COL·LECCIÓ L’ILLA ROJA, 5

Els burgesos són sempre els altres

JULES RENARD

Del Diari 1887-1910

Selecció i traducció

Antoni Clapés

La Bisbal d’Empordà, 2016

Crèdits

Edicions Sidillà SL.

Carrer Catalunya, 4

La Bisbal d’Empordà 17100

info@edicionssidilla.cat

Títol original: Journal, de Jules Renard.

© de la selecció, el pròleg i la traducció: Antoni Clapés

© d’aquesta edició: Edicions Sidillà

© Il·lustració de la coberta: Montse Mayol

Disseny: J. Pujadó

Correcció: Xavier Cortadellas

Primera edició: Febrer 2016

Edició e-book: Març 2020

ISBN: 978-84-121569-4-2

Dipòsit legal: GI 184-2016

Tots els drets reservats.

Pròleg

«En Panotxa torna a ell mateix, a la seva

ànima de llebre, on tot és fosc.»

A l’empara de l’aforisme que encapçala el llibre («Els burgesos són sempre els altres») no s’ha pretès en absolut épater el lector, ans al contrari, s’ha volgut donar un títol que compendiés en una sola frase el contingut d’un diari que és, alhora, el reflex d’una vida al servei de l’escriptura i l’autoretrat d’un personatge complex i polièdric —una de les personalitats més destacades de la literatura francesa de finals del segle XIX.

El volum que el lector té a les mans és una selecció de textos de l’immens Journal1 de Jules Renard. Durant vint-i-tres anys —la meitat de la seva vida—, Pierre-Jules Renard va anar construint entre 1886 i 1910 aquesta obra monumental que va continuar fins pocs dies abans de morir. Vint-i-tres anys de la vida d’un escriptor: una panoràmica de la metamorfosi personal i dels canvis socials d’un país, de la seva cultura, moral i costums, que queden reflectits en més d’un miler de pàgines d’una escriptura clara, precisa i transparent (l’estil) de qui ha esdevingut ja un clàssic, entès, cada vegada més, com un contemporani.

Aquesta és l’obsessió —crec que podem dir-ne així— del Renard escriptor: trobar el to de la frase, la severa musicalitat, els mots exactes i precisos que han de trenar el text i que, més endavant, han de corprendre el lector: «Sóc un escriptor al qual només el gust per la perfecció impedeix ser gran». La dèria ja ens és avisada des de la primera anotació del Journal: «La frase pesant, i com carregada de fluids elèctrics, de Baudelaire»2. Sartre el va treure de l’oblit l’any 1944 en col·locar-lo en els orígens de la literatura del segle XX. Afirmava que el Journal és «lacònicament xerraire.»

Renard va ser poc viatger, repartia la seva vida entre París («Afegiu dues lletres a París: és el Paradís») i la Nièvre. El món urbà (la «belle vie») i el món rural (el tedi, la natura). En cap dels dos, però, no se sentia realment bé. Quan residia a la capital figurava ser un campagnard desplaçat; quan retornava a Chitry era l’esnob parisenc que detestava la ignorància dels seus conciutadans3. Tant en un lloc com en l’altre, Renard vivia en un esplín devastador. Un dels seus contemporanis deia que en ell convivien dues ànimes d’una mateixa persona: Chitry i Guitry4, el pagès i el dandi parisenc. El Journal ens dóna l’ocasió de conèixer a bastament ambdós aspectes, l’activitat capitalina ben coneguda, i l’altra, menys coneguda —encara que a Pèl de panotxa5 ens en fes un retrat precís.

La vida de París és retratada amb minuciositat. Els anys de la «belle époque», del desenfrè, de les modernitats i dels invents, del positivisme, de l’inici de la capitalitat mundial de la ciutat es veuen ressenyats per la mirada àcida de Renard. També la roïnesa moral del món dels escriptors, amb les seves miserables maniobres per triomfar. En els banquets, en els assaigs teatrals, en les trobades ocasionals pels carrers elegants... és on hi ha realment el verí Renard. Va tenir el bon gust, o el bon ull, d’admirar els seus coetanis més interessants: Mallarmé, Maupassant, Flaubert, Hugo —i de menystenir-ne tota la resta6.

La poesia va ocupar un lloc més que modest en la vida de Renard. La seva escriptura poètica va fer un gran salt quan va abandonar la mètrica i va començar a qüestionar-se quin era l’objecte mateix de la poesia —després dels poemes en vers rimat i de caire postromàntic de Les Roses, una plaquette publicada pel seu compte al 1887. Escrivia: «El vers sempre és una mica la gàbia del pensament», o «Poesies: un bell títol per a un llibre de prosa». Adoptant la prosa poètica —i, encara, tota una poètica del despullament («Seria bonic, un llibre tot nu! Títol: Tot nu.»)— va esdevenir un preclar precedent de la modernitat —no solament per la seva devoció per Mallarmé— perquè començava a estendre’s la idea que el poema ha de ser una creació de l’esperit que enclou el misteri, i no una còpia de la realitat: «Què s’ha d’entendre d’un vers? Res, absolutament res.»

Però el gran tema de l‘escriptura de Renard és la cerca obsessiva de la seva identitat en el marc del conflicte familiar. Si a Pèl de panotxa va plasmar la seva dolorosa infantesa i la pèssima relació familiar en què va crèixer (el conflicte entre els pares, i especialment el conflicte entre la mare i ell), és al Journal on trobem les claus que expliquen les causes d’aquesta insòlita guerra soterrada i permanent entre mare i fill. El pare se suïcidarà d’un tret al pit, i la mare morirà d’una dubtosa caiguda en un pou. Arreu notem les ferides, les absències, el desencís de la vida familiar viscuda. A mesura que el diari avança, veiem l’odi amb què Renard parla de la seva mare, i com aquest odi amaga un complex edípic: «La meva mare, de la qual només parlo aterrit, m’inflamava. I aquest foc encara em recorre les venes. De dia dorm, però a la nit es desvetlla i tinc somnis esgarrifosos. Davant del senyor Lepic, que llegeix el diari sense ni mirar-nos, la mare se m’ofereix i la penetro i m’endinso en aquest sexe del qual vaig sortir. El cap em desapareix en la seva boca. És un plaer infernal. Quin despertar, l’endemà, més dolorós: estaré trist tot el dia! De seguida tornem a ser enemics.»

La figura de Renard és massa complexa per reduir-la a l’estereotip d’escriptor irònic, humorístic o àcid —segons com es vulgui— amb què se sol identificar. Tots tres adjectius li són aplicables, però Renard va ser un home complex, temerós (la seva por a les tempestes era monumental!), contradictori, gelós, tendre, compromès, misogin, pedant, anticlerical, mandrós o, com diu Claude Barousse, «un mixte singulier de Hamlet et don Quichotte». Renard és algú que va «néixer per a l’èxit en el periodisme, la glòria quotidiana, la literatura abundant: la lectura dels grans escriptors ho ha canviat tot. D’aquí prové la desgràcia de la meva vida.»

Ramón Gómez de la Serna, bon coneixedor i divulgador de Renard, deia que la seva obra oscil·la «entre lo evidente y lo inverosímil, entre lo superficial y el abismo, entre lo grosero y lo extraordinario, entre el circo y la muerte.»

El Journal esdevé un llibre in-finit: sempre obert, sempre futur. Les instantànies poètiques esdevenen una mena d’objectes poètics purs. També el podem llegir com un gran puzzle inacabat, una novel·la inconclusa, oberta —que podem abordar en qualsevol ordre— la intensitat de la qual consisteix en el seu mateix caràcter fragmentari.

El criteri bàsic que ha guiat la tria ha estat mostrar els fragments més personals de Renard —com a persona: és a dir, com a «home de lletres»— i la seva escriptura. No hem volgut, simplement, fer un aplec d’aforismes brillants, sinó atansar al lector català el retrat que el mateix Renard va fer(-se) en el Journal. Hem escollit opinions sobre personatges amb els quals va tenir relació i que poden ser propers al lector: Sarah Bernhardt, Oscar Wilde, Verlaine, Mallarmé, Valéry, Marcel Schwob, Rostand, Rodin, Cézanne, Monet, Renoir, etc. Hem negligit fragments que per al lector català d’avui no tenen gaire interès i hem procurat no haver de fer gaires notes explicatives.

Quant a la traducció, s’ha procurat una màxima fidelitat a l’original: l’arquitectura de l’escriptura de Renard és molt precisa, i cal respectar la respiració de la frase, les repeticions, el sistema de comes, els canvis de temps verbals dins d’un mateix fragment i les giragonses que l’autor fa, sense perdre mai el sentit del text.

Chateaubriand va escriure que «J’ai mis à composer ces Mémoires une prédilection toute paternelle; je désirerais pouvoir ressusciter à l’heure des fantômes pour en corriger la épreuves». Potser també Renard va escriure la seva monumental obra per alliberar-se del fantasma del Pèl de Panotxa que no va deixar mai de ser.

Tant de bo que el volum que el lector té a les mans esdevingui la porta d’entrada a la lectura integral del Journal: no sabríem ni podríem desitjar res millor.

Antoni Clapés

Gener de 2016

---

Notícia biogràfica de Jules Renard

1864

El 22 de febrer, neix a Chalons-sur-Maine (Mayenne), Pierre-Jules Renard, fills de François Renard, contratista d’obra pública, i Anne-Rosa Colin. Aquest matrimoni va tenir quatre fills: Amélie (que va morir essent un bebè), Amélie (un altre cop), Maurice i Jules.

1866- 1875

La família Renard s’intal·la a Chitry-les-Mines (Nièvre), on el pare serà l’alcalde. Infantesa poc feliç de Jules: comença a dibuixar els personatges del que serà Poil de Carotte. Els seus pares seran el model dels Lepic. Cursa la primària al poble.

1876-1881

Estudis secundaris a Nevers, com a intern a la Institució Saint-Louis. A l’octubre de 1881 arriba a París, on segueix un curs de Retòrica. Comença a escriure.

1883-1885

Renuncia a preparar l’ingrés a l’École Normale Supérieure. Comença a esbossar novel·les. Escriu articles. Fa un any de servei militar.

1886-1887

Publica el poema Les Roses, pel seu compte. Dificultats econòmiques; cerca d’un guanyapà. Primeres anotacions al Journal (1887), que continuarà sense interrupció fins a la seva mort.

1888

A l’abril es casa amb Marie Morneau («Marinette»). S’instal·len a rue du Rocher 44, vora el parc Monceau. Publica, també a càrrec seu, el recull de contes Crime de village, que dedica al seu pare.

1889

El matrimoni es trasllada a Chitry. Naixement del primer fill, Jean-François («Fantec»). Fundació del Mercure de France: Renard n’esdevé l’accionista més important.

1890-1893

Renard treballa en L’Écornifleur, que publica l’any següent, i que té una bona acollida. Comença a relacionar-se amb Schwob, Capus, Antoine, Daudet, Saint-Pol Roux, Claudel. Coneix Verlaine i Rodin. Al 1892 neix la filla, Julie-Marie («Baïe»). Publica La lanterne sourde i Coquecigrues.

1894

Publica Poil de Carotte. Gran èxit de crítica.

1895

La família lloga una casa vora Chitry que Renard bateja com «La Gloriette». Amistat amb Rostand, Guitry i Sarah Bernhardt. Estrena La Demande a l’Odéon.

1896

Assisteix a l’enterrament de Verlaine. Publica les Histoires naturelles a Flammarion.

1897

Suïcidi del pare de Renard. Estrena Le plaisir de rompre, amb gran èxit.

1898

Renard pren partit per Dreyfus, defensant Zola.

1899

Reedició de les Histoires naturelles, il·lustrades per Toulouse-Lautrec. Renard treballa en l’adaptació teatral de Poil de Carotte.

1900

Mor el seu germà Maurice. Estrena i triomf de Poil de Carotte al Théâtre Antoine. Rep la Legió d’Honor.

1901-1906

Le plaisir de rompre s’estrena a la Comédie Française. Renard està cada vegada més absorbit pel teatre. Trobada amb Jaurès. Elegit alcalde de Chitry (1904). Bonnard il·lustra una nova edició de les Histoires naturelles. Gran activitat com a conferenciant i articulista. Participa en la Lliga dels drets de l’home.

1907-1909

Elegit membre de l’Acadèmia Goncourt. Publicació de Nos frères farouches – Ragotte. Mort de la mare (1909). Estrena de l’anticlerical La bigote. Primers símptomes d’arterioesclerosi.

1910

La salut de Renard empitjora. El 6 d’abril fa la darrera anotació (molt irònica) del Journal.

Jules Renard mor el 22 de maig, a París, a la rue du Rocher 44. Funerals civils a Chitry.

1925-1927

Publicació de les Œuvres complètes en 17 volums, dels quals de l’XI al XV constitueixen el Journal.

1887

[SENSE DATA]

La frase pesant, i com carregada de fluids elèctrics, de Baudelaire.

___

Un ocell embolcallat de boirina, com si retornés trossos de núvol esqueixats a cops de bec.

___

El talent és una qüestió de quantitat. El talent no consisteix a escriure una pàgina, sinó tres-centes. No hi ha cap novel·la que una intel·ligència mitjana no pugui concebre, cap frase tan bella que un principiant no pugui construir. Cal alçar la ploma, reglar el paper, omplir-lo pacientment. Els forts no dubten. S’entaulen, suaran. Aniran fins al final. Exhauriran la tinta, gastaran el paper. És l’única diferència entre els homes de talent i els covards, que mai no començaran. En literatura només compten els coratjosos. Els genis són els més forts, els que s’escarrassen divuit hores al dia, infatigablement. La glòria és un esforç constant.

___

Estem cansats d’haver segat tants desitjos en el bell camp del nostre amor.

20 DE JUNY

La nostàlgia que sentim de països desconeguts potser només és el record de regions que hem visitat en altres vides.

22 DE JULIOL

Mai no em sento prou madur per escriure una obra forta. Aparentment, espero caure a trossos.

4 D’AGOST

Entre Ronsard i André Chénier (un altre cop André Chénier!...) cerquem en va un poeta. No dic un rimador, un versificador, un que enfili mots, sinó un poeta. Ni un! Diem poesia a una creació per la imatge i el somni.

9 D’AGOST

Crancs: còdols que caminen.

13 D’OCTUBRE

Les dents li petaven: aplaudien el drama del seu cervell.

15 D’OCTUBRE

Es tractaria de ser un home que pogués vantar-se de no haver mirat mai la portalada de Notre-Dame i de no haver posat mai els peus a l’Opéra.

21 D’OCTUBRE

No deixar-se entabanar pels rostres altius i silenciosos: aquests són els tímids.

___

Elevar les fleques a la categoria d’institució nacional: pa gratuït i obligatori.

23 D’OCTUBRE

Hi ha en mi una necessitat gairebé incessant de dir mal dels altres i una gran indiferència a fer-los-en.

27 D’OCTUBRE

El vent estenia la pluja gairebé horitzontalment, com espigues de blat.

31 D’OCTUBRE

Sovint tenim ganes de canviar la família natural per una família literària triada i poder dir a l’autor d’una pàgina commovedora: Germà.

1 DE NOVEMBRE

La por de la vida. De la mateixa manera que m’impressionen les petites coses, em pregunto quins dolors em reserva l’avenir.

2 DE NOVEMBRE

Si em vinguessis a abraçar mentre llegeixo un sonet de Baudelaire seria capaç de no interrompre’m, i si m’anunciessin la mort del pare entre dues estrofes d’Hugo, llavors diria: Espereu-vos!

14 DE NOVEMBRE

De vegades tot el que m’envolta em sembla tan deixatat, tan trèmul, tan poc sòlid, que m’imagino que aquest món d’aquí no és més que el miratge d’un món futur, la seva projecció. Em sembla que encara som lluny del bosc i que, per més que l’ombra dels grans arbres ja ens embolcalli, encara ens resta molt de camí per fer, sota el fullatge.

24 DE NOVEMBRE

Això, un poeta? Si el refusarien en un concurs d’acròstics!

27 DE DESEMBRE

El treball pensa, la peresa somia.

Ella té una manera molt dolenta de ser bona.

1888

9 D’OCTUBRE

He rebut una carta del pare que m’ha entristit. Ni un mot sobre Crime de village7. Una vanitat més a la qual hauré de renunciar.

15 DE NOVEMBRE

Un amic s’assembla a un vestit. Cal treure-se’l abans que no estigui gastat. Si no, serà ell qui ens abandoni.

23 DE NOVEMBRE

No seràs res. Per més que facis, no seràs res. Comprens els més grans poetes, els prosistes més profunds, però, per més que es pretengui que comprendre és igualar, els seràs tan poc comparable com un ínfim nan pugui ser-ho amb un gegant.

No seràs res. Plora, enrabia’t, agafa’t el cap entre les mans, espera, desespera, reprèn la tasca, empeny la teva roca. No seràs res.

29 DE DESEMBRE

Quants no han volgut suïcidar-se i s’han conformat a esquinçar la seva fotografia!

---