix dia. Hi havia homes que no s’atrevien a anar-hi, es feien tallar els cabells a casa per les seves dones, i això al poble se sabia; a més a més, el tall sapastre que portaven era la penyora per la seva covardia. En canvi, els que s’omplien de valor i hi anaven, en sortir se sentien renovats, i es passejaven per la plaça del poble com gladiadors que, després de vèncer la bèstia, esperaven a ser victorejats desfilant per l’arena. La veritat, però, era que en Miles mai havia fet res a ningú, encara que tot en ell apuntava que en planejava alguna de grossa i que era qüestió de temps que acabés executant el seu pla, així que cada client, cada topada amb ell pel carrer, cada malentès verbal, cada dia encapotat podia ser l’espurna que encengués la metxa.
De vegades, en Miles tallava els cabells a la seva mare, la Lillian, una dona de cent tres anys que es passava el dia enfonsada en una butaca de vellut vermell que semblava que s’engrandia cada dia que passava, però només era que últimament la mort havia començat a encongir la Lillian perquè fos més fàcil emportar-se-la quan arribés l’hora. Quan en Miles li arreglava el cap, agafava la seva mare en braços, la portava al jardí i l’asseia a la cadira de plàstic. D’aquesta manera, s’estalviava haver d’escombrar després les puntes blanques de terra. Primer li rentava el cap amb la mànega del jardí, i alguna vegada fins i tot, quan no tenien xampú, havia arribat a fer servir el sabó de rentar els plats, però ella ni se n’adonava. Li tallava els cabells ben curts, a mig clatell i arran d’orelles, perquè li durés. A la falda, la Lillian moltes vegades hi tenia el seu gat, que abans es deia Shadow però des que havia mort el seu marit li havien canviat el nom pel d’ell, Ezequiel. Li agradava repetir el seu nom, ja que aquella bestiola esllenegada i esquerpa, que només es deixava amanyagar perquè gairebé no podia caminar, era molt més afable que l’Ezequiel en vida. Abans que l’Ezequiel comencés a emmalaltir, d’això feia uns quants anys, es passava els dies arrossegant-se d’una banda a l’altra i quan la Lillian o en Miles es creuaven pel seu camí els apartava amb un cop de colze —això els dies bons— o els escalfava amb un repertori de bufetades i puntades de peu, així aprendrien a comportar-se com una família normal.
En Zachary i la Clamentine portaven els bessons molt de tant a casa en Miles i la Lillian perquè saludessin el seu avi i la besàvia, encara que a la Clamentine no li agradava gens anar-hi. La Lillian feia olor de pixum, i és que en Miles no la canviava mai; només ho feia quan la pobra, després d’un parell de dies, es posava a somicar i li demanava, a canvi de deixar-li els camps, que la netegés. Si en Miles sabia que s’acostava la visita dels nets, esperava que fos la Clamentine qui la netegés i així s’estalviava fer-ho ell, deia que ell ja feia prou tallant-li els cabells i pentinant-la de tant en tant. Després de canviar-la, la Clamentine s’ocupava d’obrir la nevera i tirar tot el que estava passat, que era la majoria: pasta cuita, salsa de tomàquet, taronges... tot tenia el mateix aspecte, de fons marí, porós i turquesa. Ningú entenia de què s’alimentaven, perquè el poc que compraven se’ls feia malbé i en aquella casa ningú cuinava.
Obligats per en Zachary, en Bexter i en Casey feien un intent d’abraçar el seu avi, encara que aquest se’ls treia de sobre com si fossin dos chihuahues molestos olorant-li els camals dels pantalons. Per no haver-hi de parlar, ordenava als nens que li col·loquessin llaunes a una distància d’uns quinze peus per ensenyar-los com disparava amb el rifle. Després, els feia asseure’s a terra, un a cada costat de la cadira de plàstic, i tancant un ull i amb l’altre apuntant la Bud pitjava el gallet, que provocava un tro que feia que els bessons s’arraulissin en forma de boleta.
En una de les entrades i sortides de la casa, en Zachary, que venia de fer companyia a la Clamentine mentre estava banyant l’àvia, va ensopegar amb el gat, que s’havia adormit enmig del jardí i no l’havia vist per l’alçada de les herbotes que el poblaven. Aixecant-se entre renecs que havia après del seu pare, va donar una coça a aquella bestiola pudent i anguniosa com una manta molla, però ni així va aconseguir que es mogués. Avançant per aquell jardí salvatge, descuidat des de feia molt temps, es va apropar als seus fills i els va recollir sota els seus braços, aixecant les espatlles d’una manera tan esplèndida que, per un moment, a en Miles li va semblar veure en el seu fill un aguilot protegint les seves cries.
Per dir alguna cosa, en Zachary li va preguntar al seu pare com veia l’àvia últimament. Ell va arronsar les espatlles, i amb un pffff dels seus li va dir: «Morint-se, com tothom.»
Quan en Bexter va veure l’Ezequiel traient el cap entre els matolls secs, es va esmunyir de l’abraçada del seu pare i hi va córrer al darrere per acariciar-lo. La resta el van seguir amb la mirada; feia goig de veure una mica d’innocència en aquella casa, que fins que van néixer els bessons ningú la recordava. Quan hi va ser al davant, en Bexter va allargar la maneta per amanyagar-li el cap, però abans que aquesta planés sobre el pèl aspre del caparró del gat l’Ezequiel va aixecar la pota sana amb una rapidesa fora del normal, el va esgarrapar a la cara i li va fer caure quatre regalims molt prims de sang per la galta. En Zachary, des del seu lloc, va deixar anar un «Mecagondéu la puta bèstia aquesta!» tan sentit que va agitar fins i tot en Miles. Des que la mare l’havia rebatejat amb el nom del pare que el gat havia canviat, s’havia tornat malcarat i violent, perquè el Shadow que ell coneixia allò mai ho hauria fet.
D’una revolada, es va aixecar i se’n va anar corrents a socórrer el seu fill.
Inquiet, en Miles va aixafar la llauna que tenia a la mà amb el peu i es va aixecar per anar a buscar l’Ezequiel. El va veure enfilant-se per la façana blanca de la casa, grimpant com no ho havia fet en els últims anys, anant dels barrots d’una finestra a l’ampit d’una altra i resseguint les vores de les canonades amb una agilitat renovada. Amb el rifle ben col·locat, en Miles va apuntar a l’animal amb la parpella tremolosa i va prémer el gallet per disparar-li al ventre. El gat va rebentar com un sac de sang calenta, deixant la façana empastifada, i va caure, esbudellat, davant de la porta d’entrada. A en Zachary i en Bexter els va quedar la cara i la roba esquitxada, i després d’uns segons de silenci intentant assimilar el que acabava de passar els dos bessons van començar a plorar a ple pulmó.
Amb els punys tremolant-li per la ràbia, en Casey es va plantar davant de l’avi i amb les dents serrades li va dir: «Què li has fet a l’Ezequiel? Ets un assassí!»
En Zachary, que encara no havia recuperat la parla i estava abraçant en Bexter com un pare a un fill després d’un tiroteig, es va mirar el seu vell amb fàstic, fent que no amb el cap sense parar. En Miles li va defugir la mirada: sabia que s’avergonyia d’ell, i encara més des que havia sigut pare. Potser ara no podia entendre per què ho havia fet, però algun dia ho faria.
Va deixar caure el rifle a terra i va marxar a veure què feia en Bobby.
Recordo que, de petit, estava convençut que a Sandville hi havia un cavall màgic que només es veia, molt de tant en tant, si et posaves a vint passes del castanyer. Jo el vaig veure només dues vegades a la vida. Tenia el cos molt llarg, com si de les potes del davant a les del darrere hi hagués ben bé una distància d’uns quatre metres. De mig cos cap endavant era completament negre, d’un negre lluent que semblava que acabés de sortir del riu. La crina li queia cap a una banda amb la mateixa gràcia amb què la petita Tanja feia anar la cabellera d’un costat a l’altre. De mig cos enrere, en canvi, era perfectament blanc, com els cabells de la cua, que només que es mogués una mica es balancejaven d’un costat a l’altre, igual que un pèndol. També la Mery tenia una cua com aquella, perfectament arrapada a la closca, i quan corria els cabells li fuetejaven lleugerament l’esquena.
El principi i el final d’aquell cavall s’assemblaven molt a en Salt i en Pepper. En Salt era blanc i en Pepper era negre, però cada vegada que li preguntava al seu amo si havia comprat un tercer cavall ell només feia que despentinar-me amb la seva manassa rasposa i es posava a riure. Quan els ho vaig explicar a la Tanja i a la Mery, que al principi m’escoltaven agafades del bracet i amb els ulls molt oberts, van acabar rient-se de mi i després es van allunyar, caminant d’esquena per seguir mirant-me, mentre repetien caragolant-se de riure: «Quatre metres, ha dit quatre metres, mig blanc i mig negre», i altres paraules que tal com se n’anaven cada vegada sonaven més i més lluny.
A l’escola, en una classe de sis alumnes, cadascun d’una edat diferent (sis, set, vuit, nou, onze i tretze), jo era el que en tenia set. La Fàtima, la professora, passava una estona amb cadascun, i avançava segons el que sabíem. Mentre no ens tocava, era fàcil distreure’s mirant per la finestra. A la tardor m’agradava veure les taques marrons, taronges i vermelles que sortien dels troncs dels arbres i aquella boleta roent que al matí es veia des d’una finestra i a la tarda se n’anava per una altra. La Tanja, que li encantaven els ocells, quan en sentia algun cantar cridava «Una merla!» o «Una cadernera!» i s’apropava a la finestra, assenyalant una branca o una altra per ensenyar-nos-el, però jo, per molt que fes força amb els braços contra l’ampit per treure mig cos per la finestra i aprimés els ulls amb força, mai els arribava a veure.
Aleshores jo i en Kevin, que tenia un any menys que jo, encara no sabíem llegir ni escriure. Quan la professora escrivia a la pissarra, recordo que a mi em semblava que dibuixava camins molt llargs, blancs, que començaven a una punta d’aquell gran rectangle negre i acabaven a l’altra. La setmana que la Fàtima ens va dir que començaríem a aprendre a llegir i a escriure jo em vaig posar molt content: per fi seria com els grans i podria sortir a la pissarra a dibuixar aquelles línies tan boniques.
La mestra va començar a dibuixar serpentines blanques a la pissarra i ens va dir que les copiéssim. Mentre ho feia, vaig mirar el paper d’en Kevin, que el tenia al costat. Em va semblar que els seus traços tampoc eren gaire diferents dels meus, però quan la Fàtima es va acostar i va mirar la feina d’en Kevin li va passar la mà pel cap i li va dir que seguís fent-ho així, mentre que quan va veure la meva fitxa va estripar el paper i em va dir que ja podia tornar a començar, que allò no eren lletres, eren gargots. Vaig tornar a començar, aquesta vegada prement el llapis molt fort sobre el paper, intentant imitar tan bé com vaig saber aquelles clapes blanques que amb el fons de la pissarra negra em feien pensar en els lloms de les vaques. Quan va tornar a acostar-se per veure de nou la meva feina, li vaig allargar el full orgullós, sabent que —ara sí— ho havia fet bé. La Fàtima va fer que no amb el cap una altra vegada i després va caminar set o vuit passes enrere, va estirar el braç i amb el palmell estès em va preguntar quants dits tenia aixecats. Vaig intentar comptar-los però semblava que els dits de la Fàtima s’enganxessin entre ells, com si tinguessin membranes entremig, i no sabia dir si en comptes de tres en tenia dos o en comptes de quatre en tenia tres. Després d’uns quants intents, em va dir que per aquell dia ja havíem acabat i que dibuixés la meva habitació o alguna cosa que m’agradés, però que no s’hi valia només pintar grans superfícies de color i prou.
Vaig decidir que dibuixaria la mare, que era molt bonica, tenia el cabell arrissat i la pell de la cara llisa com la fusta polida, igual que els braços, que quan hi passaves la mà per sobre eren fins però de tant en tant hi havia algun bony i alguna arruga, com l’escorça del castanyer. Alguna vegada havia sentit que els nens de la classe parlaven de la meva mare. Deien que era estranya i se’n reien d’ella, però jo no entenia per què: la mama tenia cabells i cara, braços i cames, com les seves mares, em feia uns entrepans tan bons com els seus i m’ajudava a vestir-me cada matí, i abans de dormir m’explicava un conte, igual que les altres.
Aquell dia, quan es va acabar l’escola, la Fàtima em va dir que fes cridar la mare, que havia de parlar amb ella. Em pensava que em renyaria per allò d’aprendre a escriure. Totes dues van estar una bona estona parlant a dins la classe, assegudes en aquelles cadires petites que les feien semblar dos gegants. Quan la mare va sortir de la classe, només em va agafar de la mà i em va dir: «Tens gana? Au, anem a berenar.»