Negre

Era un joc que teníem abans. Vam jugar-hi durant anys. Fins fa sis mesos, que ho vam fer per última vegada. Després ja va deixar de tenir sentit. Sempre començàvem fora, al costat del faig vell que hi ha al davant de la finestra de la sala. El faig era el punt de sortida. Posàvem una mà a l’escorça, i en Klaas acostumava a fer el compte enrere. En Klaas és el gran: deu minuts més gran que en Kees. En Gerson té tres anys menys que nosaltres i va venir sol, no té cap germà bessó. Té dos germans que són bessons, i aquests som nosaltres, en Klaas i en Kees.

Abans que en Klaas comencés el compte enrere, un de nosaltres deia la meta. La porta de la cuina, els salzes esmotxats, el galliner del veí. O de vegades, punts més allunyats: el filferro espinós entre els dos camps que teníem al costat de casa, el finestró del lavabo dels veïns. I molt de tant en tant fins i tot una meta de carn i ossos: el pare, el gos. L’inconvenient de les metes de carn i ossos és que es belluguen i, especialment amb el gos, això podia ser problemàtic. Guanyava qui el gos trobava que xiulava més bé: no perquè arribés a la meta, sinó perquè la meta el trobava a ell.

En Gerson sempre s’empescava els llocs més difícils: objectius que ens obligaven a caminar molt, amb tombs i obstacles. Els troncs de l’altra banda de la rasa i el filferro espinós. Mates. Làpides. I no només làpides, sinó làpides concretes, de manera que al final havies d’acabar palpant-les amb els dits per mirar d’identificar-hi el nom que en Gerson hagués dit. En Gerson anava sovint al petit cementiri que hi havia en diagonal a l’altra banda de casa nostra, sobre un turonet. Era un cementiri antiquíssim al qual gairebé mai no s’afegien làpides noves. Se sabia totes les lloses de memòria, les coneixia a la perfecció. Nosaltres, no. Si designava una llosa com a meta, nosaltres havíem de llegir-ne el text amb els dits, i això no és gens fàcil.

—Tres, dos, u, ja —deia en Klaas, sempre molt a poc a poc. A tres ja tancàvem els ulls. A dos i a u intentàvem gravar-nos mentalment la casa i el seu entorn com una fotografia. Però per molt lent que comptés en Klaas, mai no teníem prou temps per a imprimir aquella foto. A les nostres fotografies mentals sempre hi havia taques grises i borroses. Aquelles taques eren els llocs que ens costava trobar a cegues. A «ja!» trèiem les mans del tronc de l’arbre. En els primers passos cautelosos topàvem contínuament els uns amb els altres; al capdavall, tots tres ens dirigíem al mateix objectiu. Però després dels primers passos, els nostres camins se separaven. Teníem fotografies diferents al cap, caminàvem en direccions diferents. Intentàvem avançar sense fer soroll; res no havia de desviar la nostra atenció ni delatar la nostra posició als altres.

Si no feia vent, regnava un gran silenci. Justament perquè intentàvem sentir els passos dels altres, ens brunzien les orelles. Si sí que en feia, de vent, bufava com un huracà entre els arbres. De quin arbre venia cada soroll? Aquell brum sord era l’àlber solitari que hi havia al costat del cobert de les bicicletes. El remoreig breu i sec havia de venir de la filera de salzes esmotxats que resseguia la rasa del lateral de la casa. El murmuri suau, gairebé com una crepitació, venia del cedre del jardí del darrere. El vent ens orientava, havíem après a reconèixer els sorolls dels arbres.

---

Ningú no feia trampes, d’això n’estàvem segurs perquè aquest era el pacte. Si algun de nosaltres obria els ulls sense voler (cosa que pot passar encara que no vulguis), cridava «estic desqualificat», i la partida es decidia entre els altres dos. En Gerson era bo, molt bo, però també era qui cridava «estic desqualificat» més sovint.

—Vosaltres sou dos —deia de vegades—, jo ho he de fer tot sol.

Nosaltres li preguntàvem què volia dir.

—Jo què sé.

—Que et penses que mirem? —va preguntar en Klaas.

—No. Però us noteu. Per mi que fins i tot amb els ulls tancats sabeu on és l’altre.

—Quina bestiesa —va dir en Kees—. No sé on és en Klaas i no tinc ni idea d’on ets tu.

Aleshores en Gerson s’asseia amb posat ferreny i no deia res durant una estona. Ni nosaltres tampoc. Sabíem que sempre tornava a parlar, encara que de vega- des tardava molt. En Gerson estava força gelós de nosaltres. Sovint se sentia sol, justament quan estàvem tots tres junts.

—No saps on és en Klaas, però no tens ni idea d’on sóc jo. No és el mateix.

—Jo volia dir el mateix —va dir en Kees.

—Ja, ja.

—Sí.

—Vull que ho fem una altra vegada des del començant —deia en Gerson, i tornàvem cap al faig. Algú deia la meta, en Klaas tornava a fer el compte enrere molt a poc a poc, i tornàvem a treure les mans del tronc.

---

Hi jugàvem sovint, abans. Hi havíem jugat tota la vida. En Gerson es moria de ganes de caminar prou bé per poder-hi participar. Quan teníem cinc anys i vam començar amb aquest joc, de vegades, abans de tancar els ulls, el vèiem a l’ampit de la finestra, plorant. Fregava el vidre embafat amb les mans enganxoses per poder veure-hi a través. Si no feia vent, fins i tot el sentíem cridar. Tenia tantes ganes d’estar amb nosaltres, amb els seus germans grans que tancaven els ulls i després arrencaven a caminar agitant els braços més o menys en la mateixa direcció.

Poc després que fes quatre anys el vam deixar participar-hi per primera vegada. Aquell cop, i després molts més, vam fer trampes: amb els ulls tancats no podíem veure si queia en alguna rasa. En aquella època caminava bé i també parlava bé. Però quan va posar la maneta al tronc del faig i va tancar els ulls, només va dir una sola paraula. No el vam entendre bé.

—Què dius, Gerson? —va preguntar en Klaas, que estava fent el compte enrere.

—Negre —va dir en Gerson. No va obrir els ulls ni mentre parlàvem. Els havia tancat tan fort que les galtes gairebé li tocaven les celles i podíem veure-li clarament les dentetes arrodonides—. Negre —va repetir. S’havia inventat el nom del joc.

---

No milloràvem. Ni nosaltres ni en Gerson. Tant hi feia quants cops hi juguéssim, o que ens marquéssim el mateix objectiu unes quantes vegades seguides. Sempre era difícil. Al cap de deu intents, encara et costava trobar la cisterna d’aigua de pluja. Cada vegada era diferent. Pensem que és pels sorolls. Sempre són diferents. Vent fort, brisa, un cotxe que passa, ocells (sobretot els bernats pescaires, que criden d’aquella manera als arbres alts que hi ha al voltant del cementiri), cavalls que es posen a trotar a l’altra banda de la rasa quan et veuen. O potser és pel temps. Sol, plugim, aiguats, neu, calamarsa. Era cada dia diferent. Cada vegada que jugàvem a Negre, era com si comencéssim de zero. Com si el temps que passàvem amb els ulls oberts ens contaminés el joc.