Simone de Beauvoir
(1908-1986) Escriptora i filòsofa existencialista. Va ser una personalitat molt popular a la seva època per la repercussió mundial del seu assaig El segon sexe, sobre el paper que la societat reservava a les dones, per les seves novel·les (especialment Els mandarins, premi Goncourt) i per la seva llarga relació amb Jean-Paul Sartre, amb qui compartia molts posicionaments polítics i filosòfics

Margarida Castells Criballés
(Torelló, 1962) Filòloga i traductora. Ha publicat sobretot traduccions de literatura àrab, però també tradueix de l’anglès i del francès. Ha rebut diversos premis per les traduccions de l’àrab, entre ells el premi Cavall Verd de traducció poètica 2020. Actualment és professora a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona.

«Ens deien “les inseparables” i jo era la seva companya preferida, però em feia la impressió que l’adoració que professava a la seva mare devia fer empal·lidir la resta dels seus sentiments. La seva família era molt important per a ella. [...] Després hi havia la música, que tenia un lloc preeminent en la seva vida. Quan seia davant del piano o quan es posava el violí arran de coll i escoltava encisada els sons que naixien dels seus dits, em feia l’efecte que la sentia parlar amb ella mateixa. Al costat d’aquell diàleg intens i secret que tenia lloc al seu interior, les nostres converses li devien semblar puerils.»

Comença el curs escolar i Sylvie, de nou anys, coneix una nova companya de classe. L’amistat sorgeix a primera vista, i és que a ulls de Sylvie, Andrée és una noia agosarada, alegre, llesta i molt segura d’ella mateixa. Som al París de finals de la dècada de 1910 i totes dues provenen de famílies convencionals, catòliques i conservadores. Al llarg dels anys d’aprenentatge compartiran reflexions, confidències i aspiracions vitals i intel·lectuals. Andrée es convertirà per a Sylvie en la seva relació més important.

Un autèntic esdeveniment mundial: una novel·la inèdita de Simone de Beauvoir basada en l’amistat entre l’autora i Zaza Lacoin, la seva inseparable amiga entre els nou i els vint-i-un anys. Inequívocament autobiogràfica, Beauvoir va escriure la novel·la el 1954, cinc anys després que El segon sexe la convertís en una referència mundial per al feminisme.

«Els lectors de Beauvoir hem esperat aquesta novel
la durant dècades.» — Maria Teresa Priego-Broca, La Silla Rota

«No es pot parlar de feminisme avui en dia sense
esmentar Simone de Beauvoir. [...] Tot un referent.»
— «Dones extraordinàries», La Vanguardia

«Aquesta obra inèdita explica com aquesta tràgica relació
d’identitats que es fonen va configurar la seva visió del sexisme
i les desigualtats de gènere.» — Clara Gaillot, Elle

«La novel·la il·lumina un capítol formatiu dels primers anys de vida de
Beauvoir, i una relació fonamental que va modelar els seus
punts de vista sobre la desigualtat de gènere i el sexisme. També
ofereix una nova visió del desenvolupament de Beauvoir com a
escriptora i pot fins i tot remodelar la visió d’erudits i lectors del
seu llegat literari.» — Alexandra Alter, The New York Times

«Un llibre inesperat [...] que desconcerta i fascina
immediatament.» — Silvia Ayuso, El País

«Passats cinquanta anys continua sent emocionant llegir-la
i sentir-la a prop.» — Vivian Gornick

«La novel·la més íntima de Simone de Beauvoir, material explosiu
on hi havia dipositat les seves primeres inquietuds, els seus
flirtejos amb el món, els desitjos compartits, la militància natural
entre dues dones que s’abraçaven completament.»
— Lorena G. Maldonado, El Español

«Se la va considerar massa íntima per publicar-la en vida.»
— Alison Flood, The Guardian

Les inseparables

Narratives
124

Títol original: Les inséparables

de Simone de Beauvoir

Amb epíleg de Sylvie Le Bon de Beauvoir

Tots els drets reservats.

© Association Elisabeth Lacoin,
per les imatges 1, 2, 4, 6, 7, 8, 15 i 18
© Collection Sylvie Le Bon de Beauvoir,
per les imatges 3, 10, 12, 13, 14, 16, 17, 19 i 20
D.R.: imatges 5, 9 i 11

Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: octubre de 2020

ISBN: 978-84-18197-36-9

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,
ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà,
sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,
sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Les inseparables

Simone de Beauvoir

Epíleg de Sylvie Le Bon de Beauvoir

Traducció de
Margarida Castells Criballés

A Zaza

Si tinc llàgrimes als ulls, avui al vespre, ¿és perquè vostè és morta o bé perquè jo visc?… Li hauria de dedicar aquesta història, però sé que vostè no hi és, i és per un artifici literari que aquí li adreço la paraula. En definitiva, aquesta no és pas realment la seva història, sinó sols una història inspirada en nosaltres. Vostè no era Andrée i jo no soc pas aquesta Sylvie que parla en nom meu.

I

Als nou anys, jo era una nena molt assenyada; no sempre ho havia sigut. Quan era més petita, la tirania dels adults em provocava uns rampells de fúria tan exagerats que una de les meves ties va dir una vegada ben seriosament: «Sylvie està posseïda pel dimoni». La guerra i la religió em van fer posar seny. Tot d’una vaig demostrar el meu patriotisme exemplar trepitjant un ninot de goma «made in Germany» que, d’altra banda, no m’agradava gens. Em van ensenyar que depenia de la meva bona conducta, i de la meva devoció, el fet que Déu salvés França: no podia pas sostreure’m a les meves obligacions. Em passejava amb altres nenes dins la basílica del Sagrat Cor, cantant i agitant banderoles. Vaig començar a resar tot sovint i li vaig agafar el gust. L’abat Dominique, l’almoiner del col·legi Adélaïde, va encoratjar el meu fervor. Abillada amb un vestit de tul i una còfia de randes, vaig fer la primera comunió. Des d’aquell dia, em van posar d’exemple a les meves germanes petites. Vaig obtenir del cel que destinessin el meu pare al Ministeri de la Guerra, per insuficiència cardíaca.

Aquell matí, tanmateix, estava molt excitada; era la represa escolar i tenia pressa per tornar al col·legi: les classes solemnes com misses, el silenci dels corredors i els somriures entendrits de les senyoretes. Portaven faldilles llargues, bruses de coll alt i, des que una part de l’edifici havia sigut transformada en hospital, sovint es vestien d’infermeres. Sota els vels blancs tacats de vermell, semblaven santes i m’emocionava molt quan em premien contra la pitrera. Em vaig empassar amb ànsia la sopa i el pa negre, que havien substituït la xocolata desfeta i els brioixos d’abans de la guerra, i esperava amb impaciència que la mama acabés de vestir les meves germanes. Totes tres dúiem uns abrics de color blau cel mat que imitaven els capots militars, confeccionats amb veritable tela de soldat. «Mireu, ¡fins i tot porten una veta travessera amb dos botons a l’esquena!», deia la mama a les seves amigues, admiratives o astorades.

Sortint de l’edifici, la mama va agafar les dues petites de la mà. Vam passar tristament davant del cafè de La Rotonde. Feia poc que l’havien inaugurat amb molt de soroll sota el nostre pis i, segons el papa, era un cau de derrotistes. Aquella paraula, «derrotistes», m’intrigava. «Són gentola que creu que França caurà derrotada», m’explicava el papa, «¡els haurien d’afusellar a tots!». Jo no ho entenia. No es fa pas expressament de creure allò que hom creu. ¿Et podien castigar per les idees que se’t ficaven al cap? Els espies que repartien caramels emmetzinats als nens, els qui punxaven les dones franceses als metros amb agulles enverinades, tots aquells mereixien la mort, és clar, però els derrotistes em deixaven perplexa. Tanmateix, no vaig ni plantejar-me fer la pregunta a la mama: sempre responia el mateix que el papa.

Les meves germanetes caminaven a poc a poc i el reixat del Luxemburg em semblava interminable. Per fi vaig travessar el portal del col·legi i vaig pujar les escales balancejant amb alegria la cartera, embotida de llibres nous. Vaig reconèixer la lleu sentor de malaltia que es barrejava amb l’olor d’encàustic en els passadissos encerats feia poc. Unes zeladores em van fer petons. Vaig trobar les companyes de l’any passat al vestuari; no tenia amistat amb cap d’elles en particular, però m’agradava el rebombori que fèiem totes plegades. Al vestíbul, m’entretenia contemplant les vitrines plenes de velles coses mortes que morien per segona vegada: ocells dissecats que perdien les plomes, plantes seques que s’esmicolaven, petxines que s’anaven descolorint… La campana va sonar i vaig entrar a l’aula Santa Margarida. Totes les aules s’assemblaven. Les alumnes seien a l’entorn d’una taula oval, coberta de molesquí negre i presidida per la professora. Les mares s’instal·laven darrere nostre i ens vigilaven mentre teixien passamuntanyes. Me’n vaig anar cap al meu escambell i vaig veure que el seient del costat estava ocupat per una desconeguda: una nena de cabells castanys i galtes enfonsades que em va semblar força més petita que jo i que tenia uns ulls foscos i brillants que em van esguardar amb intensitat.

—¿És vostè la millor alumna?

—Soc Sylvie Lepage —em vaig presentar—. I vostè, ¿com es diu?

—Andrée Gallard. Tinc nou anys, però semblo més petita perquè em vaig cremar i no he crescut gaire. Vaig haver d’interrompre els estudis i la meva mare vol que recuperi de pressa el curs perdut. ¿Em podria deixar veure els quaderns del curs passat?

—Sí, és clar.

La seguretat d’Andrée, la seva manera de parlar, directa i precisa, em desconcertaven. Ella em va examinar amb aire desconfiat.

—La meva veïna m’ha dit que vostè és la millor de la classe —va dir assenyalant Lisette amb un lleuger moviment del cap—. ¿És veritat?

—Sovint soc la primera —vaig respondre amb modèstia.

Vaig fitar la cara d’Andrée, emmarcada pels cabells castanys i llisos, i em vaig adonar que tenia una taca de tinta a la barbeta. A veure, una no coneix pas cada dia una nena que s’hagi cremat i hauria volgut fer-li un munt de preguntes, però la senyoreta Dubois va entrar a l’aula. Portava un vestit llarg que escombrava el terra. Era una dona enèrgica i bigotuda que em feia molt de respecte. La senyoreta va seure, va començar a passar llista i va aixecar la vista en pronunciar el nom d’Andrée.

—I doncs, noieta, ¿no se sent pas massa intimidada? —li va preguntar.

—No soc gens tímida, senyoreta —va respondre Andrée amb veu pausada, i va afegir en to amable:— I vostè, d’altra banda, no és gens intimidadora.

La senyoreta Dubois va vacil·lar un instant; tot seguit, va esbossar un somriure sota el bigoti i va continuar passant llista.

La sortida de l’aula es feia seguint un ritual immutable: la senyoreta, situada al llindar de la porta, encaixava la mà de cada mare i feia un petó al front de cada nena. La senyoreta Dubois va posar la mà sobre l’espatlla d’Andrée i li va dir:

—No havia vingut mai a classe, ¿oi?

—No, fins ara havia estudiat a casa, però ja soc prou gran per anar a escola.

—Molt bé. Espero que segueixi els passos de la seva germana gran.

—¡Oh, som molt diferents! —va dir Andrée—. Malou retira al pare, adora les matemàtiques; a mi, el que més m’agrada és la literatura.

Lisette em va clavar un cop de colze. No es podia dir que Andrée fos impertinent, però no feia servir el to que cal per parlar amb una professora.

—¿Ja sap on és la sala d’estudi de les externes? —va preguntar-li la senyoreta—. Si no la venen a buscar de seguida, és allà on s’ha d’esperar.

—No venen pas a buscar-me, torno a casa tota sola —va contestar Andrée, i va afegir amb vehemència:— La mare m’ha donat permís.

—¿Sola? —va dir la senyoreta alçant les espatlles—. En fi, si la seva mare li ha donat permís…

Tot seguit, la senyoreta Dubois em va fer el petó al front que em tocava i vaig seguir Andrée cap al vestuari. Es va posar l’abric, un abric no tan original com el meu, però molt bonic; de pelfa vermella i amb botons daurats. Evidentment no era pas de baixa estofa, ¿com era, doncs, que la deixaven anar tota sola? ¿Que potser la seva mare ignorava el perill dels caramels emmetzinats o de les agulles enverinades?

—¿On viu, Andrée? —li va demanar la mama quan baixàvem les escales amb les meves germanes.

—Al carrer de Grenelle.

—¡Ah, molt bé! L’acompanyarem fins al bulevard Saint-Germain —va dir la mama—, ens ve de pas.

—Serà un plaer —va dir Andrée—, però no cal que es prengui la molèstia per mi.

Va mirar la mama amb posat seriós i va continuar:

—Veurà, senyora, a casa som set, tinc un germà i sis germanes. La meva mare diu que hem d’aprendre a espavilar-nos.

La mama va assentir amb el cap, però va quedar clar que ho desaprovava. De seguida que vam sortir al carrer, vaig preguntar a Andrée:

—¿Com es va cremar?

—Coent patates en un foc de camp. El vestit se’m va encendre i la cuixa dreta se’m va rostir fins a l’os.

Andrée va fer un gest d’impaciència. Aquella vella història l’avorria.

—¿Quan em podrà deixar veure els seus quaderns? —em va demanar—. He de saber què van estudiar el curs passat. Digui’m on viu i vindré a casa seva, aquesta tarda o demà, quan li vagi bé.

Vaig consultar la mama amb la mirada. Em tenien prohibit jugar amb nenes desconegudes al Luxemburg.

—Aquesta setmana no podrà ser —va dir la mama amb enfarfec—. Potser dissabte, ja ho veurem.

—Va bé. M’esperaré fins dissabte, doncs —va dir Andrée.

Vaig veure com travessava el bulevard enfundada en l’abric de pelfa vermella. Era certament petita, però caminava amb la seguretat d’una persona gran.

—L’oncle Jacques coneixia uns Gallard emparentats amb els Lavergne, els cosins dels Blanchard —va dir la mama amb veu distreta—, em pregunto si es tracta de la mateixa família. En tot cas, em sembla que una gent com cal no deixaria que una criatura de nou anys rondés sola pels carrers.

Els meus pares van enraonar una bona estona a propòsit de les branques de les diverses famílies Gallard de les quals, de lluny o de prop, havien sentit parlar. La mare es va informar per les senyoretes del col·legi. Els pares d’Andrée tenien una relació molt vaga amb els Gallard de l’oncle Jacques, però eren gent de bé. El senyor Gallard, llicenciat per la Politècnica, tenia un alt càrrec a la Citroën i presidia la Lliga de Pares de Família Nombrosa. La seva esposa —de soltera, Rivière de Bonneuil— pertanyia a una gran dinastia de catòlics militants i era molt respectada per les parroquianes de Sant Tomàs d’Aquino. Assabentada sens dubte de les preocupacions de la meva mare, el dissabte següent la senyora Gallard va venir a esperar Andrée a la sortida del col·legi. Era una dona guapa, d’ulls foscos, i duia una cinta de vellut negre al coll, subjectada amb una joia antiga. Es va guanyar la mama dient-li que semblava la meva germana gran i tractant-la de «jove senyora». A mi no em va agradar gens el seu collaret de vellut.

La senyora Gallard va explicar a la mama el martiri d’Andrée amb pèls i senyals: la carn clivellada, les enormes butllofes, les cataplasmes de resina d’ambre i parafina, els deliris que havia patit; la seva valentia el dia que, tot jugant, un amiguet li havia donat una puntada de peu que li havia reobert les nafres i ella, fent un enorme esforç per no cridar, s’havia desmaiat. Quan Andrée va venir a casa a veure els meus quaderns, la vaig observar amb respecte. Prenia notes amb una cal·ligrafia molt estilitzada, ben formada, i jo pensava en aquella cuixa amb butllofes sota la faldilleta prisada. A mi, no m’havia passat mai res de tan interessant. De cop i volta, vaig tenir la impressió que no m’havia passat mai res de res.

Totes les nenes que coneixia m’avorrien; per contra, Andrée em feia riure quan ens passejàvem pel pati del col·legi a l’hora de l’esbarjo. Imitava a la perfecció els gestos bruscs de la senyoreta Dubois i la veu pastosa de la senyoreta Vendroux, la directora. Gràcies a la seva germana gran, Andrée sabia un munt de secrets de la institució. Aquelles senyoretes pertanyien a una branca seglar de l’orde dels jesuïtes, portaven la clenxa al costat mentre eren novícies i es pentinaven amb la clenxa al mig quan havien pronunciat els vots. La senyoreta Dubois, que tenia trenta anys, era la més jove. Tot just feia un any que s’havia tret el batxillerat i algunes antigues alumnes l’havien vista a la Sorbona, vermella com un tomàquet i engavanyada per les faldilles. La irreverència d’Andrée m’escandalitzava una mica, però la trobava divertida, i jo li donava la rèplica quan improvisava un diàleg entre dues de les nostres professores. Les seves caracteritzacions eren tan impecables que sovint, a classe, ens clavàvem colzades quan vèiem la senyoreta Dubois obrir un fitxer o tancar un llibre. Un dia em va agafar un atac de riure tan fort que, si no hagués sigut per la meva conducta en general edificant, segurament m’haurien expulsat de classe.

Les primeres vegades que vaig anar a jugar a casa d’Andrée, em vaig esparverar. A més del seu germà i de les germanes, a la casa del carrer de Grenelle sempre hi havia una caterva de cosins i amics que corrien, cridaven, cantaven, es disfressaven, saltaven damunt les taules i tombaven mobles. Malou, que tenia quinze anys i es feia la important, de vegades intervenia i ens renyava, però de seguida sentíem la veu de la senyora Gallard: «¡Deixa’ls estar!, ¡deixa que la mainada s’ho passi bé!». Em sorprenia d’allò més la seva indiferència davant les ferides, els bonys, les taques i els plats trencats. «La mare no s’enfada mai», em deia Andrée amb un somriure victoriós. Cap al tard, la senyora Gallard entrava tota riallera a l’habitació que havíem destrossat, posava dreta una cadira i eixugava el front d’Andrée: «Estàs amarada de suor, nena, ¡tota xopa!», li deia. Andrée l’abraçava amb força i, en un instant, la cara li canviava. Jo desviava la mirada amb un neguit ple sens dubte de gelosia, potser també d’enveja i d’aquella mena de por que els misteris inspiren.

Des de petita, m’havien ensenyat que havia d’estimar igual el papa i la mama. Andrée no amagava pas que s’estimava més la mare. «El papa és massa seriós», em va dir un dia tan tranquil·la. El senyor Gallard em desconcertava perquè no s’assemblava gens al papa. El meu pare no anava mai a missa i somreia quan li esmentaven els miracles de Lourdes. Li havia sentit dir que només tenia una religió: l’amor per França, i la seva impietat no m’inquietava gaire. La mama, que era molt pietosa, la trobava normal: un home tan especial com el papa, tan superior, per força havia de tenir relacions més complicades amb Déu que les dones i les nenes. El senyor Gallard, en canvi, combregava cada diumenge en família, duia una barba llarga, lluïa un pinçanàs i, el temps lliure, el dedicava a fer obres socials. Els pèls sedosos i les virtuts cristianes, als meus ulls, el feminitzaven i el rebaixaven. D’altra banda, no es deixava veure gaire: a casa, era la senyora Gallard qui manava. Jo envejava la llibertat que donava a Andrée i, tot i que sempre em parlava amb una afabilitat fora mida, em sentia incòmoda al seu davant.

De tant en tant, Andrée em deia: «Ja n’estic farta, de jugar», i llavors ens n’anàvem al despatx del senyor Gallard. No enceníem el llum, perquè no ens descobrissin, i xerràvem, un plaer nou per a mi. Els meus pares em parlaven i jo parlava amb ells, és clar, però mai no xerràvem plegats. Amb Andrée, per contra, xerràvem tal com feien el papa i la mama als vespres. Andrée havia llegit molts llibres durant la seva llarga convalescència, i em va sorprendre com es creia les històries que hi contaven, com si fossin certes. Detestava Horaci i Polieucte, i admirava el Quixot i Cyrano de Bergerac, com si haguessin existit de veres. Quant a la literatura de segles passats, també tenia els gustos ben decidits: li agradaven els grecs, els romans l’avorrien, les desgràcies del rei Lluís XVII i família la deixaven indiferent, i la mort de Napoleó l’emocionava.