Rebecca Solnit
Escriptora, historiadora i activista, ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art, política i història cultural. Publica habitualment a The Guardian i Harper’s Magazine. L’any 2010 Reader Magazine va dir que era «una de les 25 visionàries que estan canviant el món».
Angle Editorial n’ha publicat Els homes m’expliquen coses (2016, dues edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones, Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític, i La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones.
En aquest llibre Rebecca Solnit explora les diverses maneres que tenim de perdre’ns, tant físicament com mentalment, el poder espiritual del vagareig en la natura i el valor inestimable de gosar endinsar-nos en allò que ens és desconegut: en definitiva, ser capaços de mudar o abandonar el nostre lloc habitual al món. De vegades cal perdre’ns per trobar alguna cosa que no sabíem que existia i que, sovint, necessitàvem. Buscant en episodis significatius de la seva vida, Solnit enfila històries fascinants sobre pèrdues i descobriments, i ens narra les seves singulars trobades amb tortugues, monjos, deserts, músics punks, exploradors... El resultat és un viatge de descobriment, profund i estimulant, que estableix relacions insospitades i reveladores.
Ens perdem quan no sabem on som (com els exploradors i els aventurers, per exemple); ens sentim perduts quan no tenim una guia o un sentit per a la nostra vida. Amb la seva escriptura serpentejant i captivadora Solnit és capaç de relligar aquests dos significats: estar perdut esdevé l’oportunitat per crear noves connexions amb els llocs i les persones, per ampliar el mapa del món que coneixem.
«Una captivadora barreja de memòries personals, especulacions filosòfiques, coneixements sobre la natura, història cultural i crítica d’art. Un llibre que us permetrà passejar per rutes de pensament estranyament fructíferes.» — Los Angeles Times
«Un recull totalment sublim.» — Brainpickings.org
«El llibre més personal d’aquesta escriptora indispensable.» — San Francisco Chronicle
«Cadascun dels assajos acaba teixit a la resta per un fil continu: la idea de perdre’s en un sentit espacial, mental o espiritual per tal de transcendir.» — 20 minutos
«Perdre’s és més que aïllar-se en algun punt geogràfic, implica també alliberar-se de les rutines i escapar del productivisme.» — Antonio Ortí, La Vanguardia
«El que ens aporten aquestes pàgines és tant la materialitat d’estar perdut com el sentit espiritual inherent a endinsar-se en allò desconegut. Una porta oberta a les grans qüestions existencials.» — Bernabé Sarabia, El Cultural
«Solnit recorda els avantatges de sortir-se del camí traçat i passejar per territoris que no apareixen als mapes, tant en sentit literal com figurat. [...] Descriu el fet de perdre’s com un gest polític, ja que permet desenvolupar la independència, l’instint de supervivència, el sentit de l’orientació i el potencial de la imaginació.» — Álex Vicente, El País
EL FIL D’ARIADNA
118
Amb el suport de
Títol original:
A Field Guide to Getting Lost
© 2005 Rebecca Solnit
© 2020 Josep Alemany Castells, per la traducció
© Martin-dm, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: octubre de 2020
ISBN: 978-84-18197-35-2
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
La porta oberta
El blau de la distància
Garlandes de margaridoies
El blau de la distància
Punk entre ruïnes
El blau de la distància
Dues puntes de fletxa
El blau de la distància
Una casa i la seva història
Fonts
La primera vegada que em vaig emborratxar va ser amb el vi d’Elies. Jo tenia uns vuit anys. Celebràvem la Pasqua jueva, que commemora la fugida d’Egipte i invita el profeta a venir a casa. Jo estava asseguda a la taula dels grans perquè, quan s’ajuntaven els meus pares i l’altra parella, en total hi havia cinc nens i una nena, jo, i els adults havien decidit que era millor que m’ignorés la seva generació que no pas la meva. Un escampall de copes, plats, safates, coberts de plata i espelmes tapava gairebé del tot les estovalles, vermelles i taronges. Com que estaven l’una al costat de l’altre, vaig confondre la copa de tija curta destinada al profeta amb el meu gotet de vi dolç de color robí i me la vaig beure. Quan la meva mare per fi se’n va adonar, vaig fer tentines i vaig insinuar un somriure, però, com que va fer cara d’enfadada, vaig imitar la sobrietat en comptes de l’embriaguesa.
La meva mare era catòlica no practicant i l’altra dona havia estat protestant, però els seus marits eren jueus i elles, pensant en els fills, consideraven que valia més conservar la tradició. Per això a la taula hi havia la copa de vi d’Elies. Segons algunes versions, el profeta tornarà a la terra al final dels temps i donarà resposta a totes les preguntes fins llavors no contestades. Segons altres versions, volta per la terra cobert de parracs i respon a les preguntes dels entesos. No sé si seguíem els altres detalls de la tradició i deixàvem una porta oberta perquè entrés, però em puc imaginar la porta principal de color taronja oberta a l’aire fresc de la nit de primavera, o bé una de les portes vidrieres corredisses que donaven al jardí interior d’aquella casa semblant a un ranxo, situada en una petita vall. Normalment tancàvem les portes amb clau i pany, encara que al nostre carrer, a l’extrem nord del comtat, no hi apareixia res d’inesperat tret d’algun animal salvatge —cérvols que de bon matí donaven copets a l’asfalt amb les potes, ossos rentadors i mofetes que s’amagaven en els matolls—. Deixar la porta oberta a la nit, a les profecies i a la fi dels temps hauria estat una transgressió apassionant de la rutina diària. No recordo a què em va obrir la porta el vi, potser a un distanciament més agradable de la conversa que continuava damunt meu, a una sensació de lleugeresa enmig de la gravetat de sobte esdevinguda tangible per al meu petit cos col·locat en aquest planeta de dimensions mitjanes.
Deixa la porta oberta a l’inconegut, la porta que dona a la foscor, d’on venen les coses més importants. Tu també has vingut d’allà i hi tornaràs. Fa tres anys, quan donava classe en un taller a les muntanyes Rocalloses, una alumna va citar una frase que, segons ella, era del filòsof presocràtic Menó: «Com et posaràs a buscar allò que desconeixes i sense saber res de la seva naturalesa?». La vaig copiar i d’ençà de llavors la tinc sempre present. Aquella alumna feia grans fotos transparents de nedadors sota l’aigua i les penjava del sostre perquè la llum les travessés. Així, si caminaves entre elles, les ombres dels nedadors es desplaçaven pel teu cos en un espai que semblava aquàtic i misteriós. La pregunta que va portar l’alumna planteja, a parer meu, qüestions essencials de la vida. Les coses que desitgem són transformadores i no sabem, o bé tan sols ens pensem que sabem, el que hi ha a l’altra banda de la transformació. L’amor, la saviesa, la gràcia, la inspiració: com ens podem posar a buscar coses que, en certa manera, desplacen les fronteres del jo cap a territoris desconeguts i ens converteixen en altres persones?
Evidentment, els artistes de tota mena es dediquen a buscar l’inconegut, la idea, la forma i la narració que encara no ha arribat. La feina dels artistes consisteix a obrir portes i invitar a entrar les profecies, el que és desconegut i el que és estrany, d’on provenen les seves obres, encara que la seva arribada marqui l’inici del procés, llarg i disciplinat, per fer-se seu tot això. També els científics, com va remarcar una vegada J. Robert Oppenheimer, «viuen sempre “al caire del misteri”, a la frontera de l’inconegut». Ells, però, transformen l’inconegut en conegut, ho capturen com pescadors; els artistes, en canvi, ens endinsen en aquest mar fosc.
Edgar Allan Poe va afirmar: «L’experiència, en l’àmbit de les descobertes filosòfiques, ens ensenya que, en aquesta mena de descobertes, hem de calcular sobretot el que és imprevist». Poe juxtaposa expressament el mot «calcular», que implica comptar fets o quantitats objectives, amb «el que és imprevist», que no es pot mesurar ni comptar, sinó només esperar. Com calculem el que és imprevist? Sembla l’art de reconèixer la importància de les coses imprevistes, de no perdre l’equilibri enmig de les sorpreses, de col·laborar amb l’atzar, d’admetre que al món hi ha alguns misteris essencials i, per tant, un límit als càlculs, als plans, al control. Calcular les coses imprevistes potser és, precisament, l’operació paradoxal que la vida més ens demana que fem.
Una nit famosa, en ple hivern del 1817, el poeta John Keats, mentre tornava caminant a casa seva, enraonava amb uns amics «i dins el meu cervell van encaixar unes quantes coses i de sobte vaig saber quina és la qualitat que contribueix a formar un home de mèrit, especialment en literatura [...]. Em refereixo a la capacitat negativa, és a dir, quan un home és capaç de viure immers en incerteses, misteris i dubtes sense estar impacient per descobrir-ne les causes ni els fets». És una idea que apareix de tant en tant, d’una manera o d’una altra, com els llocs qualificats de «terra incognita» als mapes antics.
«No trobar el camí a la ciutat pot ser una experiència poc interessant i banal. Demana ignorància, res més —diu el filòsof i assagista del segle XX Walter Benjamin—. Però perdre’s a la ciutat, com un es perd al bosc, demana una educació molt diferent.» Perdre’ns: una rendició voluptuosa, perduts entre els nostres braços, perduts per al món, tan immersos en el que és present que els seus encontorns s’esvaeixen. Segons la concepció de Benjamin, estar perdut significa ser totalment present, i ser totalment present significa ser capaç de viure immers en incerteses i misteris. I no quedem perduts, sinó que ens perdem, cosa que implica que es tracta d’una decisió conscient, d’una rendició voluntària, un estat psíquic que s’aconsegueix per mitjà de la geografia.
Allò que desconeixem del tot acostuma a ser el que necessitem trobar, i per trobar-ho cal perdre’s. El mot lost, «perdut», ve del nòrdic antic los, que significa la desbandada d’un exèrcit, origen que evoca soldats que trenquen la formació per tornar a casa, una treva amb el món. El que avui dia em preocupa és que moltes persones no fugen mai en desbandada del seu exèrcit, no van mai més enllà del que coneixen. La publicitat, les notícies alarmistes, la tècnica, el ritme de vida frenètic i la concepció de l’espai públic i privat conspiren perquè les coses siguin així. Un article recent sobre el retorn d’animals salvatges als barris residencials dels afores de les ciutats descrivia jardins nevats on abunden les petjades d’animals, mentre que les dels nens brillen per la seva absència. Per als animals, aquells barris són un paisatge abandonat per on vagaregen tranquil·lament. Els nens, en canvi, no s’hi passegen gairebé mai, ni pels indrets més segurs. A causa de la por que tenen els seus pares de les coses esgarrifoses que podrien passar (i que passen, però ben poques vegades), es veuen privats de les coses meravelloses que passen contínuament. En el meu cas, vagarejar durant la infantesa va ser el que em va permetre adquirir independència, sentit de l’orientació i de l’aventura, imaginació, ganes d’explorar i la capacitat de perdre’m una mica i després trobar el camí de tornada. Em pregunto quines seran les conseqüències de posar aquesta generació en detenció domiciliària.
L’estiu en què vaig sentir la pregunta de Menó, a les Rocalloses, vaig sortir a passejar amb els alumnes per un paisatge que no havia vist mai. Entre les blanques columnes de trèmols creixien unes plantes delicades que m’arribaven fins als genolls, tenien fulles en forma de ventalls, rombes i petxines, i a les tiges onejaven flors blanques i violetes, mogudes per la brisa. El corriol baixava cap a un riu freqüentat pels ossos. De tornada, a l’inici del camí ens esperava una dona apersonada de pell morena, amb qui havia coincidit breument deu anys abans. Va ser sorprenent que ella em reconegués i que jo la recordés; que ens féssim amigues després d’aquella segona trobada per a mi va ser una sort. La Sallie, des de feia molt de temps, formava part de l’equip de cerca i rescat de les muntanyes Rocalloses. El dia que ens vam retrobar ella feia una missió rutinària: buscava excursionistes perduts que, segons va dir, gairebé sempre reapareixien en algun lloc prop d’on havien desaparegut. Estava escoltant la seva ràdio i vigilant qui venia per aquell camí, un dels viaranys per on era probable que aparegués el grup que s’havia perdut. I llavors em va trobar. Aquella zona de les Rocalloses és com una tela arrugada, un paisatge abrupte de carenes i valls que s’estenen en totes les direccions. És fàcil perdre-s’hi i no és gaire difícil sortir-ne si es baixa fins als camins que passen pel fons de moltes valls. Fins i tot per als voluntaris de l’equip de cerca i rescat, cada rescat és un viatge a l’inconegut. Potser trobaran algú agraït o un cadàver, potser el trobaran ràpidament o bé després de setmanes d’intens treball de camp, o potser no trobaran mai les persones desaparegudes ni resoldran el misteri de saber on han anat a parar.
Tres anys més tard vaig tornar al mateix lloc a visitar la Sallie i les seves muntanyes i preguntar-li unes quantes coses sobre el fet de perdre’s. Durant aquesta visita, un dia vam sortir a passejar per la Divisòria Continental. El camí, a partir d’una altura de 3.700 metres, s’enfilava per un seguit de carenes i travessava la tundra alpina que entapissava el paisatge més amunt de la línia dels arbres. A mesura que pujàvem, el panorama que albiràvem anava augmentant en totes les direccions fins que el nostre viarany semblava la costura central d’un món amb l’horitzó rivetejat de serralades blaves amb cims prominents. El nom del lloc (Divisòria Continental) feia que t’imaginessis que l’aigua s’escolava cap als dos oceans, que la columna vertebral de les muntanyes s’estenia per gairebé tot el continent, que d’allà sortien línies en direcció als punts cardinals; feia que tinguessis la sensació de saber on eres en el sentit més metafísic, fins i tot en el sentit més pràctic. Jo hauria continuat caminant per aquelles muntanyes per sempre més, però els trons procedents de la nuvolada i un llampec espectacular van convèncer la Sallie que valia més girar cua. Mentre baixàvem, li vaig preguntar quins rescats l’havien impressionat més. Un va ser el d’un home mort per un llamp, una forma no gens inhabitual de morir en aquelles altures i el motiu pel qual ens allunyàvem d’aquell cim fabulós.
Tot seguit em va explicar el rescat d’un nen d’onze anys. Era sord i estava perdent la vista a causa d’una malaltia degenerativa que acabaria escurçant-li la vida. Els monitors del campament s’havien endut la quitxalla d’excursió i després els van dir que juguessin a fet i amagar. El nen es devia amagar massa bé perquè, en fer-se fosc, no el van trobar i ell no va saber tornar. Quan era negra nit, van cridar l’equip de cerca i rescat. La Sallie va anar a la zona pantanosa amb molta por, es pensava que, amb temperatures gairebé sota zero, no trobarien sinó un cadàver. Van escorcollar tota la zona, i, quan tot just clarejava, ella va sentir un xiulet i s’hi va acostar corrents. Era el nen, que tremolava i tocava un xiulet. La Sallie el va abraçar i es va treure la major part de la roba per posar-la al vailet. El nen ho havia fet tot bé, però la remor del corrent d’aigua havia impedit que els monitors sentissin el xiulet, que ell havia tocat fins que es va fer de nit; llavors es va arraulir entre dos arbres caiguts i el va tornar a tocar quan començava a clarejar. Estava contentíssim de ser trobat i la Sallie va plorar de l’emoció d’haver-lo trobat.
Els equips de cerca i rescat han creat l’art de trobar i la ciència de saber com es perd la gent, encara que moltes —o la majoria— de les seves sortides són rescats de persones lesionades o que han quedat encallades. Avui dia, l’explicació més senzilla de per què la gent es perd, en el sentit literal de la paraula, és que moltes persones no presten atenció en el moment de perdre’s, no saben què fer quan s’adonen que no saben com tornar o potser no admeten que no ho saben. Hi ha tot un art que consisteix a fixar-se en les condicions meteorològiques; en el camí que prenem; en les fites al llarg de l’itinerari; en les diferències, si ens girem, entre el tros recorregut i el que encara ens falta; en el sol, la lluna i les estrelles, que ens donen informació per orientar-nos; en la direcció cap on van els rierols; en les mil coses que converteixen la natura en un text que poden entendre els qui el saben llegir. Els qui es perden són sovint analfabets en aquest idioma, que és l’idioma de la mateixa terra, o no s’aturen a llegir-lo. Hi ha un altre art: el de sentir-se a casa seva enmig de l’inconegut, sense que això origini pànic o sofriment; l’art de sentir-se a casa seva estant perdut. Aquesta capacitat potser no és gaire diferent de la de «viure immers en incerteses, misteris i dubtes» de què parlava Keats. (Els mòbils i els GPS han substituït aquesta capacitat, i cada vegada més persones els fan servir per demanar un rescat com qui demana una pizza, però encara queden molts llocs on no arriba la cobertura.)
Els caçadors es perden molt en aquesta zona de les Rocalloses, em va dir una amiga de la Sallie, la Landon, asseguda al seu escriptori i envoltada de fotos de familiars i bèsties al ranxo que portava amb el seu marit, perquè sovint surten del camí per perseguir els animals. Em va explicar el cas d’un caçador de cérvols que va observar el paisatge que l’envoltava. Tenia dos rengles de pics idèntics, però, des de l’altiplà on era, els arbres en tapaven un. Més tard es va posar a caminar en la direcció equivocada. Convençut que arribaria a destinació després de passar la següent carena, o la següent, va continuar sense parar tot el dia i tota la nit. Llavors, exhaust i refredant-se, amb el deliri d’una hipotèrmia greu va començar a sentir-se acalorat i a treure’s la roba. Així, en els últims quilòmetres va deixar un rastre que va servir per localitzar-lo. Els nens, em va dir la Landon, reaccionen bé quan es perden, perquè «el secret de la supervivència és saber que t’has perdut»: no s’allunyen gaire, de nit s’arrauleixen en un indret arrecerat i saben que necessiten ajuda.
La Landon em va parlar de la saviesa ancestral i dels instints que es necessiten en un entorn salvatge i de la increïble intuïció del seu marit, que ella considerava una capacitat tan valuosa com les tècniques concretes d’orientació, rastreig i supervivència que ella estudiava. Una vegada, el seu marit havia conduït una moto de neu fins a localitzar un metge que s’havia perdut durant una càlida passejada hivernal, quan l’havia sorprès una tempesta de neu. Gràcies a un instint indefinible, el marit de la Landon va saber on es trobava l’home mig congelat: en un lloc apartat del camí, a l’altra banda d’un prat cobert de neu. Un empleat del ranxo havia comentat que, en un altre rescat durant una nit de neu, li havia estranyat que busquessin en silenci en comptes de cridar la persona perduda. El ranxer no cridava perquè sabia cap on anava, i es va aturar al caire de la cornisa sota la qual hi havia l’esquiador perdut. Havia provat de seguir un curs d’aigua, normalment un bon mètode per orientar-se, però aquell rierol s’estrenyia i s’enfonsava fins a esdevenir un seguit de cascades i caigudes abruptes. L’esquiador s’havia quedat immòbil a la part baixa d’un pendent, cargolat com una bola i amb el jersei sobre els genolls. El jersei mullat estava tan congelat que al primer moment van pensar que caldria picar el glaç per treure-l’hi.
Vaig tenir com a mestre un amant de les activitats a l’aire lliure que em va insistir que calia portar sempre roba per a la pluja, aigua i provisions en les excursions, fins i tot en les més fàcils, que calia preparar-se per estar a la intempèrie el temps que fes falta perquè els plans es torcen i l’única cosa segura de les condicions meteorològiques és que són insegures i canvien. Les meves habilitats no són extraordinàries, sembla que no vaig més enllà de coquetejar amb el fet de perdre’m per carrers, corriols, carreteres i a vegades camp a través, tocant suaument el límit de l’inconegut d’una manera que esmola els sentits. M’encanta deixar el camí que conec i trobar el camí de tornada després d’uns quants quilòmetres més, caminant per un corriol diferent, amb la brúixola que es baralla amb el mapa, amb indicacions contradictòries i anecdòtiques de desconeguts. Nits tota sola en motels de pobles perduts de l’oest del país on no conec ningú i ningú dels qui conec sap on soc, nits amb quadres estranys a les parets, vànoves florals i televisió per cable que m’ofereixen un descans temporal de la meva biografia, quan, per dir-ho amb paraules de Benjamin, m’he perdut però sé on soc. Moments en què els peus arriben al cim o el cotxe gira en un revolt i em dic que és la primera vegada que veig aquell lloc. Instants en què un detall arquitectònic o una vista panoràmica en què no m’havia fixat durant molts anys em diuen que no he sabut mai on era, ni tan sols quan era a casa. Històries que fan tornar estrany el que és familiar, com les que m’han revelat paisatges perduts, cementiris perduts, espècies perdudes al voltant de casa meva. Converses que fan desaparèixer tot el que hi ha al seu voltant. Somnis que oblido fins que m’adono que han influït en tot el que he sentit i he fet aquell dia. Perdre’s d’aquesta forma sembla el primer pas per trobar el camí o per trobar un altre camí, si bé hi ha altres maneres de perdre’s.
Els americans del segle XIX, segons sembla, ben poques vegades es perdien amb conseqüències tan desastroses com els esgarriats i els cadàvers que troben els equips de cerca i captura. Vaig buscar els relats on expliquen com es perdien i vaig descobrir que desviar-se de la ruta durant un dia o una setmana no era cap desgràcia per als qui no anaven justos de temps, sabien viure de la terra, seguir un rastre i guiar-se pels cossos celestes, els cursos d’aigua i les indicacions orals quan es desplaçaven per indrets encara no cartografiats. «Mai en ma vida m’he perdut al bosc —va dir Daniel Boone—, encara que una vegada vaig estar desorientat durant tres dies.» En el cas de Boone, es tracta d’una distinció justificada, ja que va ser capaç de tornar a un lloc on sabia on era i va saber què fer abans d’arribar-hi. El famós paper de la Sacajawea en l’expedició de Lewis i Clark no va ser exactament el d’una guia. Va fer que estar perduts fos una situació més suportable gràcies al seu coneixement de les plantes útils i dels idiomes, gràcies al que la seva presència i la del seu nadó significaven per a les tribus que trobaven —que no venien en to de guerra— i potser també gràcies a la sensació que tenia que tot allò era casa seva o casa d’algú. Com ella, molts exploradors, paranyers i pioners se sentien a casa seva en territori desconegut: encara que un indret determinat no els fos familiar, la natura era en molts casos el lloc de residència triat. Els exploradors, em va escriure l’historiador Aaron Sachs en resposta a una pregunta, «sempre estaven perduts, ja que no havien estat mai en aquests llocs. No esperaven mai saber exactament on es trobaven. Però, alhora, molts d’ells coneixien la mar de bé els seus estris i tenien una idea bastant exacta de les trajectòries que havien seguit. La seva habilitat més important, a parer meu, era senzillament l’optimisme que els feia creure que sobreviurien i trobarien el camí». Estar perdut, tal com em van ajudar a entendre les persones amb qui vaig parlar, era principalment un estat mental, i això és vàlid tant per a totes les formes metafísiques i metafòriques de perdre’s com per voltar desorientat pel camp.
La pregunta, doncs, és com perdre’s. No perdre’s mai significa no viure, no saber com perdre’s ens porta a la destrucció, i en algun lloc de la terra incognita que hi ha entremig es desplega una vida de descobertes. A més de les seves paraules, Sachs em va enviar un passatge de Thoreau. Segons ell, saber navegar per la vida, la natura i els significats és el mateix art, i, amb una sola frase, Thoreau passa subtilment d’una cosa a l’altra. «És una experiència sorprenent i memorable, alhora que valuosa, la de perdre’s en algun moment al bosc —va escriure a Walden—. I no és fins que estem completament perduts, o despistats (perquè un home només ha de donar una volta amb els ulls tancats en aquest món per estar perdut) que apreciem la immensitat i novetat de la naturalesa. [...] No és fins que estem perduts, dit d’una altra manera, fins que hem perdut el món, que ens comencem a trobar i a adonar-nos de qui som i de l’extensió infinita de les nostres relacions.»1 Thoreau juga amb la pregunta que fa la Bíblia: què en traurà, l’home, de guanyar tot el món si perd la seva ànima? Perd tot el món, diu Thoreau, perde-t’hi i trobaràs la teva ànima.
«Com et posaràs a buscar allò que desconeixes i sense saber res de la seva naturalesa?» Vaig tenir la pregunta de Menó ballant-me pel cap durant anys i, quan tot anava malament, els amics em regalaven històries, l’una rere l’altra, que em proporcionaven, si no respostes, almenys fites i punts de referència. De cop i volta, la May em va enviar un llarg passatge de Virginia Woolf que havia copiat amb lletres negres i rodones en un paper gruixut no pautat. Era sobre una dona —mare i esposa— tota sola al final del dia. «Perquè ara ja no li calia prendre ningú en consideració. Podia ser ella, estar sola. I d’això darrerament n’havia sentit força necessitat: de pensar; bé, ni tan sols de pensar. D’estar en silenci; d’estar sola. Tot l’atabalament de ser-hi, d’actuar, efusivament, lluminosament, vocalment, s’evaporava; i aleshores s’encongia, amb un gest tot solemne, fins no ser sinó ella, un nucli de foscor amb forma de falca, quelcom d’invisible als ulls d’altri. Tot i que continuava fent mitja, amb el cos redreçat, ella sentia que no era sinó allò; i era un jo que, en haver-se desembarassat de tots els lligams, se sentia amb llibertat per l’aventura més extravagant. Quan la vida se submergia, encara que només fos una estona, les possibilitats d’experiència apareixien il·limitades. [...] A sota de tot és fosc, escampadís, impenetrablement profund; i de tant en tant sortim a la superfície i se’ns coneix pel que deixem veure. L’horitzó li va semblar sense fi».2
Aquest passatge d’Al far es feia ressò d’un text de Woolf que jo ja coneixia, el seu assaig sobre passejar, on deia: «Quan sortim de casa una tarda amb bon temps entre les quatre i les sis, ens desempalleguem del jo que coneixen els amics i passem a formar part de l’immens exèrcit republicà de vagabunds anònims; la seva companyia és un bàlsam molt agradable després de la solitud de l’habitació pròpia. [...] En cadascuna d’aquestes vides, hi podríem penetrar una mica, el tros suficient per tenir la impressió de no estar clavats a una sola ment, sinó que durant poc temps —uns quants minuts— podem adoptar els cossos i les ments d’altres persones». Per a Woolf, perdre’s era una qüestió d’identitat més que no pas de geografia, un desig apassionat, fins i tot una necessitat urgent de no ser ningú o de ser qualsevol altra persona, d’alliberar-nos de les cadenes que ens recorden qui som, qui es pensen els altres que som. La dissolució de la identitat és una experiència que coneixen els qui viatgen a països estrangers i a terres llunyanes, però Woolf, amb la seva esmolada percepció dels matisos de la consciència, és capaç de trobar-la en una passejada pel carrer, en un moment de solitud en una butaca. Woolf no era romàntica, no lloava la forma de perdre’s que és l’amor eròtic, en què la persona estimada és una invitació a esdevenir el que ja ets d’amagat, en secret, d’una manera latent, com la cigala que espera sota terra durant disset anys el moment de sortir; l’amor per una altra persona és també el desig d’endinsar-te en el teu misteri a través del misteri dels altres. La forma de perdre’s de Woolf era solitària, com la de Thoreau.
En Malcolm, sense més ni més, va esmentar els wintun, del nord de Califòrnia central, que no fan servir els mots «dret» ni «esquerre» per referir-se a les parts del cos, sinó els punts cardinals. Vaig quedar embadalida per la descripció d’aquella llengua i per l’imaginari cultural en què es basa: el jo només existeix en relació amb la resta del món, no hi ha un tu sense muntanyes, sense sol, sense cel. Com ha escrit Dorothy Lee: «Quan el wintun va riu amunt, els turons són a l’oest, el riu a l’est; i un mosquit el pica al braç oest. Quan torna riu avall, els turons encara són a l’oest, però, quan es grata la picada del mosquit, es grata el braç est». En aquest idioma, el jo no està mai perdut com molts contemporanis que es perden a la natura sense saber on són els punts cardinals, sense aconseguir situar-se en relació no sols amb el camí, sinó també amb l’horitzó, la llum i els estels. El parlant de la llengua wintun, en canvi, estaria perdut si no tingués un món amb què connectar-se, estaria perdut als laberints moderns de metros i centres comercials. En wintun, el món és estable i tu ets contingent, no ets res al marge del teu entorn.
No havia conegut mai un sentiment tan fort de la localització i dels punts cardinals, però aquesta consciència de l’orientació està arrelada en una llengua que gairebé ha desaparegut. Fa una dècada hi havia entre sis i deu parlants de wintun, sis persones que dominaven una llengua en què el jo no és l’entitat autònoma que ens pensem que som quan voltem pel món portant a sobre les nostres dretes i esquerres. L’última persona que parlava amb fluïdesa el wintun del nord, Flora Jones, es va morir el 2003, però l’home que em va enviar aquesta informació per correu electrònic, Matt Root, va afegir que hi ha tres indis wintun i un membre de la veïna tribu Pit River que «conserven parts de l’argot antic i de la pronunciació del wintun». Ell també l’estudiava, amb l’esperança que es tornés a parlar, així el seu poble podria «començar a establir connexions amb el seu passat a través de la nostra llengua. La visió del món dels wintun és ben bé única, i la nostra relació íntima amb l’entorn complementa aquest caràcter únic, i per mitjà de la reintroducció, a la llarga, del poble, els llocs, la cultura i la història començaran a tancar-se, després de molt de temps, les cicatrius de l’expulsió i del que sense embuts podem qualificar de genocidi. Els precedents de la desaparició actual de la llengua». O, com afirmava un article recent sobre el centenar de llengües indígenes de Califòrnia que van desapareixent amb una gran rapidesa: «L’alt grau de diferenciació que tenen aquestes llengües podria estar relacionat amb la diferenciació ecològica. Segons aquesta concepció, els parlants adaptaven el vocabulari als nínxols ecològics que ocupaven, i la gran diversitat ecològica de Califòrnia va afavorir la diversitat lingüística. Els mapes confirmen aquesta teoria, ja que a les zones amb més espècies animals i vegetals també hi ha més llengües».
Seria bonic imaginar-se que temps enrere els wintun vivien tan perfectament situats en un món amb fronteres conegudes que no sabien el que era perdre’s, però els seus veïns del nord, el poble Pit River o achumawi, suggereixen que no devia ser així. Un dia havia quedat amb uns amics per anar a veure un espectacle en un parc de la ciutat. Com que no els vaig clissar entre el públic, vaig entrar en una llibreria de segona mà, on vaig trobar un vell llibre de Jaime de Angulo, l’agosarat narrador i antropòleg espanyol que fa vuitanta anys va passar una llarga temporada amb aquest poble. Vet aquí el que va escriure: «Ara vull parlar d’un fenomen curiós que es dona entre indis Pit River. Ells s’hi refereixen en anglès amb el mot “wandering