Quatre

Quan anaves a la piscina, t’havies de dutxar. Era una de les normes. Sí, normes. Odiava dutxar-me amb altres nois. No ho sé, és que no m’agradava. A alguns nois els agradava xerrar molt, com si fos el més normal del món, estar a la dutxa amb una colla de nois parlant del professor a qui no podies ni veure o de l’última pel·li que havies vist o de la noia amb qui volies que passés alguna cosa. Jo no, jo no tenia res a dir. No era el meu fort.

Vaig caminar fins a la piscina, em vaig asseure a la part poc fonda i vaig ficar els peus a l’aigua.

Què fas en una piscina quan no saps nedar? Aprendre’n. Suposo que aquesta és la resposta. Jo havia aconseguit ensenyar el meu cos a flotar a l’aigua. D’alguna manera, havia topat amb algun principi de la física. I el millor de tot és que havia fet el descobriment tot sol.

Jo tot sol. Estava enamorat d’aquesta frase. No era gaire bo demanant ajuda, un mal hàbit heretat del pare. I, en qualsevol cas, els monitors de natació, que es feien dir socorristes, eren uns merdes. No tenien cap interès per ensenyar a nedar a un pocapena esquifit de quinze anys com jo. Estaven molt més interessats en les noies amb pits acabats d’estrenar. Estaven obsessionats amb els pits, la veritat. Una vegada vaig sentir que un socorrista li deia a un altre socorrista, quan se suposava que havia d’estar vigilant un grup de nens petits:

–Una noia és com un arbre ple de fulles. L’únic que vols és enfilar-te a l’arbre i arrencar-les totes.

L’altre noi va riure.

–Que burro.

–No, soc poeta –va dir–. Un poeta del cos.

I llavors tots dos van esclatar a riure.

Sí, segur, eren Walt Whitman en potència, tots dos. A veure, el cas era que no m’interessava gaire passar l’estona amb una colla de nois. Vull dir que amb ells em sentia molt incòmode. No sé exactament per què. És només que, no ho sé, no hi encaixava. Crec que m’avergonyia molt, ser un noi. I em deprimia de debò que existís una possibilitat clara de créixer i acabar convertint-me en un d’aquells imbècils. Una noia era com un arbre? Sí, mira, i un noi és tan llest com un tros de fusta morta infestada de termites. La mare hauria dit que només estaven passant una fase. Que aviat recuperarien el cervell. Segur que sí.

Potser la vida era només una sèrie de fases (una fase darrere l’altra darrere l’altra). Potser, en un parell d’anys, jo també estaria passant per la mateixa fase que els socorristes de divuit anys. Tampoc és que cregués del tot en la teoria de les fases de la meva mare. No em semblava una explicació, més aviat em semblava una excusa. No crec que la mare entengués del tot el món dels nois. No l’entenia ni jo, i jo era un noi.

Tenia la sensació que hi havia alguna cosa que no funcionava, amb mi. Suposo que era un misteri fins i tot per a mi mateix. Quina merda. Tenia problemes greus.

Una cosa quedava clara: de cap de les maneres pensava demanar a cap d’aquells idiotes que m’ajudés amb la natació. Valia més estar sol i deprimit. Valia més ofegar-se.

Així que vaig continuar aïllat i mig flotant a la piscina. Tampoc és que m’ho estigués passant bé.

Llavors va ser quan li vaig sentir la veu, una mica estrident:

–Et puc ensenyar a nedar.

Vaig moure el cul fins al racó de la piscina i em vaig posar dret dins l’aigua, amb els ulls mig tancats, enlluernat pel sol. Ell es va asseure a la vora de la piscina. El vaig mirar amb recel. Si un paio s’estava oferint per ensenyar-me a nedar, era evident que no tenia amics. Dos paios sense amics? Allò prometia.

Jo tenia una norma segons la qual era preferible avorrir-se sol que avorrir-se amb algú altre. Vivia bastant d’acord amb aquesta norma. Potser és per això que no tenia amics.

Em mirava. Com esperant. I llavors va tornar a dir:

–Et puc ensenyar a nedar, si vols.

En certa manera, m’agradava la seva veu. Sonava com si estigués refredat, no ho sé, com si estigués a punt de quedar-se afònic.

–Parles estrany –vaig dir-li.

–Al·lèrgies –va dir ell.

–A què ets al·lèrgic?

–A l’aire. –Això em va fer riure.

–Em dic Dante –va dir. Això encara em va fer riure més.

–Perdona –vaig dir.

–No passa res. La gent sempre se’n riu, del meu nom.

–No, no –vaig dir jo–. Passa que jo em dic Aristòtil.

Se li van il·luminar els ulls. Estava disposat a escoltar cada paraula que li digués.

–Aristòtil –vaig repetir.

Llavors tots dos vam embogir una mica. De riure.

–El meu pare és professor d’anglès –va dir.

–Almenys tu tens una excusa. El meu és carter. Aristòtil, el meu avi se’n deia.

I llavors vaig pronunciar el nom del meu avi amb aquest accent formal mexicà:

–Aristótiles. I el meu primer nom és Àngel. –I llavors ho vaig pronunciar en castellà.– Ángel.

–Et dius Àngel Aristòtil?

–Sí. Aquest és el meu nom sencer.

Vam tornar a riure. No podíem parar. Em preguntava de què rèiem. Només dels nostres noms? Rèiem perquè estàvem alleujats? O feliços? Riure era un altre dels misteris de la vida.

–Abans em presentava com a Dan. Vull dir que, a veure, només m’estalviava de dir dues lletres. Però vaig deixar de fer-ho. No era honest. I de tota manera, sempre em descobrien. I em sentia com un mentider i un idiota. Estava avergonyit de mi mateix per estar avergonyit de mi mateix. No m’agrada sentir-me així. –Va arronsar-se d’espatlles.

–A mi tothom em diu Ari –vaig dir.

–Encantat de coneixe’t, Ari.

Em va agradar la manera com va dir «Encantat de coneixe’t,

Ari». Com si ho pensés de veritat.

–D’acord –vaig dir–, ensenya’m a nedar.

Suposo que ho vaig dir com si li estigués fent un favor. Ell, o no se’n va adonar o no li va importar.

En Dante era un professor molt estricte. Era molt bon nedador. Entenia com anaven els moviments de braços i cames, i la respiració, entenia com funcionava un cos mentre era dins l’aigua. Adorava l’aigua, la respectava. N’entenia la bellesa i els perills. Parlava de la natació com si fos una manera de viure. Tenia quinze anys. Qui era aquest paio? Semblava fràgil, però no ho era. Era disciplinat i dur i culte i no es feia l’estúpid ni volia ser com els altres. No era gens així.

Era divertit, centrat i intens. Vull dir que podria ser intens. I no tenia cap malícia. Jo no entenia com podies viure en un món pervers i que no se’t contagiés cap maldat. Com podia un noi viure sense ni mica de malícia?

En Dante es va convertir en un misteri més en un univers ple de misteris.

Durant tot aquell estiu, vam nedar i llegir còmics i llegir llibres i discutir les nostres lectures. En Dante tenia tots els còmics vells de Superman del seu pare. Li encantaven. També li agradaven els d’Archie i Veronica. Jo detestava aquella merda.

–No és cap merda –deia ell.

A mi m’agradaven Batman, Spider-Man, i l’Increïble Hulk.

–Massa foscos –deia en Dante.

–I ho dius tu, que t’encanta El cor de les tenebres de Conrad.

–És diferent –va dir–. Conrad feia literatura.

Jo sempre defensava que els còmics també eren literatura. Però la literatura era un tema molt seriós per a en Dante. No recordo haver guanyat mai cap discussió amb ell. Ell era més bon polemista. També era més bon lector. Em vaig llegir el llibre de Conrad per ell. Quan me’l vaig acabar, li vaig dir que no m’havia agradat gens.

–Excepte –vaig dir– que és veritat. El món és un lloc fosc. Conrad té raó en això.

–Potser ho és el teu món, Ari, però el meu no.

–Esclar, esclar –vaig dir jo.

–Esclar, esclar –va dir ell.

La veritat és que vaig mentir. El llibre em va encantar. Vaig pensar que era la cosa més bonica que havia llegit mai. Quan el meu pare va veure què estava llegint, em va dir que era un dels seus llibres preferits. Volia preguntar-li si l’havia llegit abans o després de lluitar al Vietnam. No era bona idea fer preguntes al meu pare. No les contestava mai.

Em feia la impressió que en Dante llegia perquè li agradava llegir. Jo, en canvi, llegia perquè no tenia res més a fer. Ell analitzava les coses. Jo només les llegia. Tenia la sensació que jo havia de buscar més paraules al diccionari que ell.

Jo era més fosc que ell. I no parlo només del color de la pell. Em va dir que tenia una visió tràgica de la vida:

–Per això t’agrada Spider-Man.

–Només soc més mexicà –vaig dir-li–. Els mexicans són gent tràgica.

–Potser sí –va dir ell.

–Tu ets un americà optimista.

–Això és un insult?

–Podria ser-ho –vaig dir.

Vam riure. Sempre rèiem.

No ens assemblàvem, en Dante i jo. Però teníem unes quantes coses en comú. Per començar, cap dels dos teníem permís per mirar la televisió durant el dia. Als nostres pares no els agradaven els efectes de la televisió en la ment d’un nen. Tots dos havíem crescut amb sermons que deien més o menys això: «Ets un nen! Surt al carrer i fes alguna cosa! Hi ha tot un món allà fora, esperant-te...».

En Dante i jo érem els dos últims nois a Amèrica que havien crescut sense tele. Un dia em va preguntar:

–Creus que els nostres pares tenen raó, que hi ha tot un món allà fora esperant-nos?

–Ho dubto –vaig dir.

Va riure.

Llavors vaig tenir aquesta idea:

–Pugem al bus i anem a veure què hi ha allà fora, va.

En Dante va somriure. A tots dos ens encantava fer voltes en bus. De vegades ens hi estàvem tota la tarda. Vaig dir a en Dante:

–La gent rica no puja a l’autobús.

–Per això ens agrada.

–Potser sí –vaig dir jo–. Que som pobres, nosaltres?

–No. –Llavors va somriure.– Si marxéssim de casa, tots dos seríem pobres.

Vaig pensar que era una cosa molt interessant de dir.

–Ho faries? –vaig dir–. Escapar-te?

–No.

–Per què no?

–Vols que t’expliqui un secret?

–I tant.

–Els meus pares em flipen.

Això sí que em va fer somriure. No havia sentit mai ningú que digués això sobre els seus pares. Vull dir que a ningú li flipaven els seus pares. Excepte a en Dante.

I després em va xiuxiuejar a l’orella:

–Aquesta senyora de dos seients davant nostre. Em sembla que està tenint una aventura.

–Com ho saps? –vaig xiuxiuejar jo.

–S’ha tret l’anell de matrimoni quan pujava al bus.

Vaig fer que sí amb el cap i vaig somriure.

Ens inventàvem històries sobre els altres passatgers del bus.

I, tant per tant, potser ells també n’escrivien sobre nosaltres.

Jo no havia tingut mai una relació gaire estreta amb ningú. Era bastant solitari. Havia jugat a bàsquet i beisbol; vaig fer de llobató i vaig provar l’escoltisme, però sempre mantenia les distàncies amb els altres nois. No sentia que formés part del seu món.

Nois. Me’ls mirava. Els estudiava.

Al final, la majoria dels nois que m’envoltaven no em semblaven gaire interessants. De fet, em tiraven molt enrere.

Potser jo era una mica arrogant. No crec que fos millor que ells. Però no entenia com parlar-los, com ser jo mateix quan estava amb ells. Quan estava amb altres nois, no em sentia més llest. Quan estava amb altres nois em sentia estúpid i incompetent. Era com si tots pertanyessin a un club del qual jo no era membre.

–Prova-ho un any –em va dir el pare.

El pare sabia que de vegades m’agradava barallar-me. Sempre em sermonejava sobre la violència física. Intentava que no m’ajuntés amb les quadrilles conflictives de l’escola. Intentava que no em convertís en el meu germà, que va acabar a la presó. Així que, per culpa del meu germà, que ni tan sols existia per a nosaltres, jo havia de ser un bon escolta. Quina merda. Per què jo havia de ser un bon noi només perquè ja hi havia un mala peça a la família? Detestava la manera que tenien els meus pares de comparar-nos.

Vaig complaure el pare. Ho vaig provar durant un any. Ho odiava, excepte aprendre a fer reanimació cardiopulmonar. A veure, no m’agradava gens haver de respirar dintre la boca d’algú altre. Em posava els pèls de punta, la veritat. Però per algun motiu tot plegat em fascinava, com podies fer que un cor tornés a funcionar. No n’acabava d’entendre la ciència. Però tan aviat com vaig obtenir una insígnia per haver après a ressuscitar algú, ho vaig deixar. Vaig tornar a casa i li vaig donar la insígnia al pare.

–Crec que t’estàs equivocant –va dir només.

No acabaré fotut a la garjola. Això és el que li volia dir jo. En canvi, només vaig fanfarronejar:

–Si m’hi fas tornar, et juro que començaré a fumar herba. El pare em va fer una mirada estranya.

–És la teva vida –va dir.

Com si ho fos de veritat. I una altra cosa sobre el meu pare: ell no em sermonejava mai. No de debò. La qual cosa m’emprenyava. No era una mala persona. I no tenia mal caràcter. Parlava amb frases curtes: «És la teva vida». «Prova-ho». «Segur que vols fer això?». Per què no parlava i prou? Com se suposava que l’havia de conèixer més, si no m’ho permetia? Odiava aquesta situació.

Les coses m’anaven prou bé. Tenia amics a l’escola. Més o menys. No era extremament popular. Com havia de ser-ho? Per ser extremament popular havies de fer creure a la gent que eres divertit i interessant. I jo no era precisament un hipòcrita.

Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar l’estona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.

En realitat, suposo que tampoc m’anava tan malament. Potser ningú no m’estimava, però tampoc era el típic nen que tothom odiava.

Era bo barallant-me. Per això la gent em deixava en pau.

Era sobretot invisible. Crec que ja m’estava bé.

I llavors va aparèixer en Dante.