Setmana 24

Podríem pensar que el malson arrenca un dijous a primera hora del matí, el 8 de març del 2012 per ser exactes. Però les històries no sempre tenen un inici clar, ho saps, i el d’aquesta història el podries situar dues setmanes abans. La matinada del divendres 24 de febrer del 2012. Un soroll et desperta. És fosc. Matinada. Hi ha llum al passadís. D’allà ve el soroll. És ella. Alguna cosa tragina i no són hores. Et preocupa que es desperti. Que la teva filla de cinc anys es desperti per la llum i el soroll. No entens la necessitat de tenir el llum del passadís encès a aquesta hora inconcreta de la matinada. Et destapes. T’incorpores i seus al límit del llit. El cos calent, el cap endormiscat. Et fregues els ulls. Què passa? Ho dius quan la veus entrar a l’habitació. Et sorprèn que a aquella hora estigui fregant. Penses en una fuita d’aigua, fa un mes la rentadora va fallar i va haver-hi un mullader. Concretes la pregunta. Què ha passat? Ella, amb la cara desencaixada, et mira, et diu no ho sé, però és un no ho sé que et desperta de cop. Es toca la panxa i esbufega. Pensava que m’havia pixat, diu, però ho he mullat tot. I afegeix, tinc pèrdues. A vegades la vida t’atropella sense avisar. Et passa per sobre. Hospital. Urgències. I la nena? Què fem amb la nena? Ja s’està vestint, amb pànic als ulls. Als ulls de tots dos. Perquè tots dos sabeu que alguna cosa no va bé, que tenir pèrdues als cinc mesos d’embaràs no deu voler dir res de bo. Amb la Clàudia no va passar. La Clàudia és la nena que dorm a l’habitació del costat. És la nena que ara es desperta i diu alguna cosa. Hi vas i mires que torni a dormir, tot i que ets la persona menys indicada per intentar calmar algú altre. Ella ja s’ha vestit. Diu que agafa un taxi. Són les 4 de la que fins ara és la pitjor matinada de la teva vida. Marxa, tanca la porta de casa i es fa el buit. El pis envasat al buit, fred, gelat. Ets al passadís, amb els llums oberts i el cor tancat, petrificat. Tanques el llum, vas a la seva habitació i li fas un petó. Dorm tranquil·la, menteixes. Sents el motor de l’ascensor al forat de l’escala. No hauria de marxar sola, penses, però hi ha la Clàudia. Camines fins a la cuina, però el teu cap i el teu cos estan separats, no són al mateix lloc, i aquesta és una sensació que a partir d’ara et serà habitual. Ha vingut per instal·lar-se dins teu. Obres l’aixeta. L’aigua cau a raig i omple de soroll aquesta matinada buida. Gairebé les 5. Absurdament penses que has de dormir. Penses en la feina de l’endemà i el despertador que sonarà a les 8. En una roda de premsa del conseller Lluís Recoder a l’estació de Provença que has de cobrir per a la ràdio on treballes. Una obligació que et semblava tan propera fa unes hores com llunyana és ara.

Tornes al llit, però no dormiràs. És impossible. Intentes imaginar-la. Imaginar què està fent. Imagines que creua la ciutat deserta en un taxi que la porta fins al Sagrat Cor, l’hospital on va néixer la Clàudia en un mes de febrer com aquest però de fa cinc anys. Intentes imaginar-la amb molta concreció. Les parets blanques, els boxs, les cortines dels boxs, una bata verdosa, un parell d’infermeres amb cara de son, un metge de guàrdia, una llitera de pell fosca, un armari blanc de vidres translúcids, estris metàl·lics, llum de fluorescent... Ho imagines amb detall per tenir la sensació que ets amb ella, que l’acompanyes, que no està sola. Penses i saps que és el final. Avortament és l’única paraula que et ronda el cap i, de totes les paraules que saps, és l’única que no vols que et vingui al cap. No. Ahir mateix li vas sentir el cor. El doctor passava l’ecògraf, empastifat amb aquell gel, per sobre de la panxa corbada de la Marta amb rutinària alegria. Tot perfecte, va dir. Li va passar la mà afectuosament per sobre de la pell de sota el melic i amb un somriure sincer va dir posa’t cremes antiestries, que tens la panxa molt bonica. La Marta va somriure incòmodament. A la pantalla, l’última imatge congelada del Roger en blanc i negre. El vas mirar com es miren sempre les ecografies, com si fossin una realitat externa, com si el bebè fos allà i no a la panxa de la teva dona. Avui anirem a veure el Roger, havia dit la Marta al matí després de deixar la Clàudia a l’escola. Com si el Roger fos a la consulta del metge, com si només fos una imatge en blanc i negre impossible de desxifrar i el soroll d’un cor que et sembla massa accelerat.

No dorms. Tens aquests pensaments circulars mentre mires el telèfon sobre la tauleta, mentre esperes desesperadament que prengui vida, s’encengui. Ho fa quan són pràcticament les 6. Un whatsapp. Aquí no em poden atendre, em porten en ambulància a la Maternitat. I el nen?, escrius. No ho sé, li he sentit el cor.

Et relaxes, però és un miratge que es desfà amb el següent missatge. He trencat aigües. Comptes, tornes a comptar. Són uns comptes que no tens massa clars. Tampoc vas portar massa bé això de comptar les setmanes d’embaràs en el cas de la Clàudia. Són una mica més de cinc mesos, això segur, i fas el que tothom diu que no s’ha de fer: mirar per internet. Tens una app instal·lada a l’iPhone per seguir l’embaràs. L’actives i busques la resposta a una pregunta que mai t’havies plantejat: sobreviurà? La resposta depèn de la setmana d’embaràs i no tens clar en quina setmana esteu. Creus que és la 23 o la 24, o potser la 25. L’aplicació diu que en la setmana 25 algun bebè se’n surt, però amb molta ajuda. Plores. Plores perquè ella està tota sola, perquè la Clàudia dorm a l’habitació del costat sense saber que potser s’haurà d’enfrontar a una mala notícia, la pitjor...