reading

Tania García és mare de dos fills i especialista en l’educació basada en el respecte. Ha dedicat tota la vida a l’educació, des que va començar a treballar als catorze anys de voluntària en una escola. El 2014 va fundar Edurespeta www.edurespeta.com, la primera escola per a famílies i professionals que volen educar amb respecte, i té desenes de milers de seguidors a tot el món.

Com podem acompanyar i educar els nostres fills tan bé com voldríem si nosaltres sovint no vam tenir aquest acompanyament? Tot i ser imperfectes, podem ser mares i pares molt millors si revisem a fons la nostra infantesa. Aquest és el punt de partida que ens proposa Tania García.

Heu renyat alguna vegada els vostres fills? Els heu escridassat? Si volem nens i nenes feliços, hem de deixar de banda els crits i els càstigs i educar des del respecte i l’amor.

L’autora ens convida a aprendre a comunicar-nos amb els fills, pactar límits i normes amb ells, gestionar les nostres emocions i ajudar-los a gestionar les seves. En definitiva, ens dona estratègies per créixer com a persones, tenir una vida familiar rica i plena i conviure en harmonia amb els altres.

Guia per a mares
i pares que no
són perfectes i
criatures que no
han de ser-ho

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

ÍNDEX

Com hem de treballar per superar els moments difícils del nostre passat i poder educar els fills com realment necessiten?

Qüestions prèvies que com a pares hem de tenir en compte per plantejar límits correctament

4 FULLES. Entén i controla les teves emocions per millorar la relació amb els teus fills

Aprèn a reconèixer les teves emocions i millora el teu paper com a pare o mare

Pautes per superar les crítiques i les opinions alienes sobre la teva manera d’educar

Aquest llibre es basa en la idea que educar els fills és una gran oportunitat per créixer com a persones, sempre tenint en compte que ni nosaltres, com a pares, som perfectes, ni els fills no ho han de ser.

EDUQUEM DES DEL RESPECTE

Sempre he estat una persona molt sensible. De fet, soc extremament sensible i empàtica. I, tot i que emocionar-se veient un anunci o plorar llegint un llibre de vegades resulta una mica incòmode, ho utilitzo com a eina que m’ajuda en la feina diària amb les famílies.

No obstant això, si hi ha alguna cosa en la qual gairebé tothom coincideix és que mirar les notícies desencadena una allau de sentiments i emocions.

Guerres, nens que pateixen, que són atacats per bombes i que es queden orfes, dones que són assassinades en mans de les seves parelles o exparelles, persones que es queden al carrer després d’anys de pagar la hipoteca, etc.

És horrorós; ho és tant que després de veure-les et quedes glaçat, les ganes de menjar se t’esfumen i et preguntes què pots fer per ajudar a canviar-ho tot, de quina manera pots aportar el teu granet de sorra per millorar el present i el futur dels teus fills, i, al cap i a la fi, de la humanitat.

Tanmateix, moltes de les persones que volen ajudar els altres viuen un dia a dia amb els seus fills molt allunyat del que en realitat necessitarien. Crits, discussions constants, amenaces, càstigs, bufetades, insults, exigències, etc., omplen la seva vida i la fan cada vegada més trista, més freda i menys estimulant.

Per ajudar un fill a ser una persona íntegra, responsable, feliç, que ajudi i es deixi ajudar, que estimi i es deixi estimar, que es valori i es desenvolupi personalment, que respecti, que dialogui, que no jutgi, que reflexioni, que no compari, que empatitzi, que visqui deixant viure…, l’has d’educar amb uns principis molt clars, basats en el respecte, l’empatia i l’amor incondicional. Perquè si els eduquem en un entorn de respecte propi i mutu, integraran això; en canvi, si els eduquem en un entorn estressant, hostil, amenaçador i violent, aquesta serà la seva premissa.

És important recordar que els nostres fills són les futures generacions de la humanitat, les quals poden matar el proïsme o bé ajudar-lo. I, encara que tot això et soni llunyà, toca de peus a terra, sent-te viu i afortunat de llegir això, de ser aquí i ara, de tenir a les mans la responsabilitat i la gran sort d’educar els teus fills i de gaudir de la seva vida bonica i feliç. Perquè d’això es tracta: de ser feliç. I per això els portem al món, oi?

Tanmateix, educar els fills no és una tasca fàcil, sinó que comporta un gran treball primer personal i després en equip, però el que sí que és clar és que la recompensa és molt gran. Per aquest motiu, he decidit ajudar-te, i en aquest llibre et mostraré eines senzilles i pràctiques amb les quals podràs educar els fills com realment necessiten, com necessiteu, com necessita la societat en general.

Hi ha un refrany que sempre repetia la meva mare, que el va heretar de la seva, i que deia: «De xiquet es cria l’arbre dret». Aquesta dita fa referència al fet que els fills cal controlar-los i corregir-los quan són petits, perquè, si no, quan creixen és difícil que canviïn i millorin.

Hi ha una part que és certa i una altra que no ho és. La correcta és que la base afectiva i psicològica dels nostres fills es troba en les necessitats emocionals cobertes que els aportem durant la infància i l’adolescència, de manera que el que no els donem llavors marcarà mancances per a tota la vida. En canvi, és incorrecte que aconseguim coses exigint-los i corregint-los com si fossin els nostres súbdits; precisament com més amor, respecte i sentit comú els lliurem, més ben preparats estaran per a la vida.

Per tant, perquè el nostre arbre arribi a ser un arbre ben format, cal que totes les parts estiguin ben nodrides; si alguna falla, fallarà tota la resta.

I en què consistirà aquesta aventura transformadora amb la qual aconseguiràs ser la mare o el pare que desitges? Doncs bé, plantarem el nostre propi arbre i el cuidarem com necessita. Ens ocuparem de totes les parts:

4. Fulles. Entén i controla les teves emocions per millorar la relació amb els teus fills.

Però, abans, deixeu-me explicar com n’és d’important analitzar a fons la relació que vam tenir amb els nostres pares, sobretot la relació amb la mare. Revisar la nostra infantesa i les mancances emocionals que vam patir, per dolorós que resulti a vegades, ens permetrà afrontar amb més encert l’educació dels nostres fills. A això dedico un capítol introductori en aquesta nova edició.

Tornant al símil de l’arbre, el primer capítol s’anomena «Arrels». Com sabem, un arbre no és res sense les arrels, que s’encarreguen d’absorbir l’aigua i els minerals necessaris per viure i de fer-los arribar al tronc i a la resta de l’arbre. Les nostres arrels es troben en la manera com ens van educar i en la manera com ens vam sentir durant els primers anys de la nostra vida i l’adolescència. Per això, en el capítol «Arrels» treballarem a partir de l’educació que vam rebre, ja que és impossible intentar educar els fills d’una manera coherent i amb un dia a dia sense crits, sense càstigs i sense malestars constants, si abans no hem reflexionat sobre la nostra infància. Així doncs, tornaràs a la infància i transformaràs les teves emocions més internes en eines per connectar amb els teus fills i amb tu mateix. Aquest capítol inicial és un viatge apassionant del qual ja no es torna mai; a partir d’aquest viatge, la vida té un aire diferent i et sents realment afortunat i ple.

La segona part de l’arbre és el tronc, que s’encarrega de portar tots els nutrients a les branques i a les fulles i de sostenir la infraestructura. Passa el mateix que amb la manera com ens comuniquem amb els fills: si la comunicació falla, si és irrespectuosa, manipuladora i negativa, tot trontolla i s’acaba marcint. En el capítol «Tronc» aprendràs a comunicar-te amb els fills d’una manera positiva, rebutjant tots els patrons i mites als quals la societat ens té acostumats i capgirant totalment la relació que tens amb els fills. Les pautes d’aquest capítol t’ajudaran, també, en totes les àrees de la teva vida.

La següent part del nostre arbre són les branques, que són molt importants perquè les fulles brotin i apareguin les flors. Si les branques no estan en bon estat, l’arbre no generarà mai fulles, i s’anirà quedant sense branques fins a assecar-se. En el capítol «Branques» tractarem els límits, que ens ajudaran a educar els fills amb coherència i amabilitat. És un error pensar que educar-los amb sentit comú, positivitat, afecte i respecte implica permetre’ls-ho tot i desconnectar-se de les seves necessitats reals. Res més lluny de la realitat. En aquest capítol aprendràs a posar uns límits necessaris, consensuats i lògics que t’acostin als teus fills i que mantinguin l’arbre nodrit i oxigenat perquè, malgrat els moments difícils, no s’assequi i continuï vivint amb motivació i alegria.

Les fulles són la part de l’arbre que té més vida i les encarregades de la fotosíntesi i de generar oxigen. Si sense arrels no hi ha arbre, sense fulles tampoc. Als éssers humans ens passa exactament el mateix amb les emocions: sense les emocions no seríem humans. La major part de vegades els adults no sabem gestionar bé les nostres pròpies emocions i moltes situacions amb els fills se’ns escapen de les mans. Quan l’allau ha passat, ens en penedim, ens sentim malament i ens inunda una gran culpabilitat. Això és el que aprendràs a controlar correctament en el capítol «Fulles». A més, estaràs preparat per reconèixer les emocions dels teus fills i ajudar-los a conviure-hi i a valorar-les, i sabràs com actuar quan necessitin expressar-les.

El cinquè i últim capítol fa referència a la capçada, la part on conviuen les diferents formes de vida d’un arbre, i ho han de fer en harmonia. En el capítol «Capçada» veurem com podem adaptar la nostra nova manera d’educar, empàtica, temperada i coherent, al nostre entorn. Estem envoltats de família, amics, veïns, professors…, i normalment cadascú té la seva pròpia experiència i visió. Sovint tendim a deixar de banda el que realment sentim i volem per als nostres fills per fer cas de les opinions dels altres. Aquest capítol ens ajudarà a seguir sempre el nostre cor.

Com pots veure, totes les parts del nostre arbre tenen moltes coses per aportar-te i t’asseguro que, un cop comences a millorar, notes que la vida, la vostra vida, canvia. Amb el pas dels dies, començareu a viure intensament, cohesionats, en equip, i millor, molt millor.

Educar els fills és la feina més perseverant que tenim al davant i en la qual, a més, ens contracten per sempre. O sigui que, tot i que no som perfectes perquè la perfecció no existeix, hem de treballar dia a dia per ser cada vegada més bons pares i, per tant, guiar els nostres fills cap a un futur millor, cap al futur que ells realment volen i mereixen.

Espero que gaudeixis de la lectura tant com jo he gaudit preparant les parts del meu arbre particular, que a partir d’ara deixa de ser meu per esdevenir nostre.

LES MARES MARQUEN LA NOSTRA VIDA

En aquesta nova edició de Guia per a mares i pares que no són perfectes i criatures que no han de ser-ho, i pensant en tots els pares i mares imperfectes que m’han fet costat en aquesta aventura, voldria posar molt d’èmfasi en la necessitat que tots tenim de revisar la nostra infantesa i de fer-ho a partir d’allò que és essencial: la relació amb les nostres mares.

Un dels grans treballs que han de dur a terme les famílies i els professionals que decideixen formar-se amb mi és, sens dubte, recuperar-se de les seves pròpies infàncies, treballar-les, comprendre-les, sincerar-se amb ells mateixos i ser conscients del que van viure i del que van sentir. Només així podran connectar amb les seves filles i els seus fills, empatitzar-hi i comprendre les seves emocions en cada etapa. És una feina que tothom hauria de fer, malgrat que no sempre és agradable i no tothom està preparat per fer-la.

Les persones que inicien aquest treball d’aprofundiment en la infantesa passen per diferents fases. La primera és la de negació. Creuen que les seves infàncies van ser gairebé perfectes, idealitzen els seus pares i mares i pensen que tot el que van fer era en bé dels seus fills, fins i tot els crits, els càstigs, l’abandó emocional, quan els deixaven en solitud o desprotegits, quan no connectaven amb les seves necessitats, quan els comparaven amb els altres o els penjaven una etiqueta… En la fase de negació pensen que els seus pares i mares ho van fer «tan bé com van saber» i, per tant, ni tan sols veuen la necessitat d’emprendre aquest treball de coneixement sobre les seves infàncies.

La segona fase és la de reflexió, quan a poc a poc, meditant, recordant, sincerant-se i enfrontant-se a la realitat, s’adonen que cal treballar-la. No hi ha res de dolent, en això, i no es tracta de buscar culpables, sinó d’aprofundir en el coneixement d’un mateix recapacitant sobre el que vam viure i reconeixent en el nen o la nena que vam ser l’adult que som avui.

La tercera fase és la de l’enuig, quan s’obre la capsa de Pandora i surt tot el que portàvem a dins però no volíem admetre. Hi ha persones que en aquesta fase entren en un estat difícil; no els ve de gust veure els pares i mares, i si ho fan voldrien dir-los tot el que pensen des del rancor. És un estadi que passarà, perquè la rancúnia no serveix de res, només els omple de frustració i els distancia de les mares i els pares.

La quarta fase és la d’acceptació. Aquí ja són conscients del que han viscut, de les coses bones i dolentes que van construir la seva infància i adolescència i, per tant, van construir també la persona que són ara. Tenen clar quines coses volen fer igual amb els seus fills i quines no repetirien mai per no causar-los les mateixes conseqüències que ells arrosseguen. És una fase feliç i temperada, en la qual comencen a conèixer-se de debò i, per tant, veuen la vida d’una altra manera.

L’última fase és la d’estabilització. Amb moments bons i altres de no tan bons, són capaços de dur una vida equilibrada emocionalment, sabent qui van ser i qui són ara, sense rancor, sense culpabilitat, sense pena i sense ira. Perdonant i perdonant-se, sentint agraïment pel simple fet de viure i per tenir fills, als quals podran guiar d’una manera diferent de la que van emprar els seus pares amb ells.

La relació amb la nostra mare

Dins d’aquest camí d’interiorització en les nostres infàncies, la tasca més important és treballar la relació amb les nostres mares. No és que la relació amb els pares sigui menys important, però sí que és diferent. El vincle amb la nostra mare és essencial en la vida dels éssers humans, ja que durant l’estada en l’úter matern i en el mateix moment del naixement vam ser un sol ésser amb ella, dos cossos en un mateix cos, dos cors bategant en un mateix lloc. Pel mer fet d’obtenir la vida gràcies a la nostra mare, la connexió amb ella es manté per sempre.

He tingut ocasió d’ajudar persones que van ser adoptades i van tenir poca relació amb la seva mare biològica. Aquestes persones han de fer un doble treball: el primer, acceptar aquest vincle diferent i de separació amb les seves mares biològiques; el segon, analitzar aquest vincle des que es van conèixer amb les mares adoptives. Això passa també amb persones que han adoptat i, per tant, han d’acceptar que els seus fills tenen una mare biològica, amb la qual existeix aquest fil invisible que els uneix. Han d’aprendre el que suposa per a ells i fins i tot ajudar-los, quan arribi el moment, en aquest procés d’acceptació i de coneixement sobre les seves vides, un treball que han de poder fer també amb elles com a mares.

Si tu, lector o lectora, no has crescut amb la teva mare, i ha estat una àvia o una tieta qui t’ha criat, has de fer aquest treball amb aquesta figura, passant abans pel mateix camí que les persones adoptades: primer acceptar la separació de la mare biològica i després continuar amb la persona que t’ha acompanyat i criat durant la teva infància.

Pot ser que siguis una persona que ja hagis perdut la teva mare. Si és així, t’acompanyo en el sentiment i et recomano que facis aquest treball de totes maneres, intentant no idealitzar la mare morta i indagant el màxim possible en el seu passat i en el teu. Fer-ho et connectarà més amb ella i amb el seu record, et sentiràs reconfortada i amb més capacitat d’afrontar el teu dol o d’equilibrar el teu nou món emocional amb la seva absència.

Per poder fer una anàlisi sobre com va ser la relació amb la teva mare i, en conseqüència, com és la vostra relació actual, és necessari reflexionar sobre una sèrie de qüestions, seguint aquest ordre:

• Saber com va ser la infància de la teva mare: conèixer com van ser la infància i l’adolescència de la teva mare és absolutament revelador. No es tracta de buscar una justificació a la seva forma de comportar-se quan eres infant, ni tampoc de sentir pena per ella ni omplir-te de culpa quan penses com ho va fer de malament a vegades amb tu. Realment, això et serveix per conèixer-la més i entendre-la a la perfecció. Conèixer el seu passat t’ajudarà a empatitzar amb ella, i a entendre el seu comportament envers tu durant la teva infància, a més del present que compartiu actualment. Posar-te en la seva pell t’alleujarà i t’acostarà emocionalment a ella, recuperant confiança i seguretat en tu mateix i en la teva forma d’educar. Per poder fer aquesta recerca, pots tenir converses interessants amb la teva mare, pots parlar amb els seus germans o germanes, amb cosins o altres familiars, així com amb amics de la seva infància i adolescència; també pots mirar fotos, vídeos, roba (tots els elements que t’ajudin a documentar-te)… i observar. És interessant anar-ho anotant tot en un quadern i anar fent a poc a poc un arbre cronològic de la teva mare, per saber d’on vens, conèixer els seus avantpassats i els teus, les seves vides i, sobretot, la vida de la teva mare al costat dels seus familiars més pròxims, a la seva llar (mares, pares, germans, avis...). Tots tenim infància i adolescència i aquesta guia el nostre camí per sempre; comprendre la infància de la teva mare t’ajudarà a comprendre’t a tu mateix, així com a reparar-te de les teves necessitats emocionals no cobertes durant la infància. Pot ser que no puguis parlar amb la teva mare sobre aquest treball i que simplement li diguis que estàs interessat en la seva vida i la seva situació, perquè pot ser que ella no estigui preparada per saber que tot el que va viure va repercutir en el seu passat i en el seu present, i que no pugui enfrontar-se emocionalment a això. Si bé també és possible que fent aquest treball duguis a terme una doble gesta: reparar-te tu de la teva infància i ella de la seva.

• Comprendre com et senties de nen envers la teva mare: una vegada hagis investigat sobre la infància de la teva mare al cent per cent, et sentiràs molt més connectat i empàtic amb ella i així podràs iniciar el teu propi procés no des de la ràbia i la rancúnia, sinó des de la coherència i la sinceritat. Ja no pots canviar el que va ser o no va ser òptim envers la teva persona, però sí que pots acceptar-ho i alliberar-te’n, ja que continua estant en el teu interior. Per ajudar-te en l’autoinvestigació, pots fer-te diferents preguntes que t’ajudaran a saber com vas viure la teva infància i quines emocions i sentiments vas experimentar. Per tant, has de rememorar totes aquestes qüestions; fes primer una lectura ràpida de les següents:

–La teva mare s’ofenia amb facilitat?

–Et criticava i ho continua fent ara, en la teva vida adulta?

–La teva mare era violenta, a vegades, i et solia faltar al respecte?

–Et cuidava amorosament i sense queixar-se?

–Et cridava, et castigava, t’insultava i/o et rebutjava?

–Et comparava constantment amb altres persones o fins i tot amb ella mateixa?

–La teva mare només era amorosa i comprensiva si hi havia gent al davant i fora de casa?

–L’opinió dels altres era molt important per a la teva mare, fins i tot més important que la teva?

–La teva mare solia estar present físicament, però no emocionalment?

–Et menyspreava i, a vegades, t’ignorava?

–Vas arribar a creure que havies de cuidar la teva mare, físicament o emocionalment?

–Tenies la confiança i la llibertat per parlar de les teves emocions més íntimes amb la teva mare?

–Depenies emocionalment de l’opinió i/o l’aprovació de la teva mare per prendre decisions?

–Pensaves que la teva mare era una persona falsa i/o poc sincera?

–Senties empatia per part de la teva mare envers els teus problemes i sentiments?

–Les emocions de la teva mare eren més importants per a ella que les teves?

–Tenies por de la teva mare?

–Vas sentir alguna vegada que tenies la culpa de les emocions de la teva mare (enuig, tristesa, frustració, por…)?

–Només et senties valorat per la teva mare si feies el que ella volia o pensava?

–La teva mare controlava tot el que envoltava la teva vida?

–Solies sentir ràbia i/o frustració que no podies exterioritzar?

–No podies dir que no a la teva mare, fos el que fos allò que et digués?

–Et senties sol, buit i abandonat emocionalment?

–Sovint et senties trist i/o desemparat?

–Et senties estimat per la teva mare? I en l’actualitat?

Ara, quan tinguis temps, contesta per escrit i una per una aquestes preguntes (no cal que sigui en un mateix dia). Per fer-ho, hauràs d’intentar recordar situacions, experiències, contextos, moments…; pren-te el teu temps, ho necessitaràs. Igual que vas fer amb la teva mare, utilitza testimonis, fotos, vídeos, xerrades, roba, records, etc.

El fet de treure-ho tot cap a fora, de veure’t cara a cara amb la teva veritat, pensar en la manera com et senties realment durant els teus primers anys de vida, i els més importants, primer et resultarà dolorós i nostàlgic; després, reparador. Quan contestis les preguntes, valora que les respostes hagin estat honestes i sinceres, que no t’hagis deixat res al tinter per por d’aprofundir i descobrir més coses doloroses o amagades que ja no recordaves o que temies reviure.

Et caldran uns dies, o potser més temps, per tornar a agafar les regnes de la teva vida emocional. Fins ara, si vas viure una infància basada en aquest tipus d’acompanyament incorrecte per part de la teva mare, has mantingut les teves emocions amagades, i ara toca reconstruir-te i saber qui ets i com ets en realitat, i també qui vols ser i com vols ser. Per assolir-ho és imprescindible treballar el punt següent.

• Comprendre com ets ara degut a la teva infància: la relació que tens amb tu mateix i amb els altres, així com la teva pròpia personalitat, depèn, entre d’altres coses, de la relació que vas tenir i tens amb la teva mare. Així com, per descomptat, la forma com et va tractar ella durant la infància i l’adolescència influeix en la manera com avui tractes els teus fills. És important que responguis a aquestes preguntes, primer fes-ne una lectura ràpida:

–Com et sents amb tu mateix? Tens una bona autoestima?

–Ets una persona insegura que necessites l’aprovació d’un altre adult, amb més èmfasi de la teva mare, per prendre decisions?

–Sents que constantment necessites que et cuidin, que et donin amor i afecte?

–Però, al mateix temps, també creus que no mereixes aquest afecte?

–Et sents buit, sol o desgraciat?

–Necessites omplir aquest buit amb altres coses tals com menjar, tenir molts amics superflus, mostrar-te a les xarxes socials, estar sempre fora de casa…?

–Tens pors, ansietats, fòbies i/o addiccions?

–T’afecta el que la teva mare pensa de tu?

–La complaus constantment?

–Et sents malament i culpable perquè no vols estar amb ella, ja que et fa sentir incòmode?

–No vols que els teus fills i filles passin temps amb ella?

–Et fa por estar sol i depens de la teva parella (si en tens)?

–Et comportes amb els teus fills tal com la teva mare ho va fer amb tu?

–O et fa molta por arribar a fer-ho?

–La teva mare et critica?

–Vius constantment perdent els nervis amb els teus fills i filles?

–Per no perdre els nervis amb ells, els acabes perdent amb la teva parella?

–Creus que la teva mare et coneix de debò?

–T’importa més el que aparentes que el que realment sents o necessites?

–Tens la sensació que continues esperant que la teva mare t’aporti el que no et va aportar durant la infància i segueix sense aportar-te ara?

–Tens un nul coneixement i equilibri emocional? Sents frustració, ira, rancor, descontrol, desequilibri... que surten cap a fora, normalment amb els teus fills?

–Tens clars els teus objectius a la vida?

–Ets feliç?

–Si ho ets, què és el que creus que t’ha fet ser-ho realment?

–Si no ho ets, què és el que creus que et falta per ser-ho?

Pren-te els teus dies i el teu temps per respondre a cada pregunta. Respon-les amb sinceritat, honestedat i atenció. Aquest treball et permetrà acceptar com ets avui i també valorar cap a on vols dirigir-te, quines qüestions de la teva vida romanen amagades i val la pena, per tant, treure-les cap a fora i afrontar-les. És en aquest punt on deixes de sentir que poses constantment l’excusa o la justificació típiques: «és que soc així, no canviaré», o «la meva vida és com és, no la puc canviar»…, i t’adones que, per descomptat, pots viure la teva vida d’acord amb els teus principis, idees, sentiments i objectius, i ser més feliç del que ets, estimar-te més, acceptar-te i conèixer-te, i això tindrà un impacte en el teu entorn i en la forma com eduques els teus fills.

Guia per a maresi pares que nosón perfectes icriatures que nohan de ser-ho

ÍNDEX

EDUQUEM DES DEL RESPECTE

LES MARES MARQUEN LA NOSTRA VIDA

La relació amb la nostra mare

Guia per a mares
i pares que no
són perfectes i
criatures que no
han de ser-ho